Sense pedres al fetge
El seguiment escrupolós de la norma ha tendit a evitar l’espontaneïtat i els recursos col·loquials
Amb això del català sembla que mai hàgim sabut com posà’ns-hi. La història ens ha portat a codificar la llengua molt tard, i un cop l’hem tingut codificada, la feina ha estat disposar d’àmbits d’ús en què poder aplicar el model consensuat, digue-li llengua literària quan Fabra s’hi va posar, digue-li llengua estàndard modernament. El resultat ha estat un respecte reverencial pel codi, un seguiment escrupolós de la normativa que queia en la crítica despietada contra tots aquells que se’n desmarcaven sota l’etiqueta de defensar el català que ara es parla. Com la pitjor de les calamitats.
La fidelitat al codi normatiu, doncs, ha fet que tot allò que se’n desviï sigui sospitós de no ser prou genuí, prou vàlid. I la relativa displicència amb què l’Institut d’Estudis Catalans ha tractat la col·loquialitat —fins a la nova gramàtica no podem dir que la inclogués en les seves prioritats; valgui com a exemple la incorporació al diccionari de la paraula nano només de fa un parell d’anys— ha convertit els registres informals en un terreny per al recel infundat de la incorrecció i, per tant, de la culpa, l’acomplexament i la inseguretat en parlar.
Ja hi ha, però, qui ens proposa d’estireganyar una mica la llengua, d’afluixar-nos el cinturó i posar-nos les sabatilles, de sentir-nos còmodes amb un instrument que ens acompanya sempre, tota la vida, i amb el qual el millor que podem fer és trobà’ns-hi a gust. És el que fa, per exemple, el Curset. Mètode de català per a tothom, elaborat per Míriam Martín Lloret en el contingut lingüístic (també per Olga Capdevila en la il·lustració i Joan Ferrús en la redacció, a Blackie Books) i que ja a la mateixa faixa —tota una autoparòdia amb les quatre barres— ens dona pistes del tarannà de l’obra: “Sexe en català! Insults i renecs!”. No m’imagino el mític Digui, digui explorant aquesta línia...
Diverses coses sorprenen del Curset, que es presenta com un manual per aprendre català però que bé podria ser un bon recull de passatemps per als que ja en saben. I una d’elles és ni més ni menys que l’omissió del típic apartat dedicat a l’ortografia, com si no calgués i la donéssim per descomptada, tot un sacrilegi si tenim en compte el pes de l’ortografia en el nostre imaginari del que entenem per escriure bé. Però destaca sobretot la manera com s’integra la col·loquialitat, tant entesa com a contingut en ella mateixa —per exemple amb la inclusió de les alteracions de l’imperatiu, com ara en casos com fote’t; o amb els derivats del verb cagar— com aprofitant-la en la presentació d’exemples, com quan per parlar de gerundis erronis diu que l’examen era tan xungo que no l’hauria aprovat ni volguent.
No cal dir que la col·loquialitat té més capacitat productiva de la que se li sol reconèixer
També Enric Gomà, al seu darrer llibre, proposa relaxar-nos una mica i no prendre’ns això de la llengua tan a la valenta, cosa que ha sabut reflectir al títol: El català tranquil (Pòrtic). Acostumats com estem a ser renyats per no parlar català com cal, Gomà defensa els mecanismes espontanis de generació de lèxic, els quals, la majoria de vegades, no tenen gaire de digne ni d’endreçat, i més aviat són fruit de l’equívoc, la deformació, la barreja i la confusió. Però de fet, això és el que passa amb totes les llengües, el que ha passat sempre, i no cal dir que la col·loquialitat té més capacitat productiva de la que se li sol reconèixer.
I els casos més inexplicables d’aquesta prevenció contra la inventiva són els que afecten termes d’aquí. Hem estat capaços de generar, a partir d’orígens diversos, paraules que designen realitats que són ben nostres, però hem estat maldestres a l’hora de donar-los la categoria que mereixen, sempre suspectes de ser bordes. I El català tranquil en dona uns quantes, com són els nostradíssims cumbaià o xirucaire, els despectius pixapins, camalluents, camacu, xava, o el fabulós esquenafred per parlar dels pijos, justament per dur el jersei d’aquella manera que penja de les espatlles. O els termes que surten de marques comercials, com els pobres cel·lo i lot, que han trigat anys a entrar al diccionari.
No oblidem que la norma no ho pot explicat tot, i que no tot el que no explica no és ni incorrecte, ni dubtós. Posem’s-hi còmodes, sense pedres al fetge.
