El turó de les metralladores

El nom, niu de metralladores, no pot ser més suggeridor. És fàcil imaginar un niu, d’aquells que construeixen els ocells esforçadament, i que pengen de qualsevol arbre, fins i tot a la pitjor ciutat. Un lloc tou, calent, acollidor… Fins que es llegeix “metralladores”. Aquí la cosa ja canvia. Més que pollets i vida, resulta que eren els nius de metralladores: construccions de formigó, semienterrades, per a la defensa o l’atac.

El de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) es troba en un dels llocs més genuïns del poble: el turó dels Guíxols, un accident geogràfic que divideix la badia en dues parts. Diu la llegenda que des d’allà van llançar al mar el predicador Feliu l’Africà, del segle IV, amb una roda de molí lligada al coll. Tres àngels van salvar el màrtir i el van portar fins a la costa. Prenent com a referència el bar El Corsari, amb els millors calamars a la romana de la zona, i pujant un petit pendent, s’arriba al turó. Unes escales a la dreta porten fins a l’entrada del niu. La covid obliga a demanar cita. Abans no hi havia tants formalismes: els del poble es colaven pels forats fets per a les metralladores, avui enreixats.

Xavier Roca, tècnic del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, mou la planxa de ferro que cobreix el niu i permet l’entrar-hi. L’acompanya Sílvia Alemany, la directora de la institució. Tots dos es coneixen la història del poble, del turó, del niu i de qualsevol cosa que es vulgui preguntar. S’ha de baixar un tram d’escales estretes abans d’arribar a un espai d’uns 50 metres quadrats. En forma de L, es veu clarament l’espai de les troneres que protegien la badia durant la Guerra Civil. Allà és on es col·locaven les metralladores.

Sant Feliu de Guíxols va ser un lloc molt bombardejat, explica Alemany. Els plafons informatius del búnquer en reten compte. El 22 de gener de 1938 tres bombarders trimotor italians Savoia 79 van atacar la ciutat. Els avions van començar per la muntanya de Sant Elm, des d’on suposadament el periodista Ferran Agulló va batejar la Costa Brava el 1908, i van deixar caure “entre 10 i 15” bombes sobre la zona dels banys (que encara continuen mig dempeus, amb la mítica discoteca Palm Beach caient a trossos), el passeig del Mar i la plaça del Mercat. Hi van morir 13 persones i 45 van resultar ferides.

L’endemà, el municipi va ser atacat des del mar. Dos creuers sublevats, el Canarias i l’Almirante Cervera, van disparar “fins a 40 trets contra el port”. Van encertar el vapor Cabo Tres Forcas, que tot just entrava, i també cases els carrers més propers. Hi va haver un mort, diversos ferits, i unes quantes teulades de la zona baixa del poble van patir desperfectes per la metralla.

En l’era covid, per les esquerdes de l’interior rocós del niu de metralladores només s'hi esmuny la tranquil·litat de la badia de Sant Feliu de Guíxols. El mar comença a remoure’s lleugerament i els núvols amenacen amb baixes temperatures i una mica de pluja la primera setmana de llibertat, només amb tancament autonòmic després de dos mesos de confinament municipal i comarcal. Però no n’hi ha prou per deslluir l’alegria de tornar al poble, on els pins acaricien el mar.

La sensació d’alliberament, lluny de la ciutat, és encara més potent des de l’antic edifici de Salvament Marítim: una estació de rescat de nàufrags, creada el 1887. Al mateix turó, al costat del niu de metralladores, és una de les seus del museu d’història del municipi. Des d’aquí dalt, es veu com la tramuntana assota tot el passeig. Fins i tot l’edifici Joan I, amb 11 plantes d’apartaments davant del port, sembla menys monstruós. Deuen ser els efectes secundaris del tancament pandèmic.

La caseta de Salvament Marítim exposa intacta l’embarcació que es va fer servir a finals del segle XIX per salvar els nàufrags i el carro que la transportava. “És, amb tota seguretat, únic a la Mediterrània i, possiblement, al món”, assegura el tríptic informatiu. “Hi havia un magatzem, al costat d’on hi ha El Corsari, i allà va quedar tot el material guardat”, explica Roca, sobre el miracle de la seva conservació. El vaixell va ser batejat amb el nom de Miguel de Boera, en record d’un famós militar ganxó (gentilici de Sant Feliu de Guíxols) que al segle XVI va arribar a ser capità general de la Marina espanyola sota el mandat de l’emperador Carles V. El vaixell estava a càrrec d’11 remers voluntaris que assistien als mercants que tenien problemes al mar. Per assegurar-se que es mobilitzaven ràpidament, es donaven primes per ordre d’arribada, explica Roca. El 1940, l’edifici va passar a mans de l’Armada i el 1971, de la Creu Roja del Mar. Als anys vuitanta, l’edifici es va omplir d’objectors de consciència que es negaven a fer la mili.

Però la història del turó dels Guíxols no s’acaba aquí. Encara es pot caminar pel que va ser el primer port artificial, construït el 1943. I si es va més enrere, en aquest turó es va assentar un poblat iber, al segle V abans de Crist. Les ruïnes es van trobar el 1904, quan es va començar a aixecar el moll actual i es va perforar el monticle per crear el carrer que connecta les dues badies, on encara hi ha la mítica sala de festes Las Vegas.

A tot plegat s’hi suma l’ús més popular del turó dels Guíxols, que no s’explica als tríptics dels museus d’història: lloc de botellón a la nit, dels rotllos d’estiu, de campana a l’institut o de passeig familiar els diumenges. En aquesta nova era, caldrà sumar-hi el del turó de la llibertat després del tancament covid.