El missatge metaplasmàtic

La fonotaxi és el coneixement, principalment intuïtiu, segons el qual organitzem les seqüències de sons d’una manera fluida en la nostra llengua, la naturalitat amb la qual separem o ajuntem els sons en síl·labes. La fonotaxi del català, per exemple, permet col·locar fins a tres consonants després d’una vocal (horts), més que el castellà i menys que el rus. La influència de la fonotaxi és tan gran que, en parlar altres idiomes o en adoptar manlleus, adaptem la pronúncia a les nostres capacitats i, per exemple, l’anglès “start” (mot monosíl·lab) el pronunciem “és tard” (dues síl·labes). La fonotaxi també es fa palesa en resseguir els processos històrics d’evolució dels mots o en notar l’efecte dels enllaços de la parla, de manera que les paraules creixen, decreixen o varien segons unes curioses necessitats del sistema fonològic.

La fonotaxi és de les eines amb les quals hom pot treballar en l’escriptura creativa, i els metaplasmes (les alteracions i modificacions fonètiques) es consideren una de les grans famílies de les figures retòriques. Els metaplasmes d’addició, per exemple, són aquells gràcies als quals una paraula creix: la pròtesi és l’afegit de sons a inici de mot (com quan diem sendemà, enrecordar-se’n o ascomençar), l’epèntesi és l’addició de fonemes a mig mot (com teiatre, brunyol o dugues —per dues) i la paragoge és l’agregació de sons a final de mot (com aixins, invento’t o trenc —per tren).

Jo fa temps que imagino les seqüències fòniques tal com les presenten els programes de gravació i reproducció de so, és a dir, en forma d’ones sonores, un seguit de ratlles verticals de diferents altures una al costat de l’altra. Aquestes ones, si les amplies per veure un fragment concret, van detallant-se cada vegada més i sembla que es descobreixin grups de ratlletes més precises que, en la visió de conjunt, quedaven resumides.

Ara imaginem que tenim la capacitat d’ampliar els sons de la cadena fònica per descobrir-hi uns suposats detalls que han quedat resumits en altres sons (les ratlletes en les ratlles); imaginem que on sentíem batman, ara hi podem sentir batamanta, i on enrenou, en realitat hi deia en drac nou. Sembla forçat, però capsigrany ha donat cap xirigany, furgar ha portat a furugar, a on? és abon?, facin-ho és facint-ho, ametlla és admetlla...

A base de metaplasmes, un discurs pot desemmascarar una mena de missatge secret que ens era inaudible. O, per dir-ho més clar: podem jugar a fer créixer missatges metaplasmàtics en qualsevol frase utilitzant les eines naturals de la fonotaxi. Que tingui més o menys sentit ja és una altra cosa, però sem bla probable que rere un “embolica que fa fort” hi pugui haver “la mà bullint que et fa forat”.