Mor el poeta Joan Margarit als 82 anys

El vers havia de sortir del seu interior, de si mateix. Només així serviria per donar consol a una persona qualsevol, “també la que és a 5.000 quilòmetres; i a més li ha de valer per a quan en tingui 18, 45, 60 i 80 anys, sent com s'és persones diferents; perquè, si està ben fet, en un poema hi ha mil poemes”. Això deia sobre la seva poesia, clara, filla de l'emoció, Joan Margarit, potser el bard més popular de les lletres catalanes i espanyoles contemporànies. Mort avui a Barcelona, víctima d'un càncer als 82 anys, era capaç d'obtenir amb títols com Joana i Casa de Misericòrdia, vendes més pròpies de les novel·les. Creador d'una obra plenament bilingüe en català i castellà, va guanyar premis com el Reina Sofia de Poesia i el Cervantes el 2019.

“En poesia no pots trobar res fora; tot és dins d'un i aquí hi ha també molta porqueria: rancor, foteses... Cal saber trobar el bé i, en un segon estadi, transformar-lo en paraules”, deia, segurament fruit de la fórmula que ell mateix es va aplicar de petit, quan es va servir de la solitud per enfrontar-se al dolor i a l'infortuni que li va oferir haver nascut la matinada de l'11 de maig del 1938 a Sanaüja (Lleida), a pocs quilòmetres d'on s'acabava de trencar el front d'Aragó, inici de la derrota final dels republicans vençuts, bàndol al qual va pertànyer familiarment i espiritualment.

La solitud, la seva llavor poètica, naixeria aleshores sense saber-ho, en aquells temps de canvis constants de casa i escola, de la mort d'una germana petita per falta de medicaments en temps de mancances, incloses les d'una mare, mestra, poc destra a expressar el seu afecte i que el nen va confondre amb desamor. Margarit sempre va dubtar que no ho hagués heretat. “No respon la meva poesia a aquesta dificultat per transmetre l'afecte?”, es preguntava a Per tenir casa cal guanyar la guerra (2018), les seves franques memòries d'infantesa i adolescència.

L'altra espurna poètica va tenir sempre data i lloc exacte en la memòria de Margarit: una nit d'estiu del 1956, davant d'una finestra, a Santa Cruz de Tenerife, on la família s'havia traslladat dos anys abans per motius laborals del pare, arquitecte. Era un poema dedicat a una companya de batxillerat: “L'amor m'ha fet ser poeta, li vaig escriure l'únic poema meu que em sé de memòria i l'únic que no he recitat mai ni recitaré mai en públic”, va declarar qui va ser sempre molt generós amb la lectura pública, on destacava per les modulacions d'una veu estentòria i franca, com el seu riure.

No hi havia dubtes en aquell moment: els seus escrits eren en castellà, influït per una lectura intensa de Neruda, poeta que, deia, “va estar a punt de devorar-me i em va costar una dècada llarga alliberar-me de la seva influència excessiva”. La relació amb la llengua no era fàcil. Ho va deixar explícit a Siglo de Oro, poema del seu últim llibre de versos, Un sorprenent hivern (2017): “La Guerra Civil va destruir per a mi una sèrie d'autors que em van ser imposats per professors terribles. Penso en Quevedo, en Góngora… fins i tot en Cervantes: El Quixot era part d'haver perdut la guerra”, explicava qui va rebre un clatellot que li va donar al Rubí dels anys quaranta un senyor al mig del carrer “per parlar en català”.

L'episodi va quedar aquí, potser no va afectar. O sí. El cas és que Margarit, amb el català com a llengua íntima i domèstica, va començar a escriure poesia en castellà, que va culminar, amb tot just 25 anys, amb la publicació del seu primer llibre: Cantos para la coral de un hombre solo (1963), encara de regust nerudià, tot i que, en l'elogiós pròleg que l'acompanyava, Camilo José Cela parlava d'un “surrealista metafísic”. Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979) conformarien títols ensenya d'una poesia “amb certa gravetat”, admetia qui, també arquitecte, el 1968 ja era catedràtic de Càlcul d'Estructures de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. Aquesta especialitat el va portar a participar en les obres de continuació de la Sagrada Família de Gaudí, però també, com li agradava molt recordar, en la rehabilitació dels precaris edificis de l'emigració dels anys cinquanta i seixanta a Sant Roc, la Pau o el Besòs, on, subratllava, “vaig conèixer gent humil fantàstica”.

Càlcul d’estructures, dolor en estat pur, va ser també el títol que el 2005 li va posar a un dels seus millors poemaris (premi Serra d’Or), al punt àlgid de la seva trajectòria com a bard de les lletres catalanes contemporànies. El canvi de llengua s'havia produït, després de gairebé dues dècades d'escriptura en castellà, a principis dels anys vuitanta, després que el poeta Miquel Martí i Pol, de qui Margarit traduiria Estimada Marta al castellà, l'animés a escriure en català. La proposta coincidia amb el fet que ell vivia la seva producció poètica “en un estat d'insatisfacció”, la qual cosa es traduiria en una futura obra gairebé sense poemes de joventut. En qualsevol cas, saltaria al català a partir de L’ombra d’altra mar (1981). “Tota catedral es construeix a partir d'una cripta i aquí tenia la meva. Jo vaig començar a escriure als 16 anys, però fins als 40 no vaig aconseguir la meva pròpia veu: cap gran poeta ho ha estat si no ha escrit en la seva pròpia llengua”, resumia en una metàfora pròpia de la seva professió.

