Fils d’una corda salvadora

De les moltes coses que ha fet surar la covid és que es pensa poc, tal com demostren, deu mesos després d’arrencar la pandèmia a casa nostra, les tragicòmiques decisions polítiques que se segueixen prenent a banda i banda de l’Ebre. Per això és tan valuós, per inusual i proteic, Fils. S’equivocarà, i molt, qui cregui que aquesta correspondència entre l’assagista i realitzadora audiovisual Ingrid Guardiola (Girona, 1980) i la doctora de recerca al Centre National de la Recherche Scientifique de París, Marta Segarra (Barcelona, 1963), creuada en ple confinament, ha perdut pistonada a la falsa llum de les primeres vacunes. Més aviat al contrari: és ara i en els propers mesos que tot el cabal que hi aboquen s’ha d’escoltar (i sobretot, reflexionar) més que mai.

Una carta (antinòmia dels tuits) obliga a prendre’s un temps, a forjar idees, fer-les i, segons la resposta, desfer-les. Esbalaeixen la clarividència i la claredat expositiva amb què ho fan les autores, que al cap de dos dies literals ja han detectat de què va de debò la pandèmia: tancada en un pis de l’Hospitalet de Llobregat amb el marit i el fill, Guardiola admet que no té espai ni, paradoxalment, temps per a res; el teletreball no l’allibera ni li facilita les coses sinó que la colla; constata que “l’ansietat es contagia”, que l’amenaça vírica és “un pretext perfecte per tancar fronteres”. I en deixa anar dues de fondària esfereïdora: que, sentint els dirigents, “les polítiques es tornen inindestingibles d’una sessió de coaching (...) la política ja fa temps que està confinada... vetllant pels seus interessos de classe”, i que les lliçons universitàries que dona per Zoom són més “una forma de companyia que transmissió de coneixements”.

Tot i que des d’una casa enmig del verd del Lluçanès, Segarra ratifica les “jornades intensives sense fi, que et deixen exhausta, tot redoblant l’angoixa”, i avança que tot plegat no farà sinó “enquistar la cursa de les desigualtats”. Guardiola li dirà després, veient qui mor i on: “Les diferències de classe del necrocapitalisme fan estralls”. I a tomb de tot plegat, Segarra, autora d’El món que necessitem, avisa que algunes declaracions i decisions que prenen polítics i empresaris dels EUA i Anglaterra “ja freguen l’eugenisme”. És un tema que reprèn amb una veritat com un temple: la covid ha convertit els geriàtrics en “les noves leproseries” de l’antiga edat mitjana, “on s’obliga a exiliar els cossos inútils”, espais invisibles per a la resta de la societat, com ho són “els escorxadors o les granges de cria intensiva d’animals per menjar”.

És envejable veure com treballen els caps de les corresponsals: per afinitats electives, “per muntatge”, com diu d’ella mateix Guardiola, autora de L’ull i la navalla, i per genealogies i exegesis Segarra. Per una d’aquestes ella mateixa treu el concepte d’hostipitalitat (hostilitat + hospitalitat) que repesca del seu molt evocat Jacques Derrida (“les xarxes socials són un clar espai d’això”, la secunda Guardiola). O també deixa caure l’Unheimlich freudià, quan defensa que gràcies a pel·lícules postapocalíptiques o a les imatges dels atemptats de l’11-S, les iconografies del moment (mascaretes, vestits aïllants, carrers buits...) fan que la pandèmia “ens sigui tan familiar i tan estranya alhora”.

No ha de sorprendre aquestes analogies intel·lectuals, perquè les cartetes referencien 94 llibres, 42 pel·lícules i 12 obres artístiques: una corresponsal porta a l’altra a llegir, rellegir o veure o repensar una pel·lícula. I entre això, el que saben per cultura pròpia i perquè deurien tenir clar des del començament que tot plegat podria quedar en un llibre, és tot un repte sentir-les dir, per exemple, que “els números no sempre consolen, són un dolor immens encriptat” (Guardiola), o expressar dubtes profunds com que “la fi del món que representa la mort d’una persona és única (...) potser morir necessita aquesta soledat” (Segarra).

La nova realitat política (“la disciplina i la vigilància col·lectiva són reptes democràtics que ens cauen al damunt (...) les polítiques del bé comú en un món postcovid s’articulen des d’una posició reaccionària”, creu Guardiola, més a la trinxera), l’ensenyament (“Hi ha una tendència a despullar totes les feines de la possibilitat de reflexió, també a la universitat (...) espais tots d’automatismes embrutidors, on l’única possibilitat és l’acció-reacció”, alerta Segarra), el sistema sanitari (“Com l’educació, s’aguanta gràcies al voluntarisme i la vocació del que hi treballen”, sosté Segarra) i les pantalles (el teletreball no deixa de ser “una connexió múltiple” i res més; les xarxes socials, “agregació pura”, conclouen) són fils que acaben trenant una gruixuda corda salvadora i sanadora, necessària. “La fi del món, quan és representada, ens tranquil·litza”, diu l’audiovisual Guardiola. Quan és pensada, com en aquest llibre, també.