Jaume Cabré torna a la novel·la amb una rondalla de senglars i falenes

Les obsessions o imatges recurrents en la vida d'un escriptor solen acabar apareixent en les seves obres. Jaume Cabré, en la seva etapa d'escultista a finals dels anys cinquanta, tenia l'àlies d'“El senglar sorrut” i, al llarg del temps, aquest animal se li ha anat apareixent fins i tot a la vida real, pels voltants de Matadepera, on viu. Un de molt jovenet és ara un dels narradors clau de Consumits pel foc (Proa), la novel·la amb la qual, després dels relats de Quan arriba la penombra (2017), torna al gènere 10 anys després de la seva celebrada Jo confesso (més de 100.000 exemplars venuts; traduccions a 31 llengües). Amb aires de meravella, que reforça la presència notable d'animals com les falenes o sargantanes, a la veu del raió s'hi suma la inquietant peripècia de l'Ismael, un culte professor de llengua i literatura, d'infantesa infeliç, que viu una situació límit agreujada per una pèrdua de memòria.

“Sabia que tenia un punt de disbarat tenir un personatge així i dubtava si havia de seguir, però un amic israelià, Zvi Katz, em va dir: ‘I què? La literatura és lliure’; i així vaig consolidar el senglar”, assegura l'escriptor, mostrant per videoconferència des del seu atapeït però ordenat despatx una foto amb el seu amic, de la mateixa manera que després recupera una carpeta del gruix d'un antic llistat telefònic, amb material escrit descartat. “El text ha passat per diferents redaccions; no he tingut mai la capacitat d'imaginar-me tota una novel·la al cap; necessito provar-ho i veure si funciona o no, si aquest fil és pobre o no; tot ho he provat cinc o sis vegades”, assegura.

“Si no me'ls crec jo, el lector tampoc se'ls creu”, sosté l'autor de Les veus del Pamano sobre els personatges. “Si confies en ells, són una ajuda i una caixa de sorpreses: seran capaços de fer tal cosa? I això ho aprens mentre escrius; al final vaig veure que el raió podia conviure sense fer ombra al protagonista oficial… I és que el narrador sempre té les claus dels altres personatges”, instrueix l'antic professor de llengua i literatura, únic tret oficialment autobiogràfic en l'obra que traspassa al seu homòleg de paper, expulsat d'una acadèmia després d'escriure uns versos en català a la pissarra. “Em va passar el 1971”, recorda.

Com li passa a l'Adrià de Jo confesso, que només pot arribar a la realitat a través del relat, del poder de la paràbola, a Consumits pel foc el seu protagonista, que té amnèsia i amb prou feines sap qui és, es reconeix al món tot just citant una infinitat de personatges de ficció literària que tothom creu, per cert, que provenen del cinema: Madame Bovary, doctor Zhivago, Medea, el Hans Castorp de La muntanya màgica de Thomas Mann… De fet, ell va dient a la gent: “Digueu-me Ismael”, com fa el narrador de Moby Dick a l'inici del llibre. El senglar, al seu torn, es permet fins i tot reflexions properes a la teoria de la relativitat, l'espai i el temps, que Cabré va extreure de la Breve historia del tiempo, de l'astrofísic Stephen Hawking.

En aquest context, sense ser una novel·la amb el gruix psicològic de les anteriors i estar més marcada per una successió d'accions i situacions cosides amb una tènue trama d'intriga criminal, Cabré hi deixa anar subtilment missatges, com l'amnèsia del personatge que potser és gran metàfora d'aquests temps desmemoriats o la reflexió que en la ficció hi ha avui, potser, la vida real. “Això ho vaig pensar mentre escrivia, però no era conscient que la meva intervenció fos tan explícita i directa; he explicat una història i un ambient, sense cap altra pretensió”, difumina l'autor.

“Visc sense cap mena de pressió: tinc una edat i cap pressa per treure llibre perquè penedir-se d'haver publicat una cosa és molt bèstia; em va passar una vegada amb un conte i vaig dir que no em tornaria a passar”, assegura l'autor barceloní, que aquest mes farà 73 anys sent la veu de la narrativa catalana contemporània més internacional, com mostren les seves ja 100 traduccions a tot el món. Consumits pel foc, de la qual s'han llançat 25.000 exemplars en català, ja té nou traduccions contractades, entre les quals al castellà (Destino), amb 10.000 exemplars.

La novel·la, que amb tot just 180 pàgines és de les més curtes de l'autor (“si dubtava i veia que no portava enlloc, encara que m'agradés, ho treia: és la primera vegada que he depurat d'una manera tan bèstia un text”), desprèn una atmosfera de regust beckettià entre l'angoixa i l'absurd, el pur contrasentit de viure a les palpentes, un punt crepuscular i on ronda la mort. “Qui no té un relat coherent és sospitós”, reflexiona l'Ismael, que, com tots i tot a l'obra, s'expressa amb un estil precís, poc ornamentat. “Donem voltes a la nit i serem consumits pel foc”, se sentencia cap al final del llibre, recordant les falenes. Cabré assegura que no escriurà mai les seves memòries perquè “ja hi soc en l'estil”, diu. “Així és, però no sé exactament què diu ara l'estil de mi”, torna a difuminar, com a bon fabulador.