Entre exigir i actuar

Són tantes les vegades que resultaria una feina àrdua, constant i persistent comptar les que es pronuncia diàriament a Espanya la paraula democràcia. Tot i que limitessin les ocasions als protagonistes públics i als agents polítics ens perdríem en el còmput. Són ells principalment qui més s'entesten a posar-se-la a la boca i se la retreuen com a reclam o justificació, carència o orgull. Tanta és la seva reincidència que més d’un podria explicar-s’ho com a resultat d’aplicar aquella frase popular que adverteix que es presumeix del que no es té. Un exercici inicial podria passar pel recompte en una sessió qualsevol de control parlamentari al Govern els dimecres al matí al Congrés dels Diputats. Tots invoquen la democràcia, en abstracte, però pocs s’exigeixen actuar com a autèntics demòcrates, que és una cosa més concreta. Fins i tot en aquell mateix recinte. És lògic. Invocar surt gratis. Actuar és més difícil.

Ahir, sense anar més lluny. Les paraules recents de Pablo Iglesias posant en dubte “la situació de plena normalitat política i democràtica” al país que ell mateix governa van provocar preguntes de l’oposició al president Pedro Sánchez, que va replicar amb una resposta de manual. Es va emparar, a més, en el rànquing de The Economist, que situa Espanya al número 23 en la qualitat del sistema. Sembla obvi que, aspirant a ser els reis del mambo en gairebé tot i lluir orgull patriòtic sempre, també en aquest aspecte, una certa humilitat portaria a desitjar una nota millor. Exactament el que segons l’Eurobaròmetre publicat la setmana passada exigeix el 53% dels espanyols, que diuen que no estan satisfets amb el seu funcionament. Com que aquest resultat està 12 punts percentuals per sobre de la mitjana comunitària (41%), és evident que alguna cosa falla. Tot i que sigui percepció, que és aquella impressió que comuniquen els sentits. I el de la vista es va adonar allà mateix que arribat el torn de resposta del vicepresident al·ludit, cap diputat socialista es va apuntar a l’aplaudiment habitual deixant per a l’eco de la Cambra la trista reverberació d’uns aplaudiments aïllats. Era l’enèsima mostra de les difícils relacions de parella que viuen els integrants de la coalició de govern.

Victoria Camps va escriure en un dels seus llibres de referència que la democràcia necessita una virtut: la confiança. I no hi ha res que sembli indicar que els nostres polítics se la disputin. Ni tan sols, de vegades, entre els d’una mateixa formació. En sobren exemples. Sense aquest nexe imprescindible entre els nostres representants, no hauria de sorprendre’ns que la ciutadania faci l'acusament de recepció corresponent i l’estengui a qui ha de donar exemple. I mentre els membres d’un mateix Executiu s’intercanvien greuges, deslleialtats i retrets, difícilment poden generar l’esperança que les coses puguin millorar.

És el que tots els catalans veiem en la relació que mantenen ERC i Junts per Catalunya, tot i que ara, en temps de negociació, volen dissimular i garantir que no cometran els mateixos errors que han marcat els seus anys de desgovern. Sense cap mena de dubte és impossible si la correcció no ho és per convicció profunda més que per conveniència conjuntural. I és el que anirà planant tristament en qualsevol de les negociacions que es produeixin. Han tibat tots tant la corda de la desafecció mútua que és ímprobe la feina de reeducació i incomptable el temps necessari perquè doni resultats efectius. Si hi sumem l’error de les negociacions signades, de les exclusions anunciades i de la violència al carrer no sempre condemnada amb la contundència exigible i de vegades avalada per silencis còmplices, ens queda un mostrari de valors líquids entre pobre i discutible.

Una gran democràcia ha de progressar o deixa de ser gran o democràcia. Ho va sentenciar un dels presidents nord-americans, Theodore Roosevelt, sobre el seu país fa més d’un segle. Avui sona gairebé premonitori en veure el que va passar allà on s’erigia el far que il·lumina el món lliure. Prenguem-ne nota. I no per donar-li la raó a qui descriu les faltes d’un sistema millorable perquè tampoc la seva formació actua acord amb el que reclama. Ni ell mateix amb algunes de les seves il·lustrades provocacions. Tampoc en això hi ha tantes diferències amb la resta, per més impulsora de determinada moral col·lectiva que l’esquerra sempre reclama per a ells i pretén superior només perquè suposadament és més social, justa i noble. Algunes vegades, no la majoria, els governs progressistes han avançat tant com van prometre però no sempre han canviat tant com van anunciar en els compromisos que els van impulsar en el poder. Un cop allà, també es van oblidar d’escoltar quan ja només vivien per decretar.

Massa fràgils han quedat aquells principis inqüestionables no fa tant de temps. Aquí tenim la paradoxa de defensar la llibertat d’expressió amb actuacions tan violentes com preocupants. És allò antagònic del que exigeixen, diuen, democràticament.