El delta de l’Ebre s’ofega en falses promeses

Per la seva naturalesa espectacular, clima benigne, platges quilomètriques i bona taula, el delta de l'Ebre té un atractiu com a destí d'escapada relaxada. Però amb la fama no en té prou. “Sempre hem estat un lloc de cap de setmana, per venir aquí de visita i menjar-se una paella, però ara és el mar el que se'ns menja a nosaltres”, manifesta Lluís Soler, alcalde de Deltebre. El Delta s'enfonsa i, amb ell, trontollen les Terres de l’Ebre, un territori que concentra centrals nuclears i parcs eòlics, però que té una economia ferida i un sentiment de desatenció endèmica.

El gener del 2020 el temporal Glòria va assolar el litoral del delta de l'Ebre i el llavors president de la Generalitat, Quim Torra, va visitar les platges arrasades i els arrossars negats de salnitre. Torra va anunciar un “pla d'acció immediat” per protegir la plana d'alt valor ecològic que abraça el tram final del riu Ebre. Aquella borrasca va deixar un rastre de danys alarmant i va servir d'amplificador de la fragilitat que pateix un territori reconegut com a Reserva de la Biosfera, però que s'enfonsa progressivament amb l'embat de les onades. “La solució no pot esperar més”, va proclamar Torra. Ja ha passat un any i Lluís Soler, alcalde de Deltebre, lamenta que les promeses no s'hagin concretat en res: “Estem igual o pitjor”.

Malgrat que va ser a l’Ampolla on es van captar les imatges més virals del temporal, amb desenes de tonyines mortes sobre el passeig marítim, Deltebre va concentrar els danys més abundants del Glòria. La factura de reparar infraestructures i serveis va arribar als 4 milions d'euros. La Generalitat li ha concedit a l'Ajuntament una ajuda de 200.000 euros. “És una burla”, recrimina l'alcalde. “Ens retreuen que presentem danys en camins de terra i que no entren dins dels supòsits, però això és el Delta, ens posem a asfaltar-lo?”, es pregunta Soler, que encapçala una llista vinculada a Junts per Catalunya. En total, els costos que ha patit el municipi, incloses les pèrdues d'arrossaires i pescadors, pugen a 11 milions d'euros.

El Delta es deteriora per l'embat del mar i els ajuntaments, regants, arrossaires i mariscadors que en viuen es pregunten per què la Generalitat no hi ha invertit els 6 milions d'euros que va pressupostar per, presumptament, enfortir la franja costanera. “La protecció del litoral és competència de l'Estat”, al·lega el conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, Damià Calvet. “Estem oberts a col·laborar i la Generalitat es compromet a aportar la mateixa inversió que faci el Ministeri per a la Transició Ecològica”, afirma, alhora que denuncia que l'Administració de l'Estat actua de manera “unilateral”.

El Ministeri respon que “no és cert” que l'Estat hagi denegat la capacitat d'actuar a la Generalitat, i que tampoc és correcte al·legar que la Generalitat no estigui autoritzada a actuar amb obres d'emergència. “Amb el Glòria van venir aquí a dir-nos que ens ajudarien, però hem passat de l'esperança a la indignació i això és el pitjor que pot passar perquè sense resoldre el problema només queda la mobilització social”, critica Lluís Soler. Si algú entén de mobilitzacions és la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), una entitat que des de fa 20 anys galvanitza un sentiment comú dels habitants de la part baixa de l'Ebre: “Lo riu és vida” és la seva consigna. Susanna Abella, una de les portaveus de la PDE, argumenta que la reivindicació constant, amb multitudinàries manifestacions i marxes ciutadanes, ha estat clau per donar veu a un territori relegat per les administracions: “Ens tenen molt més en compte del que ens tindrien si no hi hagués mobilització ciutadana però, malgrat tot, se'ns escolta menys del que ens mereixem”.

La PDE ha aconseguit bastir un front comú per frenar transvasaments que aprimaven els cabals a la desembocadura. Encara avui, evocar el controvertit Pla Hidrològic Nacional (PHN) que van pactar el 2001 el PP d'Aznar i la CiU de Pujol és com esmentar el dimoni. Aquell acord, paralitzat després pel Govern de Zapatero, va suposar un terratrèmol polític i els partits responsables en segueixen purgant les conseqüències. Jordi Gas era regidor pel PP a l’Aldea i va abandonar el partit per la polèmica del PHN. “Independentment de qui mani, tots deixen venut el Delta”, afirma. “Aquesta és una terra de ningú”, sentencia. La sensació de desemparament que pateixen els ebrencs és crònica. ”El sentiment d'abandonament és històric i no és opinable, respon a una realitat”, assenyala Josep Caparrós, alcalde per Esquerra Republicana a Sant Carles de la Ràpita.

Les Terres de l’Ebre sumen 180.000 veïns repartits a les quatre comarques més meridionals de Catalunya. La precarietat de les seves connexions és una altra de les reivindicacions històriques. Per arribar a Barcelona des de Tortosa i Amposta, les dues ciutats més poblades, hi ha gairebé 200 quilòmetres. Si es vol arribar-hi amb tren cal fer-ho per una vacil·lant línia que allarga el viatge fins a les tres hores. Mentre a la zona litoral les reivindicacions se centren en el descuit del riu i de la seva desembocadura, a l'interior els retrets tenen a veure amb l'acumulació d'infraestructura energètica. A la Ribera d’Ebre operen els dos complexos nuclears d'Ascó, i la Terra Alta clama perquè no li plantin més parcs eòlics. Aquesta comarca concentra bona part dels 328 molins que hi ha a les Terres de l’Ebre, el 40% dels instal·lats a Catalunya. Tant desplegament energètic no evita que aquí hi hagi quatre dels cinc municipis catalans amb la renda per càpita més baixa. Batea, amb una mitjana de 16.200 euros d'ingrés anual, és el vagó de la cua. Per escenificar el malestar pel tracte que els dona el Govern català, l'alcalde, Joaquim Paladella, va arribar a amenaçar a demanar l'annexió a Aragó. La Generalitat “menysprea” els veïns, ha denunciat insistentment Paladella.

Després de l'altre temporal, el Filomena, la Generalitat ha mobilitzat els seus consellers cap a les Terres de l’Ebre. La consellera d'Agricultura, Teresa Jordà, va prometre recentment ajudes per pal·liar els danys que han patit els olivaires però sense concretar quant ni quan.