El talent teatral de Caryl Churchill irromp al Lliure amb força

La força teatral de la dramaturga britànica Caryl Churchill (Londres, 1938) arriba al Lliure de Montjuïc amb l'estrena, en un admirable muntatge dirigit per Magda Puyo, d'Escape Alone, I només jo vaig escapar-ne, inspirada en la traducció al català de Sadurní Vergès. La peça, de caires apocalíptics, estrenada el 2016 al Royal Court de Londres, és una capsa de sorpreses, algunes d'estranyes i desconcertants, altres de carregades d'un humor corrosiu capaç de deixar fora de combat l'espectador per la seva cruesa i pessimisme demolidor. Quatre grans actrius catalanes –Muntsa Alcanyís, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña–, ofereixen un recital de talent teatral en un muntatge sense fissures.

Magda Puyo s'anota un èxit rotund en la seva tornada a l'escena després de la seva dimissió a l'Institut del Teatre. Amb una posada carregada d'humor, ironia, poesia i simbolisme, l'actriu, professora i directora d'escena catalana mostra la capacitat visionària de Churchill en temes com la marginació de la dona, el desastre ecològic, la depressió i la irrupció de pandèmies letals. Un gran muntatge, coproduït per Temporada Alta i el Lliure.

Posada en escena minimalista en què ni sobra ni falta res. L'escenografia de Pep Duran, de textures impressionistes, crea una atmosfera màgica, un jardí veïnal en què la Sally, la Vi, la Lena i la senyora Jarrett conversen sobre situacions quotidianes, no sempre inofensives. L'estrany és que semblen alienes a l'horror apocalíptic que relata la senyora Jarrett. Un inquietant espai sonor dissenyat per Clara Peya aguditza la tensió i la il·luminació de Cube.bz delimita, sense efectismes, les vuit seccions que articulen el relat.

En el ferotge esperit crític de Churchill no hi ha temptatives pamfletàries. El joc lingüístic, la ironia i el sarcasme són les seves armes de denúncia; i en el seu univers teatral transita sense xarxa pel realisme, l'expressionisme i l'absurd. De les moltes maneres possibles d'abordar el text, Puyo encerta en potenciar en el seu muntatge l'humor fi i la ironia àcida, la tendresa i la ràbia. Tot adquireix un sentit poètic i una càrrega simbòlica que deixa espais oberts a la imaginació de l'espectador, enfrontat a un text visionari que, en plena pandèmia, inquieta més.

Cal deixar-se sorprendre per l'escriptura de Churchill. No té sentit revelar les confessions íntimes, les pors i ressentiments de la Lena, presonera de la seva depressió, la Vi, una assassina sense remordiments aparents, la Sally, paranoica amb delirant fòbia als gats o la desconcertant senyora Jarret, que narra la desintegració del planeta sense que el seu relat trenqui la bombolla que les protegeix del món exterior.

N'hi ha prou amb dir que el pòquer de grans actrius que les encarnen –respectivament, Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Vicky Peña i Imma Colomer– són glorioses. El monòleg en el qual Vicky Peña mostra la malvolença moixina de la Sally, la versió de Volare que les quatre dones canten a cappella, o la joiosa vitalitat amb què ballen el clàssic d'ABBA Waterloo són pura descàrrega d'adrenalina en un muntatge rodó. Hi ha funcions fins al 20 de juny.