Allò que el vent s’endugué a Barcelona de Vivien Leigh

Quan tenia 15 anys Elvira Clara Bonet va veure a Barcelona Allò que el vent s'endugué, la superproducció nord-americana del 1939 protagonitzada per Clark Gable i Vivien Leigh, que no es va poder estrenar a Espanya fins al 1950. I va quedar fascinada pel treball de l'actriu que encarnava la vanitosa, capritxosa, temperamental i perseverant meridional Scarlett O’Hara. Des de llavors va començar a comprar les revistes on apareixia amb el seu segon marit, el també actor Laurence Olivier: la parella era objectiu en aquells dies de la premsa del cor com una de les més glamuroses del moment. Quan el 1957 va veure a Sábado Gráfico que passaven uns dies de vacances a Torremolinos (Màlaga) es va decidir a escriure-li una postal en la qual li confessava la seva admiració.

Va ser la primera de més de 40 missives que es van intercanviar durant 10 anys l'actriu i la jove seguidora (avui 80 anys) del barri barceloní d'Horta i que es va perllongar fins que Vivien Leigh va morir, el 1967. Bonet va ser rebuda en dues ocasions a la casa londinenca de l'actriu. La primera es va fer acompanyar d'una amiga seva que parlava anglès millor que ella. La segona, el novembre del 1965, poc després que Bonet li enviés un medalló amb les inicials GWTW (Gone with the Wind, el títol en anglès d'Allò que el vent s'endugué, que li va valer el primer dels seus dos Oscar) en complir-se els 25 anys de la seva estrena. Feia temps que Leigh anomenava la barcelonina “la meva amiga espanyola”. Bonet ha reunit una cinquantena d'objectes que, amb les cartes, es vendran per internet a la sala de subhastes Setdart el 26 de maig.

Després de la mort de l'actriu per tuberculosi als 53 anys el 1967, Bonet va ser convidada al seu funeral on va coincidir amb actors del nivell d'Alec Guinness, Michael Redgrave i John Gielgud. Malgrat morir, la seva relació amb la família de l'actriu va continuar: amb la seva filla Suzanne, la seva mare Gertrude, l'últim company, John Merivale, i fins i tot la seva donzella, l'espanyola Domitila Martínez.

Va ser llavors quan van començar a enviar-li objectes personals de l'actriu que també va encarnar la inoblidable Blanche Dubois a Un tramvia anomenat desig, amb què va obtenir el seu segon Oscar el 1951: el portacigarrets de plata i or amb les seves inicials, VL, amb alguns dels seus últims cigarrets, dos parells de sabates del 37, una bossa, una tassa amb què prenia el te, una de les seves camisoles, la seva laca d'ungles, un dels seus barrets, l'agenda que utilitzava l'any de la seva mort amb anotacions com “aniversari de la mare” o “sopar amb el Bill”, els guants que va utilitzar a La primavera romana de la senyora Stone (1961), el monocle que es va posar a El vaixell dels bojos (l'última pel·lícula en la qual va participar, el 1965) o una ombrel·la d'attrezzo que es va utilitzar a Allò que el vent s'endugué. En total, uns 70 objectes personals, que inclouen les 45 cartes, totes en anglès, que li va enviar l'actriu (l'última el dia abans de la seva mort) des de diferents llocs del món. Ara, tot es ven.

Durant anys Bonet va tenir un petit museu privat amb tots aquests objectes en una de les habitacions de casa seva, al barri barceloní d'Horta, envoltada de fotos i mostrava tot el que l'hi demanaven. “Els venc, per la meva edat i per un tema econòmic, amb tot el dolor del meu cor. Espero que qui els compri en tingui cura com jo he fet aquests anys”, explica Bonet per telèfon.

“No li demanava res a la Vivien, no soc col·leccionista, els objectes que he reunit són regals que m'ha fet la seva família. He conegut cinc generacions dels Leigh”, explica Bonet, que recorda com la va impressionar veure la intèrpret, i fins i tot la va decebre, la primera vegada que la va tenir davant. “No era l'actriu del 1939, en aquell moment ja tenia 51 anys, tenia una veu ronca de fumar i semblava que tingués més anys perquè estava afectada per la seva malaltia. Encara que continuava sent una dona molt elegant i tenia uns ulls verds preciosos”, explica. I afegeix: “És una actriu única, no n'hi ha hagut cap que la superés”. Bonet assegura que ha vist les seves 19 pel·lícules “milers de vegades, més de 2.000 Allò que el vent s'endugué, però no seguides”, comenta rient.

Molts dels objectes tenen un preu de partida d'entre 2.500 i 3.000 euros, com el portacigarrets, les lents o l'ombrel·la, però també n'hi ha de més barats, com les sabates, d'entre 600 i 700 euros. Entre el material que es ven, hi ha 23 fotografies inèdites de l'àlbum personal de l'actriu, entre les quals hi ha cinc fotografies de Leigh i Olivier en la seva lluna de mel el 1940, on apareix sense roba banyant-se en un riu. “Espero que no se'ls doni gaire importància i lamento que surtin a la llum, jo no les he mostrat mai”, explica.

No obstant això, és el lot que surt amb el preu més alt, entre 7.200 i 7.500 euros i promet ser un dels moments àlgids de la subhasta. Ella assegura que continuarà conservant alguns objectes, com un coixí on Leigh reposava els peus o part de les cendres de l'actriu. “Me les va regalar la seva mare, que les va recollir quan en llançar-les a un llac van quedar damunt d'unes fulles que ella va guardar”, recorda Bonet.

Els objectes relacionats amb Vivien Leigh causen furor en les subhastes. El 2017, Sotheby’s de Londres va recaptar 2,5 milions d'euros per la venda d'altres objectes seus. “Se solen vendre tots els lots, al 100%, cosa que no passa amb altres subhastes”, expliquen fonts de Setdart.