Com puja la canalla

Corregir textos et dona accés a manuscrits originals d’autors de generacions diverses, diguem que tens el privilegi —aparellat amb la discreció, per descomptat— de treballar els textos en brut, sense el sedàs del procés d’edició, que fa que les coses es publiquin de manera endreçada. I més o menys acabes veient de quin peu calça cadascú. Doncs darrerament, com més va, més domini tenen de l’eina les noves fornades d’escriptors i escriptores, en una mena d’equivalència inversa entre perícia i experiència: com més jove, novell i inexpert és un autor, més domina els aspectes formals de la llengua. I per aspectes formals aquí convé entendre gramàtica, ortografia, puntuació i coses així.

Es podria fins i tot traçar una línia entre autors d’una certa edat i autors més joves, entre aquells que, a l’hora de corregir-los el text, et reclamaran una mena d’intervenció o una altra, amb més esmenes d’aquelles qüestions formals en el primer cas, però poter més sobre aspectes relacionats amb el lèxic en el segon (imprecisions, adequació al registre, ús correcte de les locucions, etc.).

De fet, aquest estat de coses no és sinó resultat de la història recent de la llengua, com si la situació del català a cada moment ressonés anys després i ara apleguéssim els fruits de la feina feta aleshores. Així, la cesura entre autors té la seva correspondència amb el final de la dictadura, la proclamació de l’Estatut i l’inici de la normalització lingüística. I, per descomptat, amb l’inici de l’escola en català i l’alfabetització en aquesta llengua. Si avui entre els autors en la quarantena es percep un notable domini dels aspectes formals de la llengua és gràcies a la normalitat desplegada a partir dels anys vuitanta del segle passat.

Hi ha doncs un contrast en la producció literària entre una generació d’escriptors que es va haver de formar lingüísticament de manera autodidacta, amb un mercat del llibre escadusser i perseguit i un entorn social i polític de diglòssia dictatorial (de fet, és la generació que amb penes i treballs connecta la tradició anterior amb la recuperació), i una generació que ha après les primeres lletres en llengua catalana, ha tingut accés a tot de publicacions en català i ha conviscut en un entorn en què la llengua, a poc a poc, era present cada cop en més àmbits. Sembla, doncs, que el marc social i polític que determina l’escolarització influeix en la producció escrita de les dècades successives.

El canvi de tendència ja era apreciable en la colla d’autors —hi afegeixo els traductors, perquè la florida recent de la traducció no pot quedar al marge— que els darrers anys s’han fet un lloc en llistes, premis i crítica. I que són conscients que dominen els aspectes formals perquè, de fet, no es plantegen de fer literatura en català sense dominar-los. Tampoc excusen el seu català en les circumstàncies ni veuen la correcció de textos com un retret al seu coneixement de la llengua, sinó com una fase més del procés que ha de desembocar en la publicació del llibre.

I els últims autors que s’han incorporat a la literatura catalana, en aquest sentit, fan feredat. Com puja la canalla. Ens arriben ara les primeres obres d’autors i autores nascuts després de 1990, amb la normalització consolidada, la immersió a l’escola plenament estesa i una presència sòlida del català als mitjans de comunicació, i en tots els casos destaca un control de la llengua sorprenent per a novel·listes de menys de trenta anys (Irene Solà debuta amb 28, Xavier Mas Craviotto amb 22, Núria Bendicho amb 26, el recent premi Llibre Anagrama Pol Guasch amb 23, l’últim Mercè Rodoreda Anna Gas amb 24). O potser no tan sorprenent, potser és així com s’ha de desenrotllar una literatura que disposi d’una placenta sociolingüística com cal.

Per si calen més motius per millorar la situació de la llengua avui, vet aquí doncs un de nou: vetllar per la literatura catalana del futur.