Barcelona mereix que la facin vivible

La revisió dels moviments demogràfics durant la pandèmia a la ciutat de Barcelona ha posat al descobert certes dades que mereixen atenció. El primer és que s'ha trencat la dinàmica de creixement dels últims anys i ara la ciutat torna a perdre població. A un saldo vegetatiu catastròfic per l'excés de mortalitat de la pandèmia s'ha sumat un saldo migratori també negatiu. Mentre que els que s'han donat de baixa al padró municipal entre gener i octubre del 2020 han augmentat un 8% respecte al mateix període de l'any anterior, les noves incorporacions han caigut un 43,7%. De moment la pèrdua de població és de 13.094 habitants, però tot indica que hi ha dinàmiques que van més enllà de la pandèmia.

El teletreball ha arribat per quedar-se i ha propiciat un cert èxode de capes mitjanes de Barcelona cap a nuclis de poca població relativament distants de la capital i fora de l'àrea metropolitana. Aquest canvi qualitatiu podria estar relacionat amb la recerca d'espai, tranquil·litat i condicions de vida més saludables i confortables. La dada és significativa perquè una part important de les capes mitjanes i altes de Barcelona té segona residència, bé perquè l'ha adquirit per a alleujament durant els caps de setmana, bé perquè té vincles i herències familiars conservades a les poblacions d'origen. No sabem quants barcelonins utilitzen ara aquestes residències per al teletreball, però podem presumir que els que han fet el pas d'empadronar-se fora són una minoria. El canvi de residència implica un projecte de futur i es preveu que molts dels qui acaricien la idea d'anar-se'n de la capital estiguin aprofitant la pandèmia per comprovar si és factible.

Durant la pandèmia, les baixes al padró municipal van augmentar un 8% mentre que les altes van caure un 43,7%

El confinament ha posat de manifest les moltes carències de la vida urbana. No fa falta recórrer a les teories del desurbanisme soviètic dels anys trenta del segle passat per explicar les raons que alimenten els corrents crítics cap a un model de ciutat massificada i irrespirable al qual ens ha conduït una planificació urbanística que sovint ha pensat més en el negoci que en la qualitat de vida dels ciutadans. Com altres grans ciutats globals, Barcelona ha viscut en les últimes dècades una profunda transformació. Positiva en alguns aspectes. En d’altres, no tant. Les grans infraestructures del projecte olímpic i campanyes com la de Barcelona posa't guapa, que també tenia molta aposta tàctica, van intervenir sobre les estructures bàsiques del metabolisme urbà i sobre l'embolcall. Però no es va intervenir sobre el contingut: les condicions de vida, la qualitat de l'habitatge i l'aire que respirem en obrir la finestra. Els plans de barri i l'urbanisme de microcirurgia van millorar l'espai públic, especialment a les perifèries, una cosa a reivindicar de l'etapa anterior no per alimentar la complaença, sinó per continuar millorant-les. Però tenim un parc d'edificis envellit amb pisos petits, foscos i degradats que majoritàriament no compleixen els requeriments energètics.

Les polítiques d'habitatge s'han focalitzat durant anys en els projectes d'obra nova amb constants i abusives reformes del Pla General d'Urbanisme en lloc d'emprendre plans integrals de rehabilitació de les àrees degradades. Ara es troba a faltar una política de rehabilitació que a més de regenerar el teixit urbà hagués canalitzat els recursos invertits en forma de pluja fina sobre petites i mitjanes empreses en lloc de facilitar grans cops de pilota immobiliaris.

Tenim també una xarxa viària permanentment saturada perquè va ser dissenyada per garantir la mobilitat privada i ja sabem que l'oferta genera demanda. I una economia excessivament dependent d'un turisme de masses tan invasiu que expulsa del centre de la ciutat els que hi viuen. El que al seu moment es va considerar un model d'èxit, ara ho ha deixat de ser. Al contrari, aquest model ens ha portat a sobrepassar sistemàticament durant anys els nivells de contaminació ambiental permesos per les directives europees. Això es tradueix cada any en milers de morts evitables i unes condicions ambientals insuportables.

Els milers de barcelonins que divendres enfilen, si els deixen, les sortides de la ciutat són un símptoma de malestar urbà

Els qui van dissenyar aquestes polítiques haurien de ser una mica més humils a l'hora de reivindicar-les menyspreant els intents que es fan de repensar el model. Les virulentes crítiques a l'urbanisme tàctic només són una manera superficial de defensar uns postulats que, els agradi o no a qui els van idear i executar, estan en crisi. I no només aquí, sinó allà on s'han aplicat. París, per exemple. Quedar-se en l'anècdota de l'urbanisme tàctic només revela inèrcia, incomprensió i prepotència. Encara que els pugui semblar rònec i estrambòtic, saben perfectament que és una intervenció efímera pensada per donar resposta a una situació d'emergència. El que importa és que ha canviat el paradigma, que cal fer front a una emergència climàtica i que ja no s’intenta embellir la ciutat, sinó de fer-la més saludable i vivible.

Les receptes del passat ja no serveixen. A ningú se li ocorreria ara defensar un model de plaça dura com la dels Països Catalans, ni proposar dos carrils més a les rondes per evitar els embussos. Els esquemes que van alimentar l'urbanisme olímpic han entrat en crisi. Els milers de barcelonins que divendres al migdia enfilen, si els deixen, les sortides de la ciutat per satisfer la seva nostàlgia de naturalesa són un símptoma de malestar urbà. I la fugida durant la pandèmia cap a llocs més hospitalaris, un nou toc d'atenció. Els que tant van criticar les superilles s'han quedat muts en vista de l'èxit que ha tingut la transformació de Sant Antoni. El mateix els passarà als qui, després d'haver permès que l'Eixample es converteixi en el barri més contaminat, sorollós i aclaparador, clamen ara contra el “populisme urbanístic” que, segons ells, amenaça el Pla Cerdà quan els nous eixos i places verdes s'omplin de nens i passejants.