Núria Perpinyà: “El caos és un altre tipus d’ordre”

Com tots els experts en literatura comparada, Núria Perpinyà (Lleida, 59 anys), se sent còmoda amb el desordre: les seves novel·les, assajos i obres de teatre abasten un conjunt no lineal de temes i gèneres, juxtaposen perspectives, arriben a conclusions inesperades. Amb Caos, virus, calma. La Teoría del Caos aplicada al desorden artístico, social y político (Páginas de Espuma), premi Málaga de Ensayo d’enguany, l’autora de Mistanaenfoca la seva mirada fragmentària a la mateixa idea de caos. El resultat és un ordre subjacent inesperat: camins que van de la literatura moderna a la física quàntica, de la política al Big Bang, veure un virus en un quadre de Miró.

Pregunta. El caos no és precisament allò que no podem explicar?

Resposta. El caos és un altre tipus d’ordre. Antigament s’entenia com a falta d’ordre, però al segle XXI sabem que, encara que no segueix les lleis de l’ordre clàssic, el caos té les seves pròpies normes. És un ordre irregular, ràpid, imprevist, i amb molts efectes col·laterals i subsidiaris.

P. Al principi hi havia el caos...

R. Seguim amb la idea negativa del caos. Però va haver-hi un canvi a partir de la caiguda de l’Ancien Régime, a finals del XVIII: més enllà d’una idea de caos bíblica absolutament negativa, els artistes romàntics comencen a veure la font d’energia creadora, explosiva, que hi ha en el caos. I els agrada.

P. També hi ha una revolució científica.

R. Newton buscava les constants de l’univers i les va trobar. Einstein també les buscava, però es va adonar que, per tenir veracitat, cal tenir moltes dades i veure el context: el significat de la relativitat és que no hi ha números aïllats. Però al XX, la teoria quàntica ho canvia tot: amb el principi d’incertesa la física ens diu que ja no hi ha cap ordre absolut.

P. Finalment el caos arriba a la mateixa idea de veritat, que anomena “postfalsedat”.

R. La mentida pluriforme ja és a la Bíblia, “el diable té mil cares”. Això sempre havia estat titllat negativament fins que el postestructuralisme i la desconstrucció, amb l’elogi de la polisèmia i l’esmena al logocentrisme, erosionen el sistema filosòfic i acadèmic. Les crítiques eren ben vistes en aquests àmbits, però quan això es trasllada a l’ordre polític i social, quan ja no saps si el que et diu el diari és veritat o mentida, quan el sistema judicial queda en entredit, ja no agrada tant.

P. Això ho veiem millor si estudiem física?

“El virus és un petit Big Bang. L’efecte col·lateral en l’àmbit personal pot ser pitjor que el sanitari”

R. La teoria del fragment uneix la fissió de l’àtom amb la fi de les grans simfonies. La física dels quanta ens diu que, per molt unida que ens sembli la matèria, sempre hi ha una petita separació entremig. La realitat té talls i hem perdut la continuïtat. El problema és que, segons qui, dels talls en fa abismes. Però perquè el caos és contradictori amb ell mateix, això que sembla desesperançador pot tornar en forma d’esperança que produeixen la sorpresa i la imprevisibilitat.

P. El caos no només passa en la física: també hi ha caos biològic, com els virus.

R. Els virus són el que les ciències de la complexitat anomenen “atractor estrany”, un actor inesperat que canvia les coses. Comença de manera infinitesimal i esclata seguint les lleis de la simetria recursiva. Funciona com un petit Big Bang. I els efectes colaterals en els nivells econòmic i personal poden arribar a ser pitjors que el pròpiament sanitari.

P. No tot és dolent en el caos: el seu llibre aspira a la reconciliació dels oposats que anomena “semiordre”.

R. Aquest semiordre és el que tenim a l’univers. Les estrelles tenen òrbites fixes, però hi ha un tant per cent sotmès a l’inesperat. Aplicat a les arts, al món personal o al polític, evita la rutina. El millor és ser dúctil, acceptar que aquestes sorpreses formen part de l’ordre. Al llibre parlo de “l’èxit del fracàs”: els errors i els fracassos són terribles, però, un cop els tens a sobre, si no t’has mort, el millor que pots fer és capgirar-los. Mutar com un virus en una direcció que no pensaves. Seria bona la idea de canvi, de renovació, tot i que el preu que es paga a vegades pot ser excessiu.

P. Aquesta acceptació és la calma que posa al títol del llibre?

R. Si no fas res per aturar-la, la voràgine del caos és infinita. Penso que s’ha de jugar amb les mateixes cartes del caos, posar un atractor estrany, i calmar-lo. S’ha de desorientar el caos. Això és el que fan les vacunes.

P. Acaba el llibre amb Miró.

R. Els quadres de Miró són caòtics, no segueixen les simetries de Miquel Àngel. I no obstant això, les pintures mostren patrons reconeixibles, igual que els fractals. Damunt del caos del viure, o el de l’art, un gran artista sap introduir el seu estil personal. La sèrie Constel·lacions va sorgir a la Segona Guerra Mundial, durant la qual Miró es va refugiar a Mallorca. Mirava cap a l’univers i veia França ocupada i Europa bombardejada, però va ser capaç de pintar constel·lacions amb les coses que el salvaven. En un moment de guerra i trista postguerra, un Miró confinat va seguir treballant i insistint en el seu ofici. I si tu no saps això, quan mires els quadres hi veus una obra energètica i lluminosa.

P. Com a creadora, ha tret alguna cosa d’enfrontar-se al caos?

R. Ha estat un punt d’inflexió. Jo he passat caos personals, familiars i sanitaris que he hagut de suportar i sobreviure. I gràcies a diagnosticar què era el caos, he posat un cert ordre en la meva vida. L’última novel·la que he escrit no té res a veure amb les anteriors. El caos m’ha ajudat a no insistir en unes mateixes línies i anar cap a un altre lloc.