Verlaine i Rimbaud: “panteonades”

Així anomena Régis Debray el conjunt d’intrigues, consultes, decisions, trasllats de restes, funerals i cerimònies relatius als “grands hommes” de la pàtria que són enviats al Panteó, temple dedicat en aquests moments a les grans figures de França (no els militars, que van als Invàlids) en els camps de la política, en primer lloc, i després de les lletres, de les arts i de la ciència. El que suggereix Debray amb aquesta denominació és que tot això del Panteó i dels “grans homes” (i dones) de la pàtria és una conya, si es permet l’expressió.

Des de la seva fundació en temps de Lluís XV, el Panteó de París ha viscut sota els efectes d’una ambigüitat molt incòmoda, entre l’ús religiós de la casa i la sacralització d’una llarga sèrie de persones que hi reposen. És fàcil entendre que no tothom és apte per a una consagració, baldament sigui per fer més alta la glòria de la nació francesa. Va ser la raó per la qual les famílies del nacionalcatòlic Péguy o del molt laic Albert Camus no van voler que els seus hi fossin encabits. De Sartre, ni se’n parla. Sí de Simone de Beauvoir, com de George Sand i de Lilie Boulanger, però només per fer més llarga la llista de grans dones que són en aquell recinte. Sense escrúpols, un alt funcionari de la República va gosar dir que si hi havia poques dones al Panteó era perquè “les dones generen fills, però no idees”.

Aquesta doble personalitat de l’edifici només ha portat problemes des de fa més de dos segles. Lluís XV el va erigir com a exvot per haver-se recuperat de les ferides sofertes en un acte de guerra. Li va encarregar l’edifici a Jacques-Germain Soufflot, i aquest va construir mig una església cristiana, mig un temple grec, sense que hi manquin referències a l’arquitectura gòtica i bizantina: un veritable poti-poti que converteix el Panteó en un dels edificis més insòlits, contradictoris i lletjos de la ciutat.

El 1791, l’Assemblea Nacional va decidir que el lloc es convertís en seu de les despulles dels homes il·lustres, i van posar-hi la inscripció: “Aux grands hommes la patrie reconnaissante”, sense coma al mig, que ja és una raó per no voler-hi anar. Però el 1806 es va decidir que fos una altra vegada un lloc de culte, i Napoleó I va fer treure la inscripció laica. La Monarquia de Juliol va desafectar la fàbrica el 1830, i arran de la revolució de 1848, amb la II República, al frontó va aparèixer el lema: “Temple de l’Humanité”. Però Napoleó III va tornar a consagrar l’edifici, i va esborrar la inscripció. La Comuna, el 1871, va tornar a suprimir el culte. El 1885 s’hi van portar les despulles de Victor Hugo, i des de llavors no hi ha hagut més canvis en l’orientació de la casa.

Però l’enrenou no cessa. Mirabeau, que hi era des de feia temps, el van treure del Panteó el 1872 en descobrir-se el famós “armari de ferro”, a Versalles, que el delatava com a còmplice de Lluís XVI. En el seu lloc hi van posar Marat, heroi més clar de la Revolució. El 1906 hi van plantar l’escultura de Rodin El pensador, però al cap d’uns anys la van treure. El 1913 hi van posar un anomenat “altar republicà”, barrejant una vegada més el caràcter religiós i laic de l’edifici.

Fa dos segles que parlen de portar-hi Descartes, però encara no ho han fet. El 1910 van dir de portar-hi Diderot, i l’excusa per no fer-ho va ser que les seves restes van anar a parar a una fossa comuna, i no són identificables. (Però això s’ha fet en altres casos, portant terra de la fossa comuna corresponent.) El 1821, en temps de culte, van voler treure’n Voltaire, per descregut i anticlerical, però un alt funcionari va aconseguir que seguís on era, dient-ne una de bona: “Deixeu-l’hi: ja és prou càstig haver de sentir missa cada dia”.

Per tot això que hem explicat, ningú no s’ha de sorprendre que ara hi hagi una gran controvèrsia a França pel fet que el president Macron —són els president els que decideixen qui entra al Panteó, i qui no— no vol que les restes de Verlaine i de Rimbaud reposin en aquell lloc reconsagrat. Tots dos són enor[TEX]mes poetes de la tradició francesa, però hi ha factors que juguen contra la seva candidatura: van practicar la sodomia (o cosa anàloga), no eren creients, i, sobretot, la pàtria els importava un rave, com sol escaure als grans escriptors, generalment lliurepensadors, o homes de pensament lliure. Com que a Baudelaire i a Flaubert tampoc els importava gens la patrie, doncs no hi són ni se’ls hi espera. I així va el món. Sacralitzar algú porta aquesta mena de problemes, més encara en un país que es diu no confessional. Potser és millor descansar a la vora del mar, com Valéry, i deixar-se de fastos i glòries pòstumes. Els que creuen en Déu tindran vida eterna; els que no hi creuen descansen amagats, i ho faran tan eternament com els altres.