Necessitem un canvi

Aquest any, molt més que d’altres, sembla que floti entre nosaltres la sensació que hem de tancar un cicle per començar-ne un altre. No sé si deu ser conseqüència de la pandèmia de la covid-19, que ens ha mantingut, i ens manté, vivint una situació atípica, o potser és perquè els catalans ens acostem, esgotats, a un final de legislatura i ja sense president titular, cosa que augmenta la sensació de necessitat d’eleccions.

De fet, ha estat una legislatura tan atípica que hem arribat a normalitzar allò que no ho és. I no, no em refereixo només que hem de tornar a casa abans de les 22.00 o que no podem sortir a sopar a un restaurant, tot i que això també. Em refereixo al fet que, per exemple, fa uns dies un col·lectiu privat, sense representació institucional, sense legitimitat democràtica en el seu funcionament, organitzat i dirigit per Carles Puigdemont, que renega de l’actual Govern i Parlament català, i que té com a missió principal crear un Govern i un Parlament paral·lels, va utilitzar les instal·lacions del Palau de la Generalitat. Em refereixo al Consell per la República. Sí, connexions amb Brussel·les, pantalles amb els representants pròfugs a l’estranger… un Consell per la República que presumeix que té 90.000 persones apuntades, tot i que sense auditoria que ho certifiqui, més enllà del seu brindis a Twitter, cosa que no sembla ni de bon tros suficient perquè pugui tenir al seu servei les instal·lacions de la Generalitat.

Els problemes reals, i no els de uns quants, han de ser la prioritat dels nostres governants

Però no passa res, aquí no passa mai res, perquè ni és la primera vegada que es reuneixen a la Generalitat, ni sembla que hagi de ser l’última que utilitzin una institució pública per al seu ús privat. I tot plegat sota la queixa constant i victimista que vivim en una dictadura. Curiosa interpretació de la paraula dictadura.

Però deixem d’assenyalar-los, perquè potser la culpa no només la tenen ells. Aquesta situació no és una novetat, la dreta arcaica i nacionalista sempre s’ha cregut mestressa de Catalunya, i l’esquerra, malauradament, ha callat, “perquè fa poc català criticar-los”. Així, potser la culpa és, com a mínim, compartida, perquè per moments sembla que des de l’esquerra els seus representants callen acomplexats. Es miren els uns als altres i es limiten a indignar-se en petit comitè per aquesta situació i a lamentar-se de no ser capaços de reivindicar el que és de tots, l’espai públic. Que no sigui que ens assenyalin com a “ñordos”.

Algú recorda que s'apropiessin dels jardins del Palau de la Generalitat el PSC o els Comuns, o qualsevol altre col·lectiu, moviment social o organització no afí a les idees independentistes per celebrar un acte privat?

Sí, necessitem un canvi.

I no només em refereixo a un canvi després de vacunar-nos, amb aquesta vacuna que l’Estat espanyol i la Unió Europea han aconseguit per a tothom, però que tota la dreta nacionalista catalana retreu ⎯“Les vacunes sí que entenen de fronteres i banderes”, es queixava Quim Torra en un tuit⎯, perquè arriba en caixes amb la bandera d’Espanya ⎯amb quina bandera voldran que arribi?—. Les vacunes que distribueix el Govern d’Espanya van en palets on posa "Govern d’Espanya", els metges de la Generalitat van en vehicles sanitaris on diu "Generalitat" i els policies municipals de Vic o de Móstoles van en cotxes on posa "Ajuntament de Vic" o de "Móstoles". A vegades sorprèn constatar en el que ha quedat el debat polític.

L'esquerra calla malgrat que la dreta arcaica i nacionalista sempre s'ha cregut propietària de Catalunya

Tenint en compte el panorama, potser aquests dies podem dedicar uns minuts a reflexionar sobre què farem el 14 de febrer. Perquè necessitem un canvi per tenir un pacte de salut que coordini la lluita contra la covid-19 amb la resta de comunitats. Un canvi perquè existeixi un acord entre partits i agents socials per gestionar els fons europeus de recuperació. Un canvi perquè les institucions tornin a mans de tots i deixin de ser gestionades per uns quants i els seus amics. Un canvi perquè en lleis com la d’erradicació de la violència masclista es recuperi la categoria jurídica de dona i s’hi incorpori l’explotació sexual, la pornografia i la publicitat sexista. Un canvi perquè tots ens felicitem que Joan Margarit rebi el Premi Cervantes, en lloc de malparlar perquè ve Felip VI a donar-li a Barcelona. En definitiva, un canvi perquè els problemes reals, i no els d’uns quants, siguin la prioritat dels nostres governants.