Budells d’escriptor

Un escriptor és aquell que a l’enterrament del seu amic s’acosta al fèretre i es fixa en la corbata que li han posat. No pot deixar de pensar-hi. Ho explicava Rodrigo Fresán en una trobada amb Silvana Vogt al festival Mot. En un moment de la conversa, ella li va preguntar si s’havia plantejat mai com seria no ser escriptor. Llegir un llibre sense pensar en la seva estructura, veure una pel·lícula i no prendre apunts mentals, anar a un enterrament sense pensar en una corbata. No pensis en una corbata, no pensis en un elefant rosa, no siguis escriptor. Ell contesta que no sap fer res més, que no hi havia alternativa. No hi havia un dentista mediocre dins seu. Però, què hi havia? La cosa s’assemblava amb la que hi havia a dins de tots els altres escriptors?

Per respondre com cal, faltaria obrir-ne uns quants i comparar l’entranya que els omple i determina. Però estalviem-nos sang: a simple vista podem dir que cada escriptor és un collage calidoscòpic. Tot un món esmunyedís de connexions múltiples i els seus llibres, les captures d’un instant d’aquesta trama. D’altra banda, sí que existeixen uns quants tòpics que ens obren una via per descriure afectuosament l’espècie. El que encaixa millor amb la figura de l’escriptor és el de l’ostracisme, l’obsessió i un lleuger toc de sociopatia. La proporció varia segons la genètica i la qualitat de caràcter, com ara la tolerància a la frustració, la gestió de l’eufòria, la predisposició a la mandra o a la filosofia —d’això en diuen procrastinar— i, a vegades, varia també segons el talent, que no sabem mai gaire d’on baixa.

I hi ha tòpics estètics que per fer l’interessant van molt bé. Hi ha moments en què els escriptors s’assemblen a Johnny Depp a Secret Window: la bata de quadres, les ulleres de pasta, la cabana al cul del món —penseu en la destral—. O a en Harold Lauder a The Stand, de Stephen King, un pobret amb vuitanta notes de rebuig editorial clavades a la paret amb una estaca —no penseu en la bomba—. Un és molt guapo i l’altre és molt lleig, però parlàvem del seu interior: si els poguéssim obrir com un llibre, seria esfereïdor.

Finalment, ens agrada pensar que la majoria de caràcters dels creadors es fan a l’orfebre i no a la fàbrica, però temo que els assalariats de les lletres —sigui quin sigui el salari, també l’emocional— no disten gaire d’un fuster, d’un administratiu o d’un mestre. I que l’ofici no fa la persona sinó a l’inrevés: així, tenim taules i cadires ben fetes, expedients omplerts degudament, lliçons explicades amb claredat. I novel·les omplertes degudament, articles expressats amb claredat, textos tan ben fets, tan sòlids i polits que hi pots menjar sense estovalles o deixar-t’hi caure sense por.