La muntanya balla a la Biblioteca

Canto jo i la muntanya balla és una fantasia rural en la qual Irene Solà dona veu, a més d’entranyables personatges de la zona de Camprodon, als núvols, les muntanyes, les bruixes, els cabirols... La novel·la, que li va valer el Premi Llibres Anagrama, es podrà “veure” a partir del 17 de febrer al teatre de la Biblioteca de Catalunya gràcies a l'adaptació que ha fet Clàudia Cedó en una producció de La Perla 29 dirigida per Joan Arqué i Guillem Albà.

La novel·la havia captivat els directors, que van ser els qui van gosar plantejar-se portar-la al teatre: “El primer que vam fer va ser escriure una carta als Reis Mags”, diu Joan Arqué. És evident que s'havien portat molt bé: “Ens van dir que sí a tot!” Irene Solà els va dir que endavant; l'editorial Anagrama no va posar problemes perquè en fessin l'adaptació; Clàudia Cedó va acceptar escriure-la; Judit Neddermann va dir que per descomptat compondria la música... I Oriol Broggi, director artístic de La Perla 29, els va cedir encantat l'espai que li van demanar: la sala voltada i de terra de la Biblioteca de Catalunya: “És un trasplantament imaginatiu poètic, gens fàcil”, adverteix, expectant, Broggi.

L'“equip amb l'ànima de la novel·la” que buscaven estava mig fet. Laura Aubert, Anna Sahun, Diego Lorca, Ireneu Tranis, Caterina Tugores i la guitarrista Amaia Miranda el completen sobre un escenari pelat, com la muntanya de Camprodon, un repartiment que es desdobla per donar vida a múltiples personatges de la novel·la.

“El repte era traslladar unes paraules precioses a uns actors, però també a unes marionetes, a uns gestos, a uns moviments,” explica Albà, que valora tant l'espai sonor (de Joan Gorro) com l'escenografia (d'Alfred Casas i ‘la Closca’). “La terra, una gota d'aigua o un núvol són equivalents dels éssers humans”, explica el codirector. L'eix central de l'obra és el de Domènec, el camperol poeta mort per un llamp, i Sió, la seva dona, de la perduda Matavaques, i els seus fills Hilari i Mia. Però la màgia dels pics entre Camprodon i Prats de Molló va molt més enllà: “Als humans ens encanten els humans! Però hi ha altres personatges: els núvols, l'aigua, les muntanyes, les trompetes de la mort, les bruixes, els cabirols o les dones d'aigua... Voregem el fregolisme”, explica Albà. Tot discorre en una escenografia a quatre bandes, absolutament oberta, i, per descomptat, amb un deix ripollenc en les veus.

Un desafiament important i il·lusionant per al qual Arqué i Albà es van aferrar al consell de Broggi: “No tingueu por d'equivocar-vos”, els havia dit. “Ja havíem fet el pallasso junts”, diuen tots dos, que van coincidir en la deliciosa Rhum & Cia. Però aquí no hi ha humor, han hagut d'emmotllar-se a un llibre “fosc, amb molta crueltat”, en paraules d'Arqué. “Hem parlat molt entre nosaltres”, revela Albà. El muntatge té les seves dues mirades, però també les de la resta de l'equip. “Ha estat una creació molt col·lectiva”, explica Arqué. “Ens hem escoltat molt entre tots fins a embastar una narració plena de falsos diàlegs, de màgia... Hi ha coses a la novel·la que estan tan ben explicades que cal anar amb molt de compte per no trair-les”.

La música que explica

Una de les apostes del muntatge és la seva banda sonora. La música (en viu) l'ha compost la cantautora Judit Neddermann. “Jo sempre he fet cançons per a mi i aquí volien música instrumental”, adverteix. “Vaig començar creant músiques per als moments que em van semblar del llibre i els va agradar, així que vam anar estirant aquest fil”. La compositora valora que la majoria d'actors també són músics: “M'han ajudat molt”, confirma. La música, que s'acobla a la perfecció a l'espai sonor de l'obra, inclou dues cançons, amb textos de la novel·la: una d'un poema i una altra de feta “reordenant paraules de moltes pàgines”. “La idea és que, gairebé sense que t'assabentis, la música t'hagi entrat i t'hagi ajudat a entendre el que passa a escena. I se'ns queda”, diu la guitarrista Amaia Miranda.

La música també ajuda a enllaçar passatges desmanegats de la novel·la. “Mantenim aquesta fragmentació que dona Irene Solà al llibre”, diu Albà. “No sempre hi ha causa-efecte entre una escena i la següent, es deixen anar preguntes que després ja es respondran”.