Joan Margarit: “El que no pot preguntar un vell quan mor és: ‘I ara, què faig?”

Va guanyar el Premi Cervantes el 2019, però no el va poder recollir. La pandèmia va retardar la celebració, i el dia d'aquesta conversa faltava molt poc perquè Joan Margarit, gran poeta en dues llengües, el rebés a Barcelona de la mà dels Reis. La covid aquest cop no va torçar els plans i finalment el va rebre el 21 de desembre. Amb 82 anys, encara la vida serè, amb algunes conclusions a les quals l'ha portat un pertinaç desassossec que va anar calmant entre el càlcul, per la seva professió d'arquitecte, i la poesia, la seva passió més autoexigent, amb més de 30 poemaris publicats, des de Cantos para la coral de un hombre solo, que va aparèixer a Vicens Vives, fins a Un hivern fascinant (Proa). Això sense comptar els 67 poemes que li han sortit durant el confinament, per als quals ja té títol: Animal de bosc. Va ser nen de la postguerra, una experiència que descriu amb un mestratge que fa contenir l'alè en les seves memòries: Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa). Des de ben aviat va sentir la pèrdua i amb els anys s'ha anat adonant que aquest era l'eix de la seva obra. Una llarga sèrie d'alegries i desgràcies que va començar abordant en castellà, amb els seus primers poemes, i va continuar als 38 anys en català, després de diversos llibres publicats en la seva altra llengua. Es va decidir per consell del seu amic, el poeta Miquel Martí i Pol, que va fer que s'adonés que la força de la seva llengua mare podria contrarestar les faltes d'ortografia que cometia. “Ningú me l'havia ensenyat bé”, recorda. Encara menys aquell guàrdia que el va sorprendre parlant en català i li va clavar un clatellot i li va donar una ordre: “¡Habla en cristiano!”. Com es podia considerar aquesta falta de misericòrdia —el fet de prohibir a un nen expressar-se en la seva llengua materna— una cosa cristiana? Avui, Joan Margarit, amb la seva creació bilingüe, representa un pont més que possible entre dos extrems tossuts i ara impossibles.

Vostè ha assegurat que la seva poesia sempre sorgeix de la pèrdua. Què ha sortit guanyant amb això?

La pèrdua és important. Si no, la vida es resolia prenent una càpsula de soma, com a Un món feliç, de Huxley. Però una existència així… No hem d'oblidar que som animals: si ens treus una sèrie de riscos, això no ho consideraríem vida.

Però a aquesta conclusió de la pèrdua no hi va arribar pas aviat.

Home! Si del que he après en els últims temps se n'hagués assabentat als 30 anys aquell noi que vaig ser, o aquell home als 50… Perdó, si m'hagués assabentat abans del que m'he assabentat passats els 80, llavors no hauria obert la botiga. És evident. És molt poc, allò bàsic: que tot plegat consisteix a viure, reproduir-se i no molestar. Això per a qualsevol espècie animal, que és el que som nosaltres. No tan especial, a més, normaleta. Als joves se'ls sol veure en la manera com els brillen els ulls quan parlen i no han experimentat el que un ha experimentat, això és: la pèrdua. Però quan ho entenen, doncs això, poden obrir la botiga.

Però vostè la pèrdua va començar a experimentar-la de seguida. En morir la seva germana, quan tenia…

Jo? Quatre anys… La vaig veure morir. De meningitis. Feia tres anys que havia acabat la guerra i vivíem en un poble, Rubí, on la meva mare havia aconseguit plaça de mestra. Era fosc… No teníem ni electricitat, al poble. I el record que en tinc és una estufa, la meva àvia, la meva germana al bressol i un parell d'espelmes. La meva àvia es va posar nerviosa perquè la nena no respirava bé. Em deia: “Escolta-la, a veure si respira”. La meva mare no hi era, el meu pare treballava a Girona, però en algun moment van tornar. Arriba el metge, reconeix la nena, la meva àvia em transmet aquesta angoixa pel que està passant, però jo no ho entenia bé… Una meningitis, sense antibiòtics, què? Doncs bany fred amb gibrell per fer baixar la tremenda pujada de febre. No sé d'on trèiem el gel. I la nena mor. La meva mare s'adona que jo ho veig i em porta a l'habitació perquè em fiqui al llit. Llavors, no sé d'on em surt allò, però jo li dic: “No et preocupis, em teniu a mi…”. I així comencem.

A perdre?

És clar. Aquell nen que sortia al pati amb l'orinal, mesos després, de negra nit, en la foscor total. Sentint el fred quan m'abaixava els calçons. No se m'ha oblidat el que són la solitud i la nit. Aquestes coses se't queden perquè l'animal, aquest animal, es fa aviat, eh. I després ja no el canvies.

