Barcelona, l’escola que va poder ser i no va ser

Bates de ratlles blaves i blanques, crucifixos, els nens aquí i les nenes allà, colzes desgastats, càstigs físics, llistes de reis gots... Són les restes de l'educació que van rebre la majoria d'espanyols durant els gairebé 40 anys de franquisme. L'Ajuntament de Barcelona va inaugurar divendres passat al Born l'exposició Per una educació en llibertat. Barcelona i l'escola 1908-1979 (fins al març de 2022), on, amb una escenografia envoltant, el visitant passeja per l'evolució de l'educació escolar a la capital catalana. Un passeig pels esforços de la ciutat per beneficiar-se dels projectes educatius més ambiciosos i moderns amb l'objectiu de crear ciutadans lliures i que tanmateix va topar amb els foscos anys del nacionalcatolicisme imposat per la dictadura franquista.

En travessar l'entrada, l'exposició fa aterrar el visitant en un carreró del barri del Raval a finals del segle XIX: és una Barcelona saturada d'habitants i sense infraestructures ni recursos necessaris per establir un sistema educatiu amb la mínima qualitat. L'escolarització era reservada a les elits o se circumscrivia als domicilis particulars.

L’any 1908, una majoria al Consistori barceloní de forces republicanes i catalanistes va aconseguir aprovar el Pressupost Extraordinari de Cultura. El comissari de l'exposició, Antoni Nicolau, adverteix que aquest pressupost oblidat per molts “és l'inici d'una educació revolucionària”.

El visitant es cola directament a la sala de plens del Consistori de 1908 i comprova com l'aprovació d'aquest pla transforma totalment el sistema educatiu. La reforma posa èmfasi en una educació pública, gratuïta, en català, amb nens i nenes compartint aules i, sobretot, laica. “L'exposició que hem dissenyat marca tres punts. El primer és per què quan van arribar els republicans a l'Ajuntament van dissenyar aquest projecte educatiu tan ambiciós. El segon punt és què contenia el pla i finalment, per què va ser un referent”, defensa Nicolau.

Després de l'aprovació, el pla va fracassar de manera traumàtica per les tensions socials que van desembocar en la Setmana Tràgica el juliol de 1909 i la posterior repressió i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, el gran referent de les noves idees pedagògiques i de l'Escola Moderna.

En 1913, la creació de la Mancomunitat de Catalunya posa en funcionament algunes iniciatives educatives reformadores. Tot i així, tenien poc a veure amb el projecte ideat el 1908, ja que l'educació de la Mancomunitat és conservadora i catòlica. Malgrat això, va ser llavors quan es van introduir dos programes de renovació pedagògica com són l'Escola del Bosc, de Rosa Sensat, i l'Escola del Mar, de Pere Vergés.

La gran transformació educativa va arribar amb la Segona República el 1931. Va ser llavors quan es van intentar recuperar els ideals del Pressupost de 1908. L'Ajuntament de Barcelona va impulsar un pla per construir edificis escolars per allotjar més de 20.000 alumnes. Però va quedar truncat després de l'alçament militar. Durant la Guerra Civil, els dirigents anarquistes i comunistes van agafar les regnes d'una educació que havia d'estar al servei de la revolució. Els principis dels Pressupostos de Cultura es van incorporar a la nova pedagogia. L'exposició mostra dibuixos de nens que pinten els bombardejos i els diaris de la llavors adolescent Pilar Duaygües: “Han tornat a venir a les dues, quan anàvem a parar la taula. Primer hem sentit sirenes, hem sortit a la galeria, he sentit els avions i al moment, davant de nosaltres, s'han aixecat escumes del foc de les bombes incendiàries, les llambordes, el sostre de les cases, tot anava per l'aire [...], crèiem que era la fi del món”.

Repressió

L'últim dels escenaris recrea una aula franquista dins d'una gàbia. Una imatge que mostra una educació en mans de la Falange i el clergat, centrada a adoctrinar l'alumnat en els ideals del règim i el catolicisme. Una educació que va començar reprimint els docents i erradicant totes les experiències renovadores. El resultat va ser la involució en el nivell educatiu de la societat.

Va caldre esperar fins a mitjans de la dècada dels anys 60 del segle XX perquè tornessin a sorgir moviments de renovació pedagògica i intentar recuperar els principis del Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908.

“No hem fet una exposició amb cartells i text penjant. Hem aconseguit una exposició totalment immersiva”, s'enorgulleix el comissari.