L’espai de la intimitat

Aquestes línies no tenen una obra d’arquitectura que les motivi sinó una pel·lícula, Nomadland, i el seu origen és la qüestió de la intimitat i la cara més subjectiva dels llocs on vivim, els que esdevenen espais pròpiament dits amb la nostra presència. Resulta impossible veure aquest al·legat de Chloé Zhao i no adonar-se de la presència del tàndem que formem amb el lloc on vivim. A l’inici del film la protagonista afirma: “No, I’m not homeless. I’m just houseless” (“No, no soc una rodamon. Només estic sense casa”). Sense casa no és el mateix que sense llar.

Les paraules són pronunciades per algú que ha hagut de deixar el lloc on vivia en tota la seva magnitud, el poble, la fàbrica on treballava, la casa i també la seva vida en morir el seu marit. Tot. Aquest lloc, Empire al film, estava conformat per cases unifamiliars de cobertes inclinades i jardí posterior, ara substituït per una camioneta Ford Econoline del 2001 blanca, aparcada en descampats al costat d’altres nòmades com la protagonista. Les reunions que celebren aquests nòmades fan pensar en la comunitat d’un edifici inexistent, i ens duu a recordar una exposició de fa poc al Col·legi d’Arquitectes, Viure altrament, que reunia exemples actuals d’edificis d’habitatges fruit de processos cooperatius. Segons alguns dels textos, l’habitatge passa a ser l’edifici sencer, el que inclou els espais comuns, mentre que les cases pròpiament dites eren batejades com a espais privatius.

La camioneta, que la protagonista transforma en una autocaravana, exhibeix la seva capacitat de transformar qualsevol lloc allà on s’aparca al desplegar i obrir les portes. Hem pensat prou en aquesta habitabilitat bàsica que percebem als voltats dels cotxes aturats amb les portes obertes i gent instal·lada al seu voltant, a les àrees de servei i de descans o vora les carreteres, als estacionaments públics o als pàrquings dels centres comercials o als dels polígons industrials els diumenges? Uns espais habitables que s’ajuden alguns cops de tendals, catifes i ordinàries cadires plegables de platja, de les d’alumini i teles sintètiques a ratlles. Llocs transformats en espais que existeixen tan sols per la voluntat decidida de persones com la protagonista i que potser són més a prop d’una casa que d’un habitatge buit.

Ens apropiem dels espais per poder dir que vivim allà. Transformem els llocs amb l’ajut d’operacions que deixen com a perfectes inútils i pedants molts dissenyadors i col·legues meus. En el cas que ens ocupa, construint un interior per a la camioneta que resolgui on guardar les coses (les bàsiques i essencials), els tresors: vaixelles que són records de la vida que ens acompanyen, uns particulars mobles per poder seure, improvisar una cuina, arreglar-se o jeure. Un interior revestit i arreglat per procurar una intimitat que la camioneta, igual que l’habitatge acabat de construir, no ens pot donar.

Aquestes operacions naïfs, fetes per gent corrent, sense gaires coneixements i significativament sense haver-se de dibuixar prèviament, estan regides per una voluntat, un impuls, de cercar un espai propi i íntim, com el del Joseph Brodsky adolescent a l’habitació compartida amb els pares. Un espai vital que descriu amb precisió i cert orgull a l’assaig A una habitació i mitja, quan explica com aïlla un llit en un racó amb prestatgeries i armaris (un d’ells, dotat amb un fons practicable per poder entrar al seu secret lebensraum, com l’anomena) i així procurar-se la intimitat necessària per rebre a les seves amigues. L’interiorista per necessitat en què es transforma Brodsky per tenir intimitat en una habitació i mitja de poc més de 40 m2 en una komunalka soviètica de Sant Petersburg ressona a l’interior d’aquesta camioneta. El poderós desig d’intimitat.