No?

No, a partir dels 15, difícil. No hi ha qui mogui res. Et vas adaptant amb aquests enganys que té la vida, com el sexe. El sexe mateix és una conya. Serveix per omplir aquesta terra de les teves cries, incontrolablement. Poca cosa més, la resta és un invent d'aquesta idiotesa i aquesta salvatjada que han volgut anomenar romanticisme. La qüestió és disfressar que som una espècie: com les rates o com els lleons. Res més.

Vaja…

Neixes sol i mors sol. No hi ha més que traçar aquest arc. Ves a dir-li a un nen de nou mesos que està acompanyat. Què en sap, ell? Una altra cosa és després la vellesa. A partir dels 60, el que necessitaràs durant 20 o 30 anys ho has d'haver après tu; si no, on ho compraràs? No hi haurà llibres, ni música, ni res on trobar-ho si no ho portes ja amb tu a dins. Perquè per al que et preparen no és per a això, sinó per obrir la botiga i el supermercat, i que produeixis.

Parlant de botigues i per seguir amb aquell nen que el seu pare enviava a comprar sang. Com era aquell lloc?

Sí, home! Ho he explicat en algun poema i en algun altre llibre. Jo anava cap allà amb el meu pot, el posaven sota les cabres, agafaven el ganivet, tallaven el coll a la cabra i, vinga, fins que s'omplís el pot. Després el meu pare ho cuinava amb ceba. Són històries d'aquell nen que veia la seva àvia pixant dreta. Per què no el poses? Aquest poema…

És clar.

Te'l llegeixo. Es titula "Coratge".

La guerra s'ha acabat, la pau no arriba.

Ruda i silenciosa cau la tarda.

Tinc quatre anys. Miro l'àvia

com pixa dreta vora un camí

obrint les cames sota les faldilles.

Cada vegada que ho recordo, sento

el raig caient amb força contra terra.

Aquella dona és qui va ensenyar-me

que l'amor és duresa i claredat,

i que sense coratge no és possible estimar.

No era literatura: no sabia llegir.

Brutal.

Bé…, és un poema. El nen no palpa fins molt tard el que és la tragèdia. I no ha parat des de la Ilíada. Som una espècie absolutament rutinària en aquest sentit.

La seva àvia el va marcar. I la seva mare també, amb aquesta dita: “En pot petit hi ha la millor confitura”. I el seu pare responia: “I també el millor verí”. Quines pulles, no?

Ja. Però van ser ben avinguts, eh. Tots dos representen per a mi el que hem viscut en aquesta terra nostra.

La seva vida ha estat tensió també entre les dues llengües en què ha creat, català i castellà?

Això és una altra història. Enllaça amb la principal, naturalment. Jo recordo de petit el clatellot que em va clavar aquell guàrdia. Jo anava a escola, no hi vaig estar gaire. Hi ha un mite amb això de l'escola. Amb aquella i amb aquesta, que és gairebé pitjor. El que t'han d'aportar des que obres la botiga fins que arribes al moment d'afrontar la mort digna no t'ho ensenyen, ho aprens tu.

Per què fa aquest salt ara i se'm posa a parlar de la mort digna?

No, home. Si això és un altre mite. La mort no existeix. És una bestiesa.

Però li ronda molt el cap.

En qualsevol recorregut, el més important és el principi i el final. Fonamentals. Del principi ja n'he parlat. Del final, dir que sigui digne i acabar en pau, sense molestar. Que quan et sentis morir, sàpigues desaparèixer després de saber-se, després d'entendre's, després d'haver comprès per què has obert la botiga. Però també alguna cosa més. Escollir aquest coneixement i anar-se'n com a un li sembli. El que no pot preguntar un vell quan mor és: “I ara, què faig?”.

Però parlàvem abans d'aquesta tensió entre les seves dues llengües.

Ah, sí. El caudillo arriba i a mi m'imposa el castellà. No sé qualificar-ho d'una altra manera. Ens piquen per això, i els meus pares, preocupats. El meu pare no pertanyia al bàndol dels vencedors. Havia lluitat amb els republicans, va sortir a França i va estar al camp d'Argelers. Va tornar i el van tancar al penal d'El Dueso, a Santoña. No volien embolics. Vivien acollonits. Era el normal en aquella situació. Parlàvem català a casa, però no el vaig poder aprendre correctament a fora. Arriba un moment que ens en vam anar a viure a Tenerife. Any 1954. Arribo allà, el més semblant al paradís. Un món en el qual passo els primers anys amarant-me de mar, boscos i pujant al Teide a cavall. Has pujat alguna vegada a un volcà de més de 3.700 metres a cavall?

No, senyor.

I a l'institut, nois i noies barrejats. O sigui, aquest món.

Doncs sí.

