Això que anomenen llibertat

“Poques persones sembla que sàpiguen avui a Espanya què distingeix un liberal d'un socialista o un conservador”. Així començava la ponència sobre ideologia aprovada pel Partit Liberal al seu VI congrés. Madrid, juny del 1985. La va defensar Esperanza Aguirre en nom de la formació en coalició amb Alianza Popular. I encara que més tard es fusionaria en l'actual PP, ella va continuar defensant aquells principis, que manté vius i inalterables distanciant-la fins i tot de Mariano Rajoy. Fa, doncs, 35 anys que ja s'encomanava a “la tasca il·lusionant i ambiciosa que permetrà que floreixin les llibertats individuals, de la creativitat artística, científica i cultural dels homes i dones de tots els pobles d'Espanya, que en lloc d'instal·lar-se com a paràsits a l'ombra d'un aparell estatal que els adorm i esclavitza, com proposen els socialistes, decideixen construir una nova generació de ciutadans lliures que amb creativitat, esperit innovador i tenacitat treguin Espanya del pessimisme en el qual l'han sumit els llargs anys d'estatisme i facin possible una Espanya en llibertat, aquesta llibertat que és garantia d'una felicitat humana i de la plenitud espiritual”.

Aquest paràgraf, adaptat a les circumstàncies, va semblar que era el que inspirava Isabel Díaz Ayuso la nit del dimarts. Exultant, agraïda i emocionada per la seva aclaparadora victòria va deixar anar algunes d'aquelles idees i molts conceptes de l'ideari incorporat que va conformar el seu discurs breu, contundent i amenaçador. Podia sentir-se satisfeta. Havia guanyat a 176 dels 179 municipis de la seva autonomia, canviat el vermell tradicional del cinturó del sud de la comunitat pel blau que semblava exclusiu de selectes barris de la capital i urbanitzacions circumdants. Havia superat les enquestes més favorables, doblat vots i escons i depassat la gran victòria que Aguirre li havia donat al PP en les mateixes eleccions uns anys abans. I per si això no fos poc, li permetia clamar davant de l'horitzó mesetari que desitgen els seus oponents i envegen els seus companys: “Aquesta terra és meva”.

Potser perquè s'ho creu, potser perquè la seva mentora política i antecessora en el mateix càrrec la va il·lustrar en tot això, potser per estratègia ja dibuixada durant la pandèmia i base del seu discurs aquestes últimes setmanes, potser perquè així entén Madrid, potser per tot plegat, una gran part de Madrid li ha respost acceptant el seu relat basat en una predicada manera de sentir i de viure. Un passeig, una canya, més consum i menys impostos. I aquest estil va quedar sintetitzat en una d'aquestes grans paraules. Un concepte majúscul i fundacional de la democràcia: Llibertat.

Així, el que per a l'Aguirre d'aquella llunyana ponència suposava desmarcar-se tant del franquisme com del socialisme llavors prometedor de Felipe González, per a l'Ayuso actual els mateixos perills els encarna Pedro Sánchez. I si llavors la dreta presentava l'andalús com un risc de col·lectivització, nacionalització, expropiació i dictadura del proletariat, avui dibuixa l'actual inquilí de la Moncloa com un perill també per a la unitat d'Espanya per les seves amistats perilloses. Especialment pel seu soci de govern, que, segons el mateix Iglesias la nit del seu adeu, els mecanismes de l'Estat l'han convertit en el boc expiatori fins que l'han empès a prescindir de càrrec.

Les raons d'una victòria sense pal·liatius sempre cal buscar-les en molts fronts. També en els errors aliens. En aquest cas en els de l'esquerra, que va baixar a l'arena de la provocació, es va atorgar el paper de propietari de les essències, les va invocar en un altre maniqueisme simplista i es va oblidar de viure. La que va voler aprofitar una conjuntura mal interpretada i pitjor dissenyada de descavalcar la dreta dels seus feus i va potenciar un efecte papallona que després d'un esternut a Múrcia va provocar una pulmonia a Madrid. Segurament sense aquella retorçada i frustrada maniobra a l'ombra del temor pandèmic res hauria estat igual. I encara que sigui ucronia perquè no sabem què hauria passat d'haver estat el que no va ser, sí que es pot concloure que el PP ha convertit en un gran actiu la seva gestió a Madrid, només a Madrid, de la doble crisi.

Un model possible gràcies a l'Espanya de les autonomies que, passat pel guió adaptat de l'independentisme català, li ha facilitat a Ayuso un paper discordant oposant-se en nom de la llibertat a tot el que ha plantejat el Govern, convertit en l'enemic del poble. Per això, Ciutadans, que sempre ha presumit d'un ideari liberal, ha estat escombrat. Li han robat la cartera i des de la dreta. L'esquerra, proteccionista amb tocs paternalistes, hauria de recordar que la modernització a la qual obligaran els fons europeus passa per mantenir aquest esperit abandonat. El que també va definir un dels seus filòsofs predilectes: “L'home neix lliure, responsable i sense excuses”, Jean Paul Sartre.