Sixena: i ara, què?

El passat 13 de gener, el Tribunal Suprem va donar el seu veredicte sobre una de les polèmiques més aferrissades de la història patrimonial espanyola, la de les 97 obres d’art originàries del monestir de Sixena (Osca), que la Generalitat de Catalunya i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) van adquirir a les monges de l’orde santjoanista en tres compravendes realitzades els anys 1983, 1992 i 1994 per un total de cinquanta milions de pessetes (300.000 euros). Després d’una sentència de Tribunal Constitucional (2012) sobre el dret de retracte (adquisició preferencial per part de l’administració) que va afavorir els interessos catalans, es va obrir un plet civil als tribunals d’Osca (2012) que, responent a una causa diferent (ara es jutjava la legalitat de les operacions), es va decantar de la banda aragonesa gràcies a dues sentències del jutjat de primera instància (2015) i de l’Audiència Provincial d’Osca (2017). El Suprem ha confirmat el veredicte amb una nova sentència que decreta la nul·litat de les compravendes, tot i que no s’estalvia les pulles ben esmolades contra certes argumentacions defensades pels jutges aragonesos.

El resultat planteja grans interrogants sobre el patrimoni que van més enllà de les peces fins ara en litigi.

1. Quins són els arguments principals en què s’ha basat el TS per anul·lar la compra?

El Tribunal Suprem ha comprat sense dubtar gens ni mica dos arguments troncals esgrimits tant per la part aragonesa com per les sentències precedents, això és, la inclusió dels béns en litigi en la declaració de Sixena com Monument Nacional el 1923 i la il·legitimitat per vendre de la priora del monestir de Valldoreix (Barcelona), comunitat que s’havia fusionat amb la de Sixena el 1974 en traslladar-se les monges a terres catalanes.

Sobre el primer, sorprèn la lleugeresa amb què la sentència ventila l’assumpte argumentant que, si les obres d’art que embellien l’edifici havien contribuït al fet que es declarés Monument Nacional, seria il·lògic que la protecció no s’estengués a elles. Malgrat que l’argument pugui semblant coherent, no pot estar més lluny de la realitat. Només cal donar un cop d’ull a 177 anys de declaracions monumentals a Espanya per adonar-se que la declaració d’un edifici no comporta automàticament la protecció de les obres d’art del seu interior. Aquests béns mobles, quan se’ls vol incloure en la declaració, s’esmenten explícitament en el text declaratiu publicat. Però aquest no va ser el cas de Sixena el 1923, de manera que els diversos jutges s’han aferrat a unes vagues i imprecises mencions incloses en els informes previs a la declaració. Vist des de fora, la sensació és d’una gran fragilitat argumental.

Sigui com vulgui, el gran puntal per tombar les aspiracions catalanes ha estat un altre: el fet d’invalidar la priora de Valldoreix com a agent lícit per signar les vendes. Encara que existeix un document en què les comunitats de Sixena i Valldoreix acorden fusionar-se, la sentència insisteix que aquest acte no es va elevar a les instàncies canòniques i civils, de manera que la comunitat de Sixena mai va deixar d’existir i el seu representant legal no podia ser la priora del monestir barceloní. Fregant el pal i a l’últim minut. Quan un problema patrimonial de gran calat polític i àmplia repercussió social, incloent-hi l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida, es resol jurídicament per un defecte de forma, es posa de manifest que l’artilleria de raons desplegada des d’Aragó no era tan evident. Això il·lustra sobre la gran complexitat jurídica del litigi, en paraules del jutge ponent del Suprem, que es podia haver decantat perfectament de la banda de la part catalana.

2. Quina compensació es pot demanar per la compra i la conservació d’aquestes peces?

Durant l’escabrós espectacle de declaracions de tots aquests anys, l’exalcalde de Villanueva de Sijena, Ildefons Salillas, i el seu mediàtic i abnegat advocat, Jorge Español, van arribar a afirmar que les institucions catalanes no havien pagat mai un duro per les 97 obres d’art, cosa que va obligar la Generalitat a mostrar els comprovants bancaris a través d’un documental de TV3. Aquesta documentació no es va presentar al judici perquè no es va considerar fonamental, i haurà d’obrir un nou front judicial per reclamar a les monges la quantitat satisfeta en el seu moment, més els interessos corresponents. Llevat que prèviament s’arribi a un acord. 

I què passa amb les despeses de restauració de les obres invertides per les institucions catalanes durant aquests anys? El novembre de 2016, el Consorci del Museu de Lleida va obrir al jutjat de Rubí (Barcelona) un nou front judicial per defensar el seu dret de retenir les 44 obres fins que l’orde santjoanista no pagués les despeses meritades des de 1999 —data de creació del Consorci del Museu—, una quantitat que no ha transcendit. El jutjat de Rubí es va declarar incompetent i va traslladar el tema a Lleida. Segons ha pogut saber qui això escriu, els advocats de les dues parts van mantenir converses per paralitzar el procés judicial fins a la resolució del Suprem, evitar el judici i intentar arribar a un acord econòmic. Se suposa que el tema es reactivarà.

