_
_
_
_
LLIBRES

Fils d’una corda salvadora

Mascaretes i vestits aïllants, vistos ja en films, fan la pandèmia “familiar i estranya alhora”

Carles Geli
Hospital Clínic.
Hospital Clínic.Albert Garcia (EL PAÍS)

De les moltes coses que ha fet surar la covid és que es pensa poc, tal com demostren, deu mesos després d’arrencar la pandèmia a casa nostra, les tragicòmiques decisions polítiques que se segueixen prenent a banda i banda de l’Ebre. Per això és tan valuós, per inusual i proteic, Fils. S’equivocarà, i molt, qui cregui que aquesta correspondència entre l’assagista i realitzadora audiovisual Ingrid Guardiola (Girona, 1980) i la doctora de recerca al Centre National de la Recherche Scientifique de París, Marta Segarra (Barcelona, 1963), creuada en ple confinament, ha perdut pistonada a la falsa llum de les primeres vacunes. Més aviat al contrari: és ara i en els propers mesos que tot el cabal que hi aboquen s’ha d’escoltar (i sobretot, reflexionar) més que mai.

FILS

Ingrid Guardiola i Marta Segarra

Arcàdia

222 pàgines

20 euros

Una carta (antinòmia dels tuits) obliga a prendre’s un temps, a forjar idees, fer-les i, segons la resposta, desfer-les. Esbalaeixen la clarividència i la claredat expositiva amb què ho fan les autores, que al cap de dos dies literals ja han detectat de què va de debò la pandèmia: tancada en un pis de l’Hospitalet de Llobregat amb el marit i el fill, Guardiola admet que no té espai ni, paradoxalment, temps per a res; el teletreball no l’allibera ni li facilita les coses sinó que la colla; constata que “l’ansietat es contagia”, que l’amenaça vírica és “un pretext perfecte per tancar fronteres”. I en deixa anar dues de fondària esfereïdora: que, sentint els dirigents, “les polítiques es tornen inindestingibles d’una sessió de coaching (...) la política ja fa temps que està confinada... vetllant pels seus interessos de classe”, i que les lliçons universitàries que dona per Zoom són més “una forma de companyia que transmissió de coneixements”.

Tot i que des d’una casa enmig del verd del Lluçanès, Segarra ratifica les “jornades intensives sense fi, que et deixen exhausta, tot redoblant l’angoixa”, i avança que tot plegat no farà sinó “enquistar la cursa de les desigualtats”. Guardiola li dirà després, veient qui mor i on: “Les diferències de classe del necrocapitalisme fan estralls”. I a tomb de tot plegat, Segarra, autora d’El món que necessitem, avisa que algunes declaracions i decisions que prenen polítics i empresaris dels EUA i Anglaterra “ja freguen l’eugenisme”. És un tema que reprèn amb una veritat com un temple: la covid ha convertit els geriàtrics en “les noves leproseries” de l’antiga edat mitjana, “on s’obliga a exiliar els cossos inútils”, espais invisibles per a la resta de la societat, com ho són “els escorxadors o les granges de cria intensiva d’animals per menjar”.

És envejable veure com treballen els caps de les corresponsals: per afinitats electives, “per muntatge”, com diu d’ella mateix Guardiola, autora de L’ull i la navalla, i per genealogies i exegesis Segarra. Per una d’aquestes ella mateixa treu el concepte d’hostipitalitat (hostilitat + hospitalitat) que repesca del seu molt evocat Jacques Derrida (“les xarxes socials són un clar espai d’això”, la secunda Guardiola). O també deixa caure l’Unheimlich freudià, quan defensa que gràcies a pel·lícules postapocalíptiques o a les imatges dels atemptats de l’11-S, les iconografies del moment (mascaretes, vestits aïllants, carrers buits...) fan que la pandèmia “ens sigui tan familiar i tan estranya alhora”.

No ha de sorprendre aquestes analogies intel·lectuals, perquè les cartetes referencien 94 llibres, 42 pel·lícules i 12 obres artístiques: una corresponsal porta a l’altra a llegir, rellegir o veure o repensar una pel·lícula. I entre això, el que saben per cultura pròpia i perquè deurien tenir clar des del començament que tot plegat podria quedar en un llibre, és tot un repte sentir-les dir, per exemple, que “els números no sempre consolen, són un dolor immens encriptat” (Guardiola), o expressar dubtes profunds com que “la fi del món que representa la mort d’una persona és única (...) potser morir necessita aquesta soledat” (Segarra).

La nova realitat política (“la disciplina i la vigilància col·lectiva són reptes democràtics que ens cauen al damunt (...) les polítiques del bé comú en un món postcovid s’articulen des d’una posició reaccionària”, creu Guardiola, més a la trinxera), l’ensenyament (“Hi ha una tendència a despullar totes les feines de la possibilitat de reflexió, també a la universitat (...) espais tots d’automatismes embrutidors, on l’única possibilitat és l’acció-reacció”, alerta Segarra), el sistema sanitari (“Com l’educació, s’aguanta gràcies al voluntarisme i la vocació del que hi treballen”, sosté Segarra) i les pantalles (el teletreball no deixa de ser “una connexió múltiple” i res més; les xarxes socials, “agregació pura”, conclouen) són fils que acaben trenant una gruixuda corda salvadora i sanadora, necessària. “La fi del món, quan és representada, ens tranquil·litza”, diu l’audiovisual Guardiola. Quan és pensada, com en aquest llibre, també.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_