Obama i nosaltres

Trump se’n va, afortunadament. I arriben les memòries d’Obama (Una tierra prometida, Debate), que ens permeten la lectura en paral·lel, de les acaballes del trumpisme i del llibre sobre els primers anys de la presidència del demòcrata. L’equívoc és formidable. Els que van seguir amb atenció la campanya i la presidència d’Obama ja ho sabien, però les memòries, el primer volum de moment, condueixen a seguir-ho amb detall. Tot el que semblava inspirar-se aquí entre nosaltres en Obama es dirigia en direcció contrària, i especialment la irradiació de la consigna Yes we can que va acabar produint l’hispànic Podemos.

Dos moviments contradictoris s’han creuat en els darrers deu anys de la nostra història. D’una banda, un nacionalisme populista que ja era prototrumpista quan Trump encara no havia sortit a la palestra. I de l’altra un moviment formalment inspirat en la victòria d’Obama, que també s’organitza com un populisme d’esquerres capaç de confluir amb el nacionalpopulisme independentista.

En certa forma Obama va donar el senyal de sortida. El canvi era possible. Ho van llegir gairebé simultàniament els indignats del 15-M, l’any 2011, i la Convergència d’Artur Mas, l’estiu del 2012. Podemos i el procés es van posar en marxa com si seguissin la consigna de la campanya: Fired up! Ready to go! (‘Preparats! En marxa!’). Però va ser Trump amb la seva victòria inesperada qui va donar els ànims a l’independentisme de que tot era possible, fins i tot el que semblava més inimaginable, com que Catalunya es convertís en un tancar i obrir d'ulls en un estat independent.

L’equívoc més important és que la victòria d’Obama es fonamenta en una estratègia centrípeta, d’unitat i de transversalitat, de cara a aconseguir uns Estats Units postracials, i en canvi obté un efecte centrífug, l’organització del Tea Party, la victòria republicana a la Cambra de Representants a les eleccions de meitat de mandat del 2010 i després l’arribada de Trump a la presidència en una reacció blanca, racista i supremacista.

L’estratègia no era improvisada de cara a l’elecció presidencial. Era la culminació d’una llarga marxa de la comunitat negra vers la plena normalització política, expressada en el fet finalment més destacat d’aquella presidència: per primera vegada el patró de la Casa Blanca no era un ciutadà blanc. De cara a totes les minories, aquest sol fet era de la màxima rellevància. Ho va ser fins i tot de cara al món sencer. L’home més poderós del planeta era una negre al país on els negres havien estat primer esclavitzats, després segregats, i encara ara eren discriminats.

Com va aconseguir Obama els vots que el van portar a la presidència? La resposta a aquesta pregunta és molt important i fins i tot de valor universal pels llocs on hi ha minories del tipus que sigui. L’estratègia d’Obama venia de lluny. L’any 2004 ja va guanyar el seu escó al Senat, on en aquell moment no hi havia cap altre senador de color, gràcies al fet que va obtenir els vots dels blancs de quasi tots els districtes d’Illinois. Era un negre qui es presentava però el seu programa es dirigia a tothom. Es tractava d’un home jove, que disputaria i guanyaria el lideratge demòcrata a una dona més gran, Hillary Clinton, però no en una guerra de generacions sinó al contrari, en la continuïtat de la lluita pels drets civils i per la igualtat.

Bé pagaria la pena una reflexió catalana sobre la doble experiència d’Obama i de Trump. Massa sovint s’ha fet una lectura merament d’enginyeria política i digital i s’ha oblidat els continguts ideològics i les polítiques concretes. Obama va mobilitzar el sentiments, però la seva proposta no era sentimental ni fonamentada en programes buits ni en notícies falses. El mateix es pot dir de l’ús de la viralització dels missatges i de la capacitat recaptatòria i organitzativa, molt ben apresa per algunes organitzacions com l’Assemblea Nacional Catalana, però amb una pobresa de continguts ideològics devastadora.

Certament, Obama va saber convertir la mobilització social i la protesta política en energia electoral, i ho va fer sobretot en l’organització del voluntariat dins del partit demòcrata, tot i que aquest desplegament d’energies van trobar una resposta simètrica però de signe contrari a les bases del Tea Party, que van acabar transformant el partit republicà en partit trumpista, amb una pulsió autoritària destructiva pel sistema. Aquí, en canvi, en lloc de fer canviar els grans partits, hi ha hagut una doble dinàmica esquerrista i secessionista en modus trumpista que ha buscat la destrucció del sistema sencer de partits i l’erosió del sistema constitucional.

Obama, i ara Biden, tenen un projecte de país, mentre que aquí no n’hi ha hagut cap, ni entre els rupturistes ni entre els qui es van resistir a la ruptura. En lloc de superar la Constitució o d’aplicar dogmàticament la seva lletra literal, el que Obama volia era ressuscitar el seu esperit i fer realitat la seva promesa d’igualtat, de llibertat i democràcia. No oferia un programa radical, esquerrista i antiracista, sinó una proposta reformista, socialdemòcrata i unificadora de tots els ciutadans, dirigida a republicans i demòcrates.

Obama no ha estat un parèntesi, tal com demostra la victòria de Biden i sobretot la misèria política, social i econòmica i especialment sanitària de la presidència de Trump. Però sí que ha estat un miratge, sobretot per als europeus, i més en concret per a molts de nosaltres. N’hi ha que pensaven que seguien la seva experiència, especialment en les qüestions més formals de la seva campanya, però han fet el contrari. Creient que feien un Obama, han fet un Trump.