Felícia Fuster, la poeta que va néixer amb 63 anys

No és mai tard per a la poesia. Es va comprovar, per exemple, el 1983, quan al premi Carles Riba s'hi va presentar Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Aquell any va guanyar un títol també llarg, La trista veu d’Orfeu i el Tornaveu de Tàntal, de Valerià Pujol, però aquell poemari tenia tanta força i va deixar tan sorprès el jurat, especialment Maria Mercè Marçal, que es va recomanar també la seva publicació. Apareixeria el 1984 i era el primer compendi líric d'una desconeguda Felícia Fuster, una autèntica revelació que debutava amb… 63 anys.

Des de llavors, més una poeta de poetes que una veu reconeguda popularment. “Hem de fer d'altaveu i dinamitzar l'estudi de la seva obra”, proposa la filòloga i estudiosa Lluïsa Julià com a objectiu de l'Any Felícia Fuster, que, promogut per la Generalitat per commemorar el centenari del seu naixement, ella mateixa comissaria des del vessant literari juntament amb la crítica d'art Pilar Parcerisas, que vetllarà per la difusió de la faceta pictòrica de Fuster, que també en va tenir.

Segurament, aquesta tardana veu poètica té el seu origen en la particular vena artística que Fuster va desenvolupar ja de petita al barri de la Barceloneta, on va néixer el 1921 envoltada dels martells, claus i frontisses de la ferreteria familiar, la qual cosa va facilitar les seves habilitats manuals. L'afició al dibuix del seu avi matern reblaria una primera inclinació que va estar banyada del català particular que sentia dels mariners que freqüentaven la botiga. Així es va encaminar cap a l'Escola Massana d’Arts i Oficis mentre cursava batxillerat i piano, uns estudis artístics que reprendria després de la Guerra Civil.

Una exposició col·lectiva a la prestigiosa Galerías Syra de Barcelona el 1947, amb els seus companys de l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on s'havia graduat, i amb els quals va formar l'efímer grup avantguardista Los Últimos, va significar la seva estrena. Malgrat haver rebut una medalla a l'Exposició Nacional d'Arts Decoratives de Madrid, el 1949, Fuster va iniciar “una mena d'exili volgut i molt personal”, segons Julià, instal·lant-se a París el 1951. Tenia 30 anys i aquí va ampliar estudis i va contactar amb els últims corrents abstractes, fins que es va casar el 1954 i va interrompre tota activitat artística.

Després de divorciar-se el 1960 i treballar a Publicidad, va anar recuperant la seva faceta artística, que havia iniciat en l'art del vidre i que va ampliar a la pintura i els collages, movent-se entre l'expressionisme i l'abstracció. Però Fuster sempre havia escrit, des de petita: “Soc una dona faber”, s'autodefinia irònicament, amant de tots els oficis i arts. Això ho sabia molt bé el seu amic arqueòleg Miquel Tarradell, que havia llegit els seus versos i la va animar a presentar-los al premi Carles Riba. Allí es va creuar amb Marçal, que va prologar el poemari d'aquesta “dona enriolada, activa, viva, comunicativa”, com la va retratar.

Emergia així una nova veu poètica, molt experimental, que sorprenia per ser fins i tot massa moderna per a una dona de la seva edat i que gairebé ningú va saber qualificar. Aquelles cordes del vent i I encara (premi Vicent Andrés Estellés), tots dos del 1987, continuaven incidint en una espècie de monòlegs poètics de regust avantguardista. Però Fuster encara tenia dificultats per trobar editorials que acceptessin els seus originals: seguir vivint a París i aquest timbre inclassificable tampoc van facilitar-li la tasca, situació que es van obstinar a revertir tant Marçal com l'estudiós Sam Abrams, que es van esforçar a moure els seus llibres.

Plaques commemoratives

“Necessitem materials d'estudi sobre Fuster”, insisteix Julià. Per això, el programa incorpora sengles jornades sobre l'obra de la polifacètica creadora a la Universitat de Perpinyà (maig) i les que promouran la Universitat de Barcelona amb l'Institut d’Estudis Catalans (octubre). A més de les inevitables plaques commemoratives (al carrer Sant Miquel, 64, de la Barceloneta, on va néixer, i una altra al seu estudi a París, on va morir el 2012), hi haurà reedicions d'alguns dels seus set poemaris i algun títol més del seu no gaire extensa bibliografia, com Poesia japonesa contemporània, antologia que va traduir i mostra de la seva evolució des de les avantguardes europees fins a abraçar la tradició oriental.

Des del vessant pictòric es farà el mateix amb una exposició central a l'Arts Santa Mònica (Plurivisions, 21 de març) i un catàleg raonat de la seva obra a la tardor a la fundació que la mateixa Fuster va crear el 2005 per promocionar l'art i la poesia, potser perquè no els passés a d'altres el que ella va viure.

Per celebrar el Dia Mundial de la Poesia el 21 de març, la Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, ha triat un poema de Felícia Fuster, No em despulleu, del qual s'editarà un opuscle amb versions en 22 idiomes d'una composició que acaba: “I encara sé:/ només el que s’esborra/ té importància”.