L'estètica, la llum, ningú parlava de la guerra… Només els va passar fregant. Els primers amors… Allà és on jo aprenc a fons el castellà. I començo a escriure poemes. En quina llengua? En la que no faig faltes d'ortografia, perquè l'altre idioma no me l'havien ensenyat. Vaig escrivint… Passen 20 anys i diversos llibres. I, cony, no és el que buscava. Surten crítiques bones i dolentes. Però no estic content. Fins que em faig amic de Miquel Martí i Pol i em diu: “La meva filla, a qui jo li vaig passar una carta teva, perdona'm, m'ha preguntat que per què no escrius els poemes en català”. “I si és això?”, em qüestiono jo. Perquè per explicar-t'ho no existeix bibliografia. En prosa no passa, però no sé de cap llibre que analitzi bé la influència de la llengua materna en poesia. Rilke, que escrivia en alemany, havia fet poemes en francès, però no valen res.

I aquí comença a barrejar les dues llengües?

És que no em queda una altra. Arrenco sempre en català. Si no passa així, no surt. Me n'adono i escric 10 llibres en català.

Aquella revelació la viu vostè com una mena d'eufòria orgiàstica…?

Home, i tant! Però, és clar, començo a guanyar premis en català i tinc pressa. Als 38 anys arriba una orgia que peca per excés d'entusiasme. I d'aquests tants en castellà i altres 10 en català, ja no val res. Jo començo a considerar la meva obra des de Restes d'aquell naufragi. Em passo 20 anys escrivint sense saber què cony vull escriure i aquest és el primer llibre que jo considero digne de la meva obra completa. Gairebé tinc 40 anys. Martí i Pol em diu que segueixi en català, és clar. Però i què faig amb aquesta altra llengua que m'ho havia donat tot abans, la que m'havia ajudat a lluitar i no podia abandonar? Em va entrar una tristesa tan gran! Doncs les barrejo. Les dues. Compleixo amb les dues. Ja està. Total, que m'he convertit en un rar poeta a qui des de tots dos costats miren amb sospita.

O que admiren en aquesta síntesi alliçonadora. I d'aquesta polèmica sobre la llengua vehicular a Catalunya, què n'ha de dir?

Que hi ha un gran oblit aquí en el fons. De base. El mite de les llengües comença a la torre de Babel. Què vol dir això? Una confusió? O no? Es posen a fer una torre tots junts i a col·laborar. Llavors, Déu s'empipa.

Per supèrbia, ja ho sap.

Per supèrbia, això és. I els confon. Així que no poden seguir. Digue'm llavors si és riquesa o càstig. Jo no en necessito més que una i m'importa un rave quina sigui. De pàtries, tampoc. Doncs això, ai, quan diuen: la riquesa de les nostres llengües… Depèn. Més val que Déu s'hagués adormit i ens hagués deixat acabar allò. Jo tinc dues llengües, m'agradi o no. Està contestada la pregunta?

Sí, sí. A aquest doble vessant lingüístic s'hi sumen les matemàtiques, com a arquitecte, i la música, que també defineix la seva poesia.

Sí, és clar. Bé, el càlcul, què et dona? Un consol vital, global i pràctic. Si vas pel món sabent matemàtiques, has fet un pas de gegant per fer amics i per entendre la teva dona. La música t'atorga un altre consol. Emocional. Després, la poesia ho transcendeix tot. Tenint aquestes tres coses, organitzades, no he tingut temps de ficar-me en gaires més.

Li sembla poc?

No! Em passa amb amics poetes que són experts en literatura: saben moltes coses que no serveixen per fer un poema, però sí per llegir-lo. La poesia, a més, no és la vida, això és un altre invent del romanticisme.

Tornem al tema. Per què el detesta?

No el detesto, però m'ha fet perdre massa temps.

És vostè més un neoclàssic que no pas un romàntic?

Segurament, sí. Si m'enviessin a una illa deserta, que sigui neoclàssica, sí.

Potser ho reconeix vostè quan afirma que la poesia és veritat i bellesa, és a dir, l'ideal de l'equilibri neoclàssic.

Per descomptat, però mai soles. Sempre de la mà. La bellesa sola pot ser una cosa terrible. I la intuïció, aquesta inspiració que et descobreix la veritat com a primera sacsejada i t'atrapa. El que passa és que la veritat no conté paraules al principi. Agafem una catedral. No existirien sense un element que porten a sota i que es diu la cripta: aquesta seria la veritat, l'originari, sota terra. Després ve l'edifici, la catedral, cap amunt, o sigui, la bellesa. El que justifica allò és la cripta. El mal poeta és aquell que creu que només ha de produir bellesa. La bellesa, quan vulnera la veritat, perd els perills que comporta.

Per això li agrada tant Schubert?

