El despatx del president

Finalment s'ha produït l'elecció de Pere Aragonès com a president de la Generalitat. Arribar a la investidura de la setmana passada ha estat llarg, tortuós, incomprensible per a bona part dels mortals i ha tingut un final agònic, assumible únicament en funció del clima de malestar general que prometia tempestats en cas que hi hagués repetició electoral, i de la necessitat de posar fi a la interinitat institucional que viu Catalunya des de ja fa massa temps.

No obstant això, es tracta només d'un primer pas, i s'haurà de veure si arribarà a bon port, entre altres coses perquè la fórmula de govern de coalició independentista amb suport de la CUP per la qual finalment va optar ERC sembla, sens dubte, una opció desfasada (com demostra el poc entusiasme suscitat fins i tot entre els seus protagonistes) i per això potencialment conflictiva.

No tant ni només pel paper de la CUP. La desaparició –per art de màgia– d'una part significativa dels compromisos acordats en el seu moment amb ERC del pacte que il·lumina el govern de coalició amb Junts no ha donat lloc –almenys de moment– a cap amenaça de destinar ningú a la paperera de la història. Això té a veure, sens dubte, amb la priorització del tema nacional que ja ve de lluny, però també de la constatació pragmàtica de dues circumstàncies més concretes: tots els actors poden pagar cara la inestabilitat, i per a la CUP mantenir un marc independentista és fonamental, en la mesura que li permet jugar un paper que amb altres combinatòries seria impossible.

En realitat, el gruix de les incògnites deriva de què farà Junts. En el seu conjunt, o en les seves parts. Les dades disponibles en aquest moment són difícils d'interpretar: és cert que finalment Jordi Sànchez ha pogut tancar el pacte i és cert també que la negociació ha llançat per als hereus de Convergència una situació privilegiada. Controlaran carteres clau, a les quals correspon el 60% del conjunt del pressupost, amb les joies de la corona de la Conselleria de Salut –en ple desplegament de la campanya de vacunació–, i d'Economia, que decidirà –més enllà d'una comissió interdepartamental– la destinació dels fons europeus. No obstant això, i mentre que pels oficis del sempitern David Madí –potser l'home de poder més important del món postpujolista, sigui o no directament al Govern– s'ha indicat Joan Giró –exexecutiu de CaixaBank i home de l'establishment més dur– com a conseller d'Economia, el cercle dels més propers a Puigdemont (Artadi i Rius, només per dir dos noms) ha preferit quedar-se fora. El mateix expresident des de Bèlgica, mentre felicitava de passada Aragonès, expressava tots els seus malestars pel que fa a les relacions amb els republicans.

L'opacitat del món de Junts fa extremadament complicat saber si aquesta divergència de posicions entre “governatius” i “irredempts” respon a un conflicte intern o simplement a una divisió del treball. Sigui com sigui, Aragonès es trobarà sota un doble foc creuat procedent dels postconvergents, tant si van coordinats entre si com si no. Dins de l'Executiu hi haurà pressió per acumular el màxim de poder real en mans de Junts: l'elecció d'un perfil com el de Giró és epifenomen que el “sector negocis” convergent –encara que sigui sota noves formes– ha tornat amb ganes, si és que mai ha arribat a marxar. D'altra banda, els que voluntàriament s'han situat fora del Govern (però s'han assegurat caps de pont a la presidència i la Mesa del Parlament) tindran les mans més que lliures per continuar torturant Aragonès amb tota l'artilleria retòrica de la traïció nacional.

Vol dir això que la presidència del republicà neix ja perjudicada de manera inevitable? La clau de la seva perdurabilitat sembla que dependrà, com a mínim, de dos factors, entrellaçats.

En primer lloc, de la capacitat que tingui de llegir correctament les demandes de la societat catalana: la recuperació econòmica i l'ocupació són al capdamunt de les preocupacions ciutadanes. Toca gestionar, no gesticular.

I en segon lloc, de la capacitat d'acordar: entre les forces polítiques catalanes –i això implica donar centralitat al Parlament, i trencar els blocs en l'aprovació de les normes més importants–; entre les forces socials, afavorint acords entre sindicats i patronal; i també entre institucions, enfortint les relacions amb el Govern central i també amb altres autonomies.

Per dur a terme aquestes dues tasques –i malgrat la fórmula del seu Govern– Aragonès haurà d'emancipar-se del marc que ha regit la política catalana en els últims deu anys, exercint un lideratge construït en la superació de les divisions que ha portat el procés.

Es tractarà no només d'ocupar el despatx del president, sinó de demostrar que aquí hi cap tota la ciutadania.