Torna la primavera

El final de l’estat d’alarma, les eleccions madrilenyes i el deadline per formar govern a Catalunya coincideixen aquest mes de maig i ja gairebé es pot notar com la Història, després de l’interregne entumit de la pandèmia, acaba els estiraments i es dirigeix fent saltirons cap a la pista, a punt per esprintar. El tret de sortida del nou ordre mundial està ben sintetitzat en les disfuncions de la primavera espanyola. Des de Madrid, l’identitarisme del món que vindrà, la fi del somni d’un planeta sense guerres culturals que havia de convergir en un mercat universal lliure i equitatiu per a tothom. Des de Catalunya, el desplaçament del debat independentista al repartiment dels fons europeus, que és l’únic contingut no retòric de la negociació entre Junts i Esquerra, assenyala la nova aposta keynesiana de les elits per apaivagar el descontentament dels perdedors. Dels Estats Units de Joe Biden al Regne Unit de Boris Johnson, s’està imposant un nou consens contra l’austeritat i a favor del proteccionisme. Ja totes les polítiques van de make els nostres great again. Els moviments de protesta van tenir una finestra d'oportunitat contra l’establishment a causa de l’afebliment dels governs, que havien cedit massa poder a lògiques econòmiques globals. Però la pandèmia ha reforçat els estats nació, que imprimiran bitllets per evitar que això es torni a produir. Amb una mà, autoritarisme suau de base identitària, amb l’altra, keynesianisme; polítiques econòmiques “d’esquerres” i valors culturals “de dretes” barrejats en un temps en què les velles categories ja no serveixen.

No hi ha paternalisme estatal més fort que el que es cou a la llotja del Bernabéu

No seria l’ayusisme la prova que el model neoliberal resisteix? Esclar que no: la "llibertat" madrilenya no té res a veure amb els discursos anarcocapitalistes que els Chicago Boys feien als noranta. La fantasia de més cerveseta, menys impostos i trickle down economics depèn enterament del poder polític que hiperregula l’estat a cop de BOE. En la jungla artificial espanyola, qui mor i qui viu és decidit per criteris d’interès nacional que no tenen res a veure amb la racionalitat econòmica. El “lliure” mercat d’Ayuso s’aguanta sobre victòries militars i culturals que permeten que Espanya funcioni com un estat jacobí en què el centre és una aspiradora de la riquesa possible de la perifèria. No hi ha paternalisme estatal més fort que el que es cou a la llotja del Bernabéu. El neoliberalisme madrileny necessita ser primer madrileny per poder donar-se després el luxe de ser neoliberalisme.

Mentrestant, a Catalunya l’ajornament sine die de la independència depèn que els fonts de recuperació europea facin córrer els rius de mel en la xauxa postpandèmica. Com tants altres moviments de resposta davant la fallida de l’ordre neoliberal encapsulada en la Gran Recessió del 2008, l’independentisme va intentar revitalitzar la democràcia posant la voluntat popular al centre. L’objectiu era obligar Europa a ser fidel als seus discursos. Es va demostrar tot el contrari: arribats al cap del carrer, les nacions europees van seguir amb la realpolitik de sempre i les elits catalanes van preferir la submissió al conflicte. La renúncia dels partits independentistes a mantenir la pugna amb l’Estat i la redirecció dels seus votants cap a la protesta merament simbòlica i el neoautonomisme, referendat amb la victòria d’aquests partits en successives eleccions, confirma que les classes mitjanes catalanes, igual que les espanyoles i europees, no estan disposades a jugar-se la cartera pels drets que deien defensar.

El independentismo catalán intentó revitalizar la democracia poniendo la voluntad popular en el centro

L’auge de l’identitarisme madrileny i la pacificació per vies keynesianes dels catalans derrotats resumeixen el signe dels temps. Aquesta primavera, Occident es desperta del somni de Francis Fukuyama. Els estats nació han demostrat que poden controlar les seves poblacions gràcies a lleialtats més fortes que els principis liberals, i la globalització es parteix en blocs estancs sense àrbitres democràtics. En l’anterior període turbocapitalista, el sistema va acabar petant a causa de la subordinació dels estats als mercats. En el nou ordre que comença, pot ser que els estats occidentals s’entreguin en noves formes d’autoritarisme subtil, que es reformin a ells mateixos amb hegemonies emancipadores que ara per ara no es veuen enlloc, o que els perdedors del tracte es resisteixin a desaparèixer i lluitin com no ho van fer en l’anterior finestra d’oportunitat. De moment, farà calor, s’obriran els restaurants, correran els bitllets impresos, i no pensarem en totes aquestes contradiccions.