Carta a un vell escriptor

Amic meu, em dius que t’hem començat a oblidar i que ni tan sols no hem esperat que et morissis. Mira-t’ho així: la comunicació ordinària és frenètica i conforma un riu irruent de paraules i d’enunciats. Les mares als fills, els homenots a l’àgora, vinga frases, una enamorada al seu crush platònic. Als mercats de la Grècia antiga i al de Calaf s’hi han dit tantes coses com per niquelar el firmament sencer. No hem parat de proferir.

A Austràlia s’han pronunciat moltes menys paraules que a l’Àfrica, és una afirmació estadística, però a tot arreu se n’han escampat moltes. A Europa se n’han expel·lit com per encetar la capacitat auditiva del personal. Les Amèriques tenen fama de ser plenes de borinots, i Euràsia menys, mes no se’n salva. Però com que el riu de la comunicació no brolla d’una deu concreta, unilateral i distingible, raja a la babalà i, mentre raja, cada boca humana hi porta l’aigua, el riu baixa que baixaràs i en tot cas el que té és una desembocadura única: la xerrameca mundial es desfà al mar del no-res, es liqua tot el que diem i direm, desapareix, però a les maresmes hi queda alguna cosa al·luvial, una matèria singular, feta amb idea, la cosa literària.

Amic meu, malgrat el fatalisme del desguàs, i a pesar de produir-se amb les mateixes nanopartícules que la xerradissa terrenal, la literatura funda i la teva també ha alimentat aquest fanguet meravellós, carrolls feliços de mots, flegmes verbals que cristal·litzen, relats que perduren més que les empescades dels dandis —aquells espantaocells engalavernats en perpètua gebrada del cor— i són poemes, cantarelles, aventures, comèdies i tragèdies, deliris, llibres que han romàs, que reviscolem llegint i que, ens encisin o ens repugnin, admetrem que ens toquen la fibra.

Amic meu, la literatura no deixarà de produir-se, en ruta i en pòsit, per no dir que té la potestat de sobreviure’ns, surant al seu aiguamoix, disponible, la teva inclosa. La llàstima és que la posteritat pantanosa l’adjudiquem més als escriptors que no pas a la seva obra, sabem més coses d’ells que d’ella quan, abans de l’entronització de l’artista, el tema no el mortificava. La prova és que disposem de la literatura sumèria i de cap escriptor sumeri acreditat a les nostres fileres actuals. Per tant, amic meu, escriptor vell que et planys perquè no sent mort ja sents que ningú no et té en compte, potser que t’ho agafis pel costat que no crema: la teva obra et perviurà i tard o d’hora algú se’n farà creus.