La creu de Busquets

Hi ha una frase feta que diu: “L’èxit té molts pares, però el fracàs és orfe”. Acostuma a passar també al futbol, encara que en el cas del Barça es podria dir que hi ha un jugador que difícilment és destacat quan l’equip guanya i en canvi sempre és assenyalat quan perd: es diu Sergio Busquets. A vegades, sobretot quan l’equip fa un molt bon partit, sembla fins i tot com si no figurés a l’alineació, talment com si fos invisible.

Aquest és el drama que acompanyarà sempre Busquets, un futbolista que no ha estat mai distingit individualment, jugador d’equip per excel·lència, el centrecampista que segurament no hauria arribat al Camp Nou si no s’hi hagués fixat un mig centre amb una mirada única com Pep Guardiola. No és estrany tampoc que un senyor discret com Del Bosque digués: “Si fos jugador m’agradaria assemblar-me a Busquets”.

L’internacional blaugrana sempre pensa abans en els seus companys que en ell mateix perquè és conscient que no té sentit com a solista, raó de pes per entendre per què no guanya mai cap guardó individual en les gales que s’organitzen a Europa. No ha semblat mai gaire preocupat per la manca de reconeixement fins que ha començat a ser qüestionat també pels mateixos entrenadors del Barcelona.

Darrerament no hi ha temporada que no acabi essent suplent quan l’equip no arrenca, com si fos el símptoma de la decadència blaugrana, el darrer reducte d’una manera de jugar que convé canviar, la concessió definitiva del tècnic davant d’un suposat clamor popular que demana el cap de Busquets. Als 32 anys no li serà fàcil negociar el seu final al Barça, com tampoc ho va ser per a dos símbols barcelonistes com Xavi i Iniesta.

A Busquets li costa agafar la forma i cada cop se li fa més feixuc aguantar un calendari tan atapeït, les exigències dels rivals i les limitacions del seu propi equip, que ha estat prou temps allunyat dels trets que precisament van abonar el seu debut el 2008. El seu futbol ha tingut sentit quan el Barça ha jugat molt junt i al camp del rival, amb dos interiors i dos extrems, a partir d’un 4-3-3.

Quan al Barcelona li ha faltat ritme s’acostuma a dir que és per culpa de Busquets. Els entesos insisteixen que és lent i que la seva pausa s’encomana, un llast en temps de vertigen, moments protagonitzats per equips dinàmics com el Liverpool o el Bayern. Koeman va posar a córrer els seus futbolistes només d’arribar per combatre la paràlisi de Lisboa. La tramuntanada va durar el que va durar fins que ha tornat un punt de calma al Camp Nou.

També es pot jugar ràpid sense perdre el cap, com fa Busquets, sempre pendent d’equilibrar l’equip, el primer a saltar de pressa i oportú a la pressió, capaç de treure la pilota des del darrere i de tocar a les bandes, intel·ligent en la lectura del joc i en la comprensió de la relació espai-temps i, en contrapartida, prescindible si els davanters no pressionen i ha d’anar d’àrea a àrea, perdut al camp, xiulat a la grada, canviat per l’entrenador.

La seva grandesa rau justament que, després de perdre pistonada, amb el temps costa déu i ajuda trobar un recanvi, tant que acaba tornant a l’alineació, amb Valverde, amb Setién i amb Koeman. No serà fàcil trobar un mig centre com Busquets. Tampoc sembla que tingui cap ganes d’anar-se’n després d’obtenir un molt bon contracte i defensar els seus companys com a capità en les negociacions salarials amb la junta de Bartomeu.

A Busquets costarà treure’l o que se’n vagi, per més que molts el vulguin fora, perquè va aprendre a guanyar-se la vida al carrer i perquè, curiosament, quan l’equip juga bé ell acostuma a estar a l’alineació, encara que no ho sembli. Aquesta és la seva vàlua: tota la vida ha semblat tan prescindible que mai se sabrà de veritat quin dia va deixar de jugar a futbol –ja porta 600 partits al Barça.