Foc

"Tinc una màquina i un maniquí i el meu desig més fervent és veure-ho tot en flames”. Mercè Rodoreda explica a la seva amiga Anna Murià durant l’exili que treballa fins a l’embrutiment cosint camises per malviure. Al llibre Non-Stop Inercia, Ivor Southwood explica com els treballadors d’una fàbrica —d’una classe social diferent de la de Rodoreda— menyspreen el seu lloc de treball i es mostren decebuts, d’alguna manera, quan en arribar cada matí no se’l troben escombrat. “Odiàvem el lloc i tot el que representava, alhora que ens atemoria ser alliberats en un buit econòmic”. La nostra relació amb el treball orbita entre aquesta barreja d’alleujament (per conservar la feina, per tenir-la, si és que en tenim) i d’amargor (precisament pel mateix). La fantasia destructiva és recurrent: la veig cada dilluns al metro, a la sortida de feines a hores intempestives, quan els Hermanos Cubero canten “por ganarme la vida / la estoy perdiendo”.

Per això, l’endemà de les protestes vaig intentar parlar amb treballadores que s’havien trobat les botigues de passeig de Gràcia pintades o saquejades. Volia saber si, entre els vidres trencats, alguna confessava allò que sembla innombrable en qualsevol espai de treball: que, en el fons, t’és igual tot allò que t’envolta, que s’hi podria calar foc i tu ni t’immutaries. Treballar és també un acte performatori. És el nostre preu a pagar per viure. No em va sorprendre que no em deixessin parlar amb gairebé cap d’elles. Totes m’enviaven a parlar amb l’encarregada de torn, la qual gairebé sempre em deia diplomàticament que no estava autoritzada a parlar. Només una, amb mirada còmplice i mig d’amagat, em va explicar que ella no era res de l’empresa, que li era igual i que no volia dir que ho entenia, però que ho entenia.

El cas és que jo tampoc tinc clar què buscava, més enllà de saber què hi havia darrere del foc, o sota el foc. És obvi que no es crema allò en si, la cosa, sinó que es crema tot allò que representa; per això, els objectius de les protestes, detonades amb l’empresonament de Pablo Hasél, han estat caixers i multinacionals de luxe del passeig més car de la ciutat. Per això també, per exemple, les feministes a Mèxic van calar foc a la porta del Palau Nacional per protestar contra la inacció del govern davant dels feminicidis. Slavoj Zizek analitzava a Oda a l’alegria les protestes juvenils a Anglaterra, de 2011, i se centrava en la paradoxa que suposa mostrar el ressentiment cap al sistema robant objectes de consum. Com si protestar robant unes Nike fos lumpenitzar la revolta, treure-li raons. “L’única ideologia dominant és la del consumisme pur, i no és d’estranyar que sigui l’únic que aconsegueixis com a forma de protesta”. Per a Zizek, cada impuls violent és un signe que hi ha alguna cosa que no pots posar amb paraules, és la representació d’un cert punt mort simbòlic.