“Si el local no fos nostre ja no seríem aquí”

“Una vegada vaig llegir que tot va començar fora muralles quan la portera d’un convent feia cremes i mató. Va tenir èxit i es feien cues tan llargues que les monges van decidir que era millor traslladar-se dins la ciutat i hi van obrir un local petit. Vaig pensar: ‘No sé si és veritat o no, però és una història bonica”. Alícia Agut, de 65 anys, copropietària amb la seva germana Montse, de 71, de Can Culleretes, parla de pressa i explica mil i una històries d’aquest entranyable restaurant de Barcelona, del 1786, i que 234 anys després resisteix amb valentia contra la covid-19.

Enclavat al Gòtic, en un carrer fosc i modest i sense cases nobles, impressiona observar les parets de Can Culleretes i pensar que estava obert abans que esclatés la Revolució Francesa. Alguna cosa molt especial ha de tenir aquest local, adornat a l’entrada amb llumetes, degà de la restauració a Catalunya, sense finestres i terrassa a l’exterior, com recalca l’Alícia, per haver esquivat totes les crisis del món i haver plantat cara a la covid-19. Tant és així que s’ha reinventat amb el repartiment a domicili en un temps rècord.

Mentre s’intueix el tragí dels cuiners i en un menjador ple de paperassa administrativa, l’Alícia, jubilada, s’asseu al cèlebre menjador dels grans quadres del XIX, en què es veu una parella de joves acabats de casar sortint de Santa Maria del Mar, i recita d’una tirada totes els municipis on han enviat comandes. “Vilassar, Premià, Mataró, Caldes, Sitges, Sant Pere de Ribes. I també”, afegeix com si res, “el País Basc, Navarra, Burgos, Sòria, València, Mallorca o Benidorm”. De seguida aclareix que la majoria d’aquestes comandes són de clients amics —“Ens han ajudat molt. El meu marit és de Burgos i tenim família a Sòria”— i que hi ha un servei de repartiment de menjar fresc que recull les comandes a les 15.00 i les serveix l'endemà a les 13.00. Els plats resisteixen, diu, 10 dies. Des de Burgos els van demanar 140 plats.

Després de decretar-se el confinament, al març, l’Alícia admet que va passar una temporada tranquil·la, a l’expectativa, disfrutant d’un dels seus nets al terrat de la finca del Culleretes, des d’on es deuen veure tots els campanars de Ciutat Vella. Al bloc viu gairebé tota la família extensa. “Em sabia greu per la gent malalta però jo m'ho vaig passar bé”, diu. Va ser llavