Alfons Quintà i jo

M’obliga a fer aquest article el fet que en el llibre El fill del xofer, de Jordi Amat, hi soc citat d’una manera inexacta. Però, tot i que la inexactitud va a favor meu, m’agradaria aclarir un detall a favor de la veritat.

Allà es diu que, com que Quintà volia una bona traducció de la sèrie The BBC TV Shakespeare, me la va encarregar a mi. En realitat, a Quintà li importava tres pitos i una flauta la qualitat de la sèrie. Ni tampoc me la va oferir a mi per amistat (només ens havíem conegut en una entrevista que em va fer a Ràdio Barcelona). Ell només volia fer-se amb els drets de la meva traducció i me’ls va fer vendre obligatòriament amb una acta notarial per tal que fos irrevocable. En aquella època la llei ho permetia. Ar ja no. D’aquesta manera, TV3 feia un bon negoci: em pagava una misèria (50.000 pessetes per obra, és a dir 300 euros per una feina de tres mesos!), i cobrava tot el que rendirien els drets. Jo, ni de l’edició ni de les representacions no en veuria ni cinc. El negoci era per a TV3.

No sé si aprofitar-se de mi va ser una de les seves tantes maldats, perquè, de fet, sense l’acta notarial, el director de la Corporació, Joan Granados, segons em va explicar el mateix Quintà, m’hauria arrabassat la traducció. Com a bon convergent, volia repartir la xavalla a 36 traductors, 300 euros a cada un. La manca d’unitat i la qualitat desigual eren detalls que a Granados li devien importar també tres pitos i una flauta. Per sort, doncs, em va protegir l’acta notarial. També per sort, quan la llei va prohibir la venda de drets, un bon amic va aconseguir que TV3 renunciés als drets.

Que a Quintà la qualitat de la traducció li importés tres pitos i una flauta ho demostra el fet que jo li vaig lliurar per correu els dos actes de la primera obra, Romeo i Julieta, amb una carta que deia que si no li agradava la traducció jo renunciaria a fer-la. Quan vaig anar a veure en Quintà per preguntar-li si la meva traducció en vers li havia agradat, vaig veure que el meu sobre encara estava per obrir! El ritme inhumà que em va imposar m’impedia revisar les obres i el corrector de la primera edició era un incompetent; ho era tant, que em cau la cara de vergonya veient les errates de la primera edició de les obres. Però ahir vaig acabar l’última retraducció per publicar a la col·lecció blava de Vicens Vives, que són les úniques que considero vàlides.

He passat més de la meitat de la meva vida laboral al costat de Shakespeare, la millor de les companyies possibles, i això, que m’ha fet tan i tan feliç, resulta que ho he d’agrair a un psicòpata. Quin món, el nostre!