3. La sentència tindrà efecte en altres obres del Museu de Lleida? I sobre els 111 béns de la Franja?

La primera conseqüència de la sentència del Suprem és la posada en escac d’un segon grup d’obres procedents de Sixena conservades al Museu de Lleida, i que van arribar el 1936 en ser salvaguardades per la Generalitat. Amb la tornada de les monges al monestir el 1948, ni les propietàries les van incloure a la llista d’obres que van reclamar al museu, ni els llavors responsables de la institució van saber veure que es tractava de béns originaris d’allà. Cal tenir en compte que durant el tràfec de 1936-1939 va desaparèixer informació rellevant per gestionar allò amb solvència.l cas de Sixena no és aïllat i va passar en altres museus, com ha estudiat l’especialista en imatge artística i patrimoni cultural i professor de la Universitat Complutense de Madrid Arturo Colorado. Actualment el museu lleidatà conserva quatre taules de l’antic retaule major de Sixena i altres obres d’art, de les quals s’ha de veure encara si podrien tornar al monestir. De manera imminent, Aragó obrirà un nou front judicial per elles, encara que l’assumpte no està clar. Caldrà dilucidar si es troben a Lleida a títol de dipòsit o bé si el Museu de Lleida ha passat a ser-ne el propietari per usucapió (possessió de bona fe).

Quant a les 111 obres d’art procedents de les parròquies de la Franja que també custodia el Museu de Lleida, i sobre les quals hi ha un litigi en marxa que aviat acabarà a la taula del Suprem, és poc probable que la sentència de Sixena hi tingui una afectació directa, ja que no és comparable la litis d’un cas i de l’altre. Sobre la Franja, un dels cavalls de batalla és si els béns en disputa eren res pretiosae (béns preciosos), segons el Codi de Dret Canònic. La part aragonesa defensa que ho eren i que, per això, s’hauria hagut de demanar autorització a Roma per a la seva venda, mentre que des de Catalunya es defensa que, en el moment d’efectuar-les operacions, aquests béns no tenien la consideració de preciosos perquè es trobaven deteriorats i fora de culte.

4. Com pot influir aquesta sentència en el front obert per les pintures murals de Sixena?

Gairebé simultàniament al desenvolupament del litigi per les 97 obres d’art de Sixena, des d’Aragó es va obrir un nou procés per intentar recuperar les pintures murals romàniques procedents de la sala capitular del monestir, cremades en bona part el 1936 i arrencades per Josep Gudiol en una memorable operació de salvament que les va portar a Barcelona. Avui es conserven al MNAC. Les monges sempre van estar d’acord que es conservessin allà. No obstant això, van demanar aixecar el dipòsit incitades per les institucions aragoneses, però el museu s’hi va negar adduint imperioses raons de conservació. D’aquí el litigi. En aquest cas hi ha dues sentències de tribunals d’Osca (2016 i 2020) que, novament, donen la raó a la part aragonesa; i també una execució provisional de sentència que, en aquest cas, la jutgessa va paralitzar després de les veus d’alarma de diferents experts, que desaconsellaven el seu trasllat a Sixena per la fragilitat de les pintures i perquè al monestir no hi havia les condicions necessàries.

En aquest cas, el Suprem no haurà de resoldre sobre la propietat, ja que no està en discussió. El que està en joc és la conservació d’unes pintures murals que ja no són pintures murals. Es van arrencar, es van traslladar a tela i es van muntar sobre bastidors, cosa que fa impossible reintegrar-les als arcs de la sala capitular. A més, és inviable garantir-ne la conservació a Sixena. Especialistes de la talla de Gianluigi Colalucci, responsable de la restauració de la Capella Sixtina, es van escandalitzar davant el que es pretenia fer des d’Aragó. El Suprem haurà de decidir entre propietat o conservació.

5. La sentència crea un precedent perillós per a altres museus espanyols?

Sí. Són molts els museus de l’Estat espanyol que conserven obres d’art sortides d’edificis amb posterioritat a la seva declaració com a Monument Nacional. I encara que la sentència del Suprem ha establert que aquests béns es podien vendre, s’haurà d’analitzar cada cas per veure si es van complir les condicions marcades per la legislació vigent. Després del cas Sixena, on l’alt tribunal s’ha agafat a la taula de salvació del defecte de forma per impugnar les operacions, és molt possible que els litigis que s’iniciïn en el futur entrin a analitzar amb lupa els passos donats per les parts intervinents en les operacions que es discuteixin. Per com ha anat tot, qualsevol escletxa servirà per impugnar les vendes. 

