CUP s’escriu amb C de Convergència

Primer va ser l'abraçada del llavors líder de la CUP, David Fernàndez, al president de la Generalitat Artur Mas, quan va finalitzar la consulta il·legal del 9-N. Després va arribar Antonio Baños, que el 2016 va destacar com un dels millors exponents de cap on anava, o ensopegava, la formació política. Aleshores el debat era semblant a l'actual: Qui seria el nostre nou i flamant president de la Generalitat? Després de dies de complicades negociacions, Baños, amb aire ofès, encara que mantenint la seva pàtina d'intel·lectual d'esquerra anticapitalista, es va despenjar deixant l'acta de diputat.

Motiu? L'escàs interès i implicació de Convergència per la nacionalització de la banca? La impossibilitat de diàleg en la defensa del repartiment de riqueses? Les posicions enfrontades sobre les despeses que havien de destinar-se a la sanitat pública? No. Pel que sembla, Antonio Baños, ferri defensor de la ruptura amb Espanya, no va ser capaç de defensar la decisió de la seva formació política, que no era una altra que impedir la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. Assembleàriament, la formació anticapitalista havia votat que no a la investidura de Mas, cosa que no era el mateix –com es va veure més tard– que negar-li la possibilitat de govern a Junts pel Sí (un altre dels noms que han utilitzat els exconvergents per despistar). I al final la CUP va acabar propiciant la nefasta arribada de Carles Puigdemont com a president. Una perfecta jugada gattopardiana, canviar-ho tot perquè no canviï res, canviar Mas per Puigdemont perquè no canviés res. De manera que la dretanització dels caps visibles de la CUP no és d'ara, sinó que data d'abans de l'1-O del ja llunyà 2017, però potser ara són menys dissimulats.

La situació actual, per desgràcia, té moltes similituds amb aquella del 2016. Pocs dies abans d'acabar-se els terminis per evitar unes noves eleccions, els partits (ERC, perquè en aquesta ocasió han aconseguit més vots que Junts) han gairebé esgotat els temps per –suposadament– arribar a un acord de cara a la investidura i evitar així que es repeteixin les eleccions catalanes. De fet, la setmana passada, Junts, ERC i la CUP havien signat un acord de mínims, tan descafeïnat com l'actual taula de diàleg, per evitar repetir eleccions.

De nou la CUP, tot i que ara no té la clau de la governabilitat, té alguna cosa a dir, i potser per això ha començat dient que prefereix un govern amb Junts (l'últim dels noms que en la seva fugida cap endavant han adoptat els exconvergents) a un amb Comuns i, per descomptat, ni se'n plantegen un amb el PSC, no sigui que l'Estat del benestar refloti. Volen enganyar-nos, però encara que els anticapitalistes repeteixin que el social i el nacional són els dos pilars que els mouen, a ningú se li escapa que el segon impedeix, elimina i bloqueja clarament el primer. Això, per no parlar que, per dir-ho ras i curt, és evident que a tot plegat s'hi suma que l'odi a tot el que ensumin com a espanyol és per a ells una prioritat més elevada que qualsevol altre principi ideològic.

Només em queden preguntes, de difícil resposta… On és l'esquerra anticapitalista? No hi ha ningú a la CUP que alci la veu i s'oposi a aquesta unió antinatural amb un dels partits més neoliberals del panorama polític? Ningú que rebutgi aquest suport incondicional al partit que té la sanitat catalana semiprivatitzada, que defensa l'educació concertada per sobre de la pública i que ha arribat amb els pressupostos socials més retallats de la història recent del nostre país? Ningú que qüestioni el paper subaltern que estan fent des de fa anys, molts, massa, respecte de la dreta nacionalista catalana? O és que potser enrocar-se en la idea que l'independentisme ha guanyat, tot i que sigui fals, és el que els resulta més fàcil perquè el retorn a la realitat és massa dur i prefereixen abandonar qualsevol altra proposta d'esquerres?

Costa d'entendre, fins i tot podria semblar que són múltiples les respostes, però sembla clar que la CUP s'ha convertit en aquesta esquerra amb la qual somia qualsevol dreta. A Madrid, Ayuso ha aconseguit que bona part del cinturó obrer li doni suport; a Catalunya, els hereus de CiU han aconseguit el mateix, però amb la franquícia de la CUP.