L’actor Enric Auquer: “M’adono que amb la sèrie ‘Sky Rojo’ potser em faré molt famós”

Fa tot just un any, Enric Auquer era l'home del moment. Una de les coses que feia diverses vegades per setmana en aquella època era recollir premis. L'hi van donar tots pel seu paper de fill d'un narcotraficant gallec a Quien a hierro mata: el Feroz, el Goya –que va dedicar “a totes les antifeixistes”–, el Gaudí, l'Ojo Crítico. També responia entrevistes, portava roba prestada. I llavors va arribar el confinament.

Els seus treballs es continuaven estrenant. El públic, tancat a casa i consumint sèries com qui consumeix oxigen, el va veure fer de José Antonio Etxebarrieta, un dels fundadors i ideòlegs d'ETA, a La línea invisible, i de jardiner amb diversitat funcional a la sèrie Vida perfecta, que és també el motiu pel qual una de les opcions d'autocompletar que dona Google quan escrius el seu nom és “Enric Auquer discapacitat”. Molts espectadors es van preguntar si ho era o se'l feia.

Però ell, és clar, ja no estava en el circuit, ni a l'AVE Madrid-Barcelona en el qual ha passat tantes hores, sinó suportant la quarantena a la casa biosostenible que el seu pare, arquitecte, va construir a l'Empordà, passant “temps de qualitat” amb la seva filla de cinc anys, la Carmela, i la resta de la seva família. “A mi em va anar molt bé la pandèmia”, explica. És ràpid i acaba de deixar la Carmela a l'escola amb la seva bici elèctrica. “Tot el que em va passar era molt nou, vaig haver de gestionar moltes coses. Era bonic i estressant. Totes aquestes coses no és que m'encantin. T'adones que vas a les festes i ets més expansiu del que vols ser. Et traeixes una mica. Però també vaig entendre de seguida que el món del cinema i de la premsa necessita anar avançant i portar gent nova. Aquest any li tocarà a algú altre. El que té de bo això és que tinc feina, puc escollir”.

Un dels papers que va escollir després del boom, i que l'ha tornat a tenir muntat a l'AVE i lluny de la Carmela (això ho porta malament) és Sky rojo, la superproducció de Netflix d'Álex Pina de la qual tothom espera que es converteixi en un esclat de bomba tipus La casa de papel. Comparteix crèdits amb Miguel Ángel Silvestre, Verónica Sánchez, Lali Espósituat i Asier Etxeandía.

Per a Auquer, que ve del món del teatre i intenta fer una feina d'immersió en els seus personatges (abans de rodar Quien a hierro mata es va instal·lar durant un mes a Galícia i va estar treballant l'accent i entrevistant-se amb gent de l'univers narcotraficant, un món que el va deixar bastant tocat “per la foscor i la tristesa” que desprenia), rodar a aquesta escala suposava aprendre nous mètodes.

Per començar, el secretisme de Netflix amb els guions implica que els actors els reben molt poc temps abans de començar a rodar. “Havies d'arribar a les sis del matí i passar de zero a cent. No hi ha ni una sola escena tranquil·la, un diàleg, un pla/contraplà, tot és pam, pam, pam. Faig un personatge que és molt dur, amb molt de dolor, que està fora de si, un tio una mica sociòpata. I era complicat ficar-se en la seva pell cada matí”.

Després de molts anys sent militant antixarxes, Auquer acaba d'obrir-se un compte a Instagram. L'hi va crear el seu amic Omar Ayuso (Ílite) una nit en què caminaven donant voltes sobre la professió. Ayuso i Brays Efe li prenen el pèl dient-li que els actors catalans són massa “puristes”, que estan massa preocupats per ser íntegres tota l'estona.

“Me l'he obert per molts motius. Per por de perdre'm alguna cosa, per investigar i entendre-ho i perquè avui en dia aquesta indústria és molt injusta. M'adono que amb aquesta sèrie potser em faré molt famós, perquè vam ser trending topic mundial amb el tràiler, però no tinc ni per comprar-me una casa. Hòstia, es guanyen més diners amb Instagram. I també es pot fer amb responsabilitat i coherència ideològica. O no. No ho sé. És que a mi la contradicció em sembla preciosa”.