Entre els museus que podrien veure afectats hi ha el Museo Arqueológico Nacional, institució on es conserva l’anomenat Bote de Zamora, venut el 1911, és a dir, 22 anys després de la declaració de la catedral de Zamora, que és d’on procedeix. Passa el mateix amb el cadirat del cor de Santa Clara de Astudillo (Palència), conservat al mateix museu. No s’escapa del perill el Museo del Prado, on es troba, per exemple, una part de les pintures romàniques de San Baudelio de Berlanga (Sòria), edifici declarat el 1917. Allà també s’hi custòdia, a més, un dels compartiments del retaule major de Sixena, fins ara no reclamat encara per Aragó. La llista de museus i obres es podria allargar ad infinitum (Museo de Santa Cruz de Toledo, Museo Nacional de Escultura de Valladolid, Museo de Bellas Artes de Sevilla, Museu Frederic Marès de Barcelona, MNAC...).

En terres aragoneses es poden esmentar el Museu d’Osca, el Museu de Saragossa i l’Arxiu Històric Provincial d’Osca. En aquest últim va ingressar el 1936 una part important de l’arxiu de Sixena, que tampoc s’ha reclamat mai. Al museu saragossà es conserven diversos béns del monestir, entre ells un fragment de retaule de segle XVI també arribat en plena Guerra Civil. Pertany al mateix conjunt dels quatre fragments que la Guàrdia Civil es va emportar del Museu de Lleida el 2017, i encara que el seu descobriment ha estat recent, tampoc s’ha reclamat. Crida l’atenció el que ha passat amb la reixa del cor de la catedral d’Osca, venuda el 1969 al costat d’altres obres a Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, que en aquell moment estava construint el santuari de Torreciudad. Allà hi és tot i ningú l’ha reclamat. Encara que es tracti de museus i emplaçaments aragonesos, tot això costa d’entendre d’acord amb la lògica que ha motivat les reclamacions de béns conservats a Catalunya.

En qualsevol cas, el desastre patrimonial podria haver estat de categoria per als museus espanyols si el Suprem hagués fet cas als tribunals aragonesos i els hagués comprat l’argument que els béns de Sixena, en estar protegits per la declaració de 1923, eren res extra commercium, és a dir, que no podien vendre. Encara que aquest era el principal mantra que inundava mitjans de comunicació i xarxes socials, no es podrà tornar a invocar perquè el Suprem ha dit que no va ser així, donant la raó als que vam defensar el contrari i vam advertit el perill que podia comportar. En aquest sentit, un dels aspectes més significatius de la sentència del Suprem són els arguments jurídics erronis que es corregeixen de la resolució de l’Audiència d’Osca, que presentava raonaments que podien llegir-se com a partidistes.

6. Pot canviar el resultat un possible recurs al Constitucional o al Tribunal de Drets Humans?

Sí, hi ha jurisprudència europea relativa al patrimoni artístic espanyol que permet suposar-ho. Es tracta del cas del monestir de Santa Cruz de la Zarza (Cieza, Palència), que va suposar un dur revés judicial per a Espanya el 2014. El tribunal europeu va sentenciar que no s’havien respectat els drets de l’empresa que era propietària del conjunt, que va veure com el bisbat de Palència l’immatriculava. Després de passar pels tribunals ordinaris, que van donar la raó al bisbat, ni el Suprem ni el Constitucional van voler escoltar l’empresa. Això va servir perquè el tribunal europeu establís que s’havien violat els seus drets. Això no ha passat en el cas de Sixena, en què el Suprem sí que ha acceptat els recursos de cassació plantejats des de Catalunya. Amb tot, la sentència europea també va estipular que “tota persona física o moral té dret al respecte dels seus béns” i que només es pot privar d’aquest dret a algú quan hi ha una “utilitat pública”. Segurament per aquí hauria de caminar l’argumentació de la part catalana quan articulin el seu recurs, si arriba el cas.

Conclusió i avaluació: unes monges que abandonen Sixena perquè no poden viure allà se n’enduen unes obres d’art i les venen a l’Administració. Dos territoris veïns es barallen i les seves relacions es deterioren. Hi ha un judici i la Guàrdia Civil, en plena aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya, entra de matinada al Museu de Lleida per endur-se aquestes obres d’art. Els que es manifesten a fora reben els cops de porra dels Mossos d’Esquadra i les vergonyoses imatges fan la volta al món.

Així es desposseeix un museu públic d’unes obres d’art i se’n lliura la propietat a unes monges. Dos consellers de Cultura de la Generalitat processats i es demana una euroordre per un d’ells. Tornen les obres a Sixena i les monges se’n van perquè, paradoxalment, aquestes obres han alterat la seva vida d’oració. Conseqüència: monestir tancat i patrimoni que ningú pot veure. I arriba el torn del Suprem i diu que, tot i que les dues comunitats es van fusionar i les vendes es podien dur a terme, no van realitzar un petit tràmit administratiu i canònic. Quantes comunitats de monges s’han fusionat recentment a Espanya? Totes van complir aquest tràmit? O és que s’ha buscat la mínima escletxa per invalidar les vendes? Posem que ho haguessin complert. El Suprem hauria donat per bones les operacions? Tot per un defecte de forma. Ara pensin si tot això ha valgut la pena.

Alberto Velasco Gonzàlez és professor de Legislació i Tutela del Patrimoni Artístic de la Universitat de Lleida.