Per una Federació d’Esquerres Ibèriques

Les societats es mouen i, sovint, la política arriba tard. Per això les eleccions tenen sempre un caràcter simptomàtic per a la salut dels partits. Del vot del passat 4-M a Madrid en surten uns quants exemples.

En el cas del PSOE s'han evidenciat errors importants en la gestió d'aquestes eleccions (des de la innecessària i frustrada moció de censura de Múrcia, que va desencadenar la convocatòria electoral, fins a la ingenuïtat de Sánchez de treure els draps que li va estendre Ayuso, passant per no gosar canviar de candidat), però sobretot s'ha fet ben palès l'esgotament del tacticisme amb el qual Sánchez està intentant esquivar la seva falta de projecte.

Les revoltes sorgides del 15-M van animar un període de la vida pública espanyola i van aconseguir una certa aura mediàtica.

Els electors de Ciutadans, fugint massivament cap al PP, han estès l'acta de defunció del partit. Ho veu tothom, però la presidenta i el seu grup d'amics es neguen a reconèixer-ho en nom d'aquest mite anomenat centre que sempre acaba sent arrossegat per qui fa el ple dels seus (en aquest cas, Ayuso).

A Podem, ha estat diferent: Pablo Iglesias no només havia anticipat el desenllaç, sinó que l'havia preparat. La sortida del Govern per presentar-se a Madrid era l'avantsala d'una decisió que ja havia pres: deixar la política. Un últim servei: salvar la presència dels seus diputats a la Comunitat, abans d'anar-se'n a casa. Es tanca així el cicle que va començar amb les eleccions europees del 2014.

Les bases ja hi són, el que cal fer és integrar-les en una flexible estructura comuna. La tasca no és fàcil

Centrant-me en aquest últim cas, ara què? La Federació d'Esquerres Ibèriques. Les revoltes sorgides del 15-M van animar un període de la vida pública espanyola i van aconseguir una certa aura mediàtica. El que no estava previst era que un moviment sorgit des dels afores del sistema desafiés els partits tradicionals i els disputés el poder en unes eleccions. Els poders del país no van voler entendre que era un triomf del sistema: havia integrat plenament els qui havien sorgit dels seus marges. I els van declarar la guerra. I, no obstant això, han entrat en un Govern plenament constitucional, sense sobrepassar un sol límit.

L'aventura s'ha personalitzat molt en la figura de Pablo Iglesias, excel·lent en l'espai comunicacional, però massa exposat. I ha acabat cremant-se, convertit en pim, pam, pum d'uns poders que no perdonen la gosadia. El to doctrinal, molt ideològic i un punt elitista –no oblidem que l'origen va ser un petit grup de professors universitaris– ha acabat allunyant Iglesias i Podem de la ciutadania. Ara toca vertebrar tota aquesta esquerra que, com s'ha demostrat a Madrid, té la seva força: n'hi ha prou amb fer la suma entre Més Madrid i Podem per comprovar-ho.

Quina és la sortida? La història de Podem ens dona la pista. A Espanya hi ha una sèrie de grups d'esquerres amb una forta implantació territorial. Alguns fills directes de Podem (com Més Madrid), uns altres, aliats (des de les Marees gallegues als Comuns catalans, passant pel Compromís valencià). I ha estat en aquests territoris on Podem ha obtingut els seus millors resultats, sempre amb candidates o candidats dels seus socis. I això indica el camí a seguir. Si mirem a Europa, la història recent dels grups a l'esquerra de la socialdemocràcia té un comú denominador: la fragmentació els ha impedit aprofitar-ne el declivi. Ha sobrat doctrina i ha faltat empatia. I, de fet, on millor els estan anant les coses és on han sabut trobar l'espai federador, com és el cas dels Verds alemanys.

A Espanya cal partir d'una realitat fragmentada. Per tant, des de baix. I fer un procés, en cert sentit, contrari al que ha fet Podem. No ha de ser una organització d'àmbit estatal la que busqui aliances amb les organitzacions d'implantació territorial, sinó a l'inrevés, que de la suma d'aquestes sorgeixi un mecanisme compartit per estar present al Parlament i a les institucions espanyoles. Les bases ja hi són, el que cal fer és integrar-les en una flexible estructura comuna. La tasca no és fàcil. Són organitzacions d'arrel molt assembleària amb dificultats per trobar dispositius eficients en la presa de decisions. I pot haver-hi interessos territorials contradictoris. Però si aquesta esquerra vol tenir pes i influència en la política espanyola i no quedar limitada als espais autonòmics, ha de saber trobar la fórmula. Per això cal un programa compartit, construït sobre els problemes reals del futur proper i allunyat de les temptacions doctrinàries, que és per on es trenca gairebé sempre l'esquerra.