Per això… I Mozart. Pel mateix. I poc l'avantguarda, en pintura, que és una segona part del romanticisme. Una degeneració ja d'una altra que de per si mateixa va ser el romanticisme.

Bé, com sosté Rüdiger Safranski en el seu assaig sobre el tema, degenera en el nazisme.

Calla, per Déu! Jo ara sento que ve Goethe i surto corrents. És insuportable. I Faust és el llibre menys interessant que hi ha!

Li falta síntesi?

En els romàntics, sí. Amb quatre versos pots fer un poema en el qual càpiga fins a l'enterrament de Mozart. És un dels quals em sento més orgullós, de fet.

Ha escrit molt durant aquest any estrany?

Amb aquest any que m'he hagut de passar, sí, he viscut dues vides paral·leles. Una de meravellosa, el confinament. Jo he buscat tota la meva vida estar confinat, però no he pogut. I una altra de terrible, amb un tractament per limfoma del qual no sé com en sortiré i que, també t'ho dic, tant me fa. Tant me fa, però de debò. Per dir-ho ràpid. No sé si al final acabarà bé o no. Però tinc 82 anys i estafat no me'n puc sentir. Bé, si va malament, em moriré als 83 i agraït amb la vida.

No demanarà el llibre de reclamacions?

No, home, és clar que no! Tu diràs! A més, he escrit molt aquests mesos: 67 poemes, m'han sortit. La poesia m'ha salvat.

Me n'alegro, com a lector seu.

Hi ha dos moments importants a la meva vida. Un va passar ara fa 20 anys, quan es va morir la meva filla Joana d'un càncer de pàncrees, que va ser llarg. Llavors li vaig parlar a la poesia directament. Estava sol a casa i li vaig dir: “Jo sé que no haig d'escriure en calent. Com a poeta, és una norma bàsica. Però aquesta vegada me la saltaré perquè m'ajudis i, si no, no tornaré a escriure ni un punyeter vers en la meva vida”.

Això li va dir?

Sí, en veu alta perquè estava sol a casa.

I què li va contestar?

Res, la poesia no parla. Però em va sortir un llibre, Joana, que és un dels quals estic més orgullós.

De fet, la seva filla, que va patir una discapacitat mental, és de les persones que més li han ensenyat en la vida. Com era la seva relació?

Difícil, com en tots aquests casos. No estàvem preparats per a aquesta experiència. Els símptomes eren clars i me'n vaig adonar aviat. Això és el que et dona saber matemàtiques. Tenia els dos polzes a l'inrevés quan va néixer. No podia ser un error de la natura equivocar-se dues vegades en la mateixa direcció. Era el cervell, el que fallava. Va arribar d'entrada el rebuig a tot això i després va venir l'acte amorós de conèixer aquell ésser que resulta convertir-se en el més important de la teva vida. Ja ho saps tot: fins i tot el nom de la malaltia. Ho acceptes, l'amor venç la por i s'endú tots els perills. T'enamores d'aquesta persona bondadosa, a la qual falta tota la maldat, que és el bé en essència. Per tant, indefensa per a la vida, perquè els qui tirem endavant ho fem amb maldat. Si tots fóssim com la Joana, periríem. La bondat total només l'he vist una vegada: en ella. Si la deixes sola, es mor. Complicat.

Això sí que resulta digne d'un savi.

Savi no, no em toquis els collons! Jo soc un poeta que fa cases. Res més.

Molt serè i apassionat alhora.

No sé, tu sabràs, home, per Déu, quines coses em dius.

El que veig.

Bé… Les coses que valen la pena a la vida, expliquen alguns, són gratis. No fotis! Són les més cares!

I la simetria en la vida, com la mesurem? A Espanya, per exemple, quan després de 40 anys de democràcia últimament tornen els fantasmes.

Els que ha trigat un president del Govern a portar flors a la tomba de Machado a Cotlliure. Quaranta anys va durar el franquisme i 40 més ens ha costat fer aquest gest. Vet aquí una simetria. Per recuperar certes coses hem necessitat la mateixa quantitat. Però si seguim amb els morts a les cunetes, què farem?

I què fem amb la monarquia?

M'és igual, francament. El que em preocupa és aquest embut entre els polítics. I com de malament està l'educació, en què costa llegir poesia a classe. El pronòstic és pelut. Hi ha alguna cosa que continua sense funcionar.

I de Catalunya, què el preocupa?

Portàvem cert nivell en aquesta conversa. Ara baixes a uns territoris que no m'interessen gens ni mica, home. Amb aquests polítics, a nivell català o estatal, no ho veig clar. Què en saben ells? Són conscients d'alguna cosa sobre per què estem així? No saben res. No em sento protegit per ells. Jo vull seguir confinat.