Tremolar amb veu lúcida

"El meu intent de buscar la dona tremolosa em fa fer voltes i més voltes, perquè al final també és un intent de buscar perspectives que m’ajudin a aclarir qui és i què és. L’única certesa que tinc és que no em puc acontentar mirant-la per una única finestra, l’he de veure des de tots els angles”. Arran d’un episodi autobiogràfic en què es posa a tremolar —“tot el meu cos es sacsejava com si tingués un atac”— mentre fa un discurs en record del seu pare, mort dos anys abans, Siri Hustvedt (Minnesota, 1955) es pren a ella mateixa com a cas d’estudi per plasmar aquesta indagació a La dona tremolosa. Història dels meus nervis, en què aborda el que li passa des de les diferents lents de la neurociència, la psiquiatria, la psicologia o la filosofia.

Si s’hagués produït en l’època de les bruixes de Salem, segur que l’episodi s’hauria vist com una possessió. Però la ciència també és filla del seu temps i de la societat en què s’insereix, i Freud, Charcot o Janet haurien interpretat el fenomen a la seva manera. Un atac d’histèria? Un desdoblament de personalitat? Un trastorn de conversió? Un brot epilèptic? Hustvedt avança fent-se preguntes i sense defugir tecnicismes a la recerca d’un diagnòstic per constatar que el que trontollarà, amb ella, és precisament la visió parcial de cada disciplina i la tradicional escissió entre cos i ment. El jo, esmunyedís, només es deixarà aprehendre recosint sabers, amb un enfocament més holístic, que és també la base de la rica trajectòria de l’autora, escriptora de novel·les (la darrera, Records del futur), però també reconeguda assagista i professora d’art, neurociència i psicoanàlisi.

Aquesta exploració tan íntima com rigorosa és alhora un procés d’(auto)narració, d’escriptura —“Els fets es produeixen i nosaltres els donem una forma narrativa”. La literatura es reivindica així com a mitjà i font de coneixement, tant pel que fa als referents de ficció (per exemple, el desdoblament del jo a Dr. Jekyll i Mr. Hyde) com la mateixa literatura científica i mèdica (Freud, Lacan o Pinker, entre una exhaustiva bibliografia). De fet, els trastorns que descriu Hustvedt recorden els relats que el neuròleg Oliver Sacks elabora sobre els seus pacients (a L’home que va confondre la seva dona amb un barret, per exemple), però aquí l’autora fa el gest d’esdevenir subjecte actiu elaborant discurs sobre la pròpia patologia. El pacient ja no és, doncs, un ésser passiu que es posa acríticament en mans de l’especialista, sinó que té veu, indaga i narra la pròpia malaltia. D’aquesta manera, la patologia deixa de veure’s com una entitat externa i estigmatitzadora i passa a assumir-se com a part del jo, tal com reconeix Hustvedt sobre les recurrents migranyes que pateix: “El mal de cap soc jo, i entendre-ho és el que m’ha salvat. Potser el que hauré de fer ara és integrar la dona tremolosa, reconèixer que forma part de mi”.

Tot i haver estat escrit el 2008, La dona tremolosa arriba ara en català, precisament en un moment d’omnipresència del discurs mèdic arran de la pandèmia de covid-19. La terminologia de l’àmbit sanitari omple els diaris i els parlaments de la política, amb un llenguatge saturat de dades però també de metàfores (l’assagista Susan Sontag ja hi va dir la seva a La malaltia com a metàfora). Llegint Hustvedt és inevitable seguir enfilant preguntes: Des d’on s’està narrant la covid? En som subjectes actius o passius? Tenen veu, els malalts? Segurament no podrem explicar el jo i el món covídics sense recórrer, a banda de la medicina, a les lents de l’economia, la sociologia, el medi ambient, la política o la literatura. Potser el repte és assumir que aquest món tremolós també forma part de nosaltres.