El Margarit poeta va entrar en erupció. Tot semblava encaixar; de cop, apareixien els records dels llibres de poesia xinesa que el seu pare tenia per casa: Tu Fu, Lao-Tse… “Allò de la lluna, el riu i un... em vaig quedar…”, evocava Margarit, versos d'on va aprendre la concentració textual; també va aflorar el Jacint Verdaguer que la seva àvia recitava de memòria i que a ell el va fascinar per aquesta coneguda solitud immensa que destil·lava l'obra del poeta. I, és clar, el Joan Maragall per a qui el centre del poema és l'altre. Així, Margarit va publicar sis llibres en tot just quatre anys, tots carregats d'“excés d'entusiasme poètic”, un aspecte que començaria a remetre a partir de Mar d’hivern (1986), premi Carles Riba. Ell, Carner, Foix i Joan Oliver conformarien les lectures i influències més directes, cosits tots per un altre dels temes recurrents en la seva poètica: el seu aïllament.

Dos poemes a la butxaca

Margarit portava sempre a la butxaca un poema en curs. “D'aquí a una setmana, com a màxim, en portaré dos, que serà el poema en castellà, però no és una traducció: tots dos fan el seu camí; l'espurna que va inspirar el primer la continuo en l'altre; en el llarg camí de la seva versió final detectaré errors en un o altre que els modificaran tots dos; això sí, el primer sempre surt en la meva llengua”, afirmava. I amb aquesta metodologia, des de principis dels noranta va encarrilar la seva maduresa poètica, amb títols com Estació de França (1998, en edició directament bilingüe) o Joana (2002), el llibre que solia recomanar als qui es volien iniciar en la seva poesia, reflex de la mort de la seva filla i de les poques vegades que va escriure de pressa: “En calent, no, roent ho vaig fer: si en aquest moment de dolor la poesia no em servia, sabia que ja no escriuria mai més”, es va justificar.

Amb els anys, els versos de Margarit es van fer més descarnats, escurçant més la distància entre vida i obra, entre la persona i el poeta, amb la màxima humilitat retòrica de què era capaç, donant-li aquesta pàtina d'autenticitat que es va traduir en una infinitat de lectors, simbolitzats en un que fa uns anys se li va apropar en un museu madrileny després de reconèixer-lo i que li va dir que els seus versos l'havien salvat en un moment molt difícil de la seva vida. “La poesia i la música”, deia el poeta, “són les principals eines de consol de les quals l'ésser humà disposa en la seva solitud, aquesta solitud a la qual està sempre abocat, encara que compti amb els seus éssers estimats més propers, el primer cinturó dels afectes”.

El reconeixement popular i literari de Margarit va tenir dos anys clau: el primer, el 2008, quan Casa de Misericòrdia, pura tristesa, recollia tant el Premi Nacional de Poesia estatal com el de la Generalitat. El 2019 arribarien els dos principals reconeixements de la gairebé vintena que va obtenir: el Reina Sofia i el Cervantes. Si bé d'aquest era el cinquè autor català a obtenir-lo, era el primer plenament bilingüe, català i castellà, des d'aquell Estació de França. Va explicar, com sempre amb senzillesa, el seu cas: “Una és materna; l'altra és adquirida i l'estimo: no renunciaré a les dues llengües, diguin el que diguin els polítics”, va dir quan va rebre el guardó, davant dels qui volien veure-hi també una lectura política de la seva concessió en plena distensió de les relacions entre Catalunya i Espanya pel procés. Sempre d'esperit independent, i encara que el 2010 va plantejar en el seu pregó de les festes de la Mercè de Barcelona que potser Catalunya havia de “canviar profundament la relació amb aquesta Espanya”, el president de la Generalitat va trigar un dia a felicitar-lo pel Cervantes.

Margarit va relativitzar l'incident, feliç en una poesia que el protegia com una casa, paral·lelisme que sempre va fer entre tots dos conceptes des d'un consell que en el seu moment li va donar el seu prestigiós col·lega José Antonio Coderch: “Una casa no ha de ser ni independent, ni feta en va, ni original, ni sumptuosa”. I ell afegia: “Sempre he pensat això mateix de la poesia”.

Tampoc va lamentar que el coronavirus impedís que se li fes lliurament cerimonial del Cervantes ni fer el discurs (“Ara hi ha coses més urgents en les quals pensar que no pas a lliurar un Cervantes. Els hospitals, per exemple”, deia l'abril passat, vuit mesos abans de rebre'l de mans dels Reis en un acte privat). I la mort encara el preocupava molt menys: “L'has d'esperar i ja està. No és cap cerimònia important. Fer un poema és molt més difícil que morir-se. No el pot fer tothom, un poema. Morir-se està a l'abast de tots”.

El lector de Margarit pot acudir ara, en la seva absència, als versos d'un poema de Joana: “La mort no és més que això: el dormitori, / la lluminosa tarda a la finestra, / i aquest radiocasset a la tauleta / –tan aturat com el teu cor– / amb les cançons cantades ja per sempre. / L'últim sospir que has fet roman encara / suspès a dintre meu: no deixo que s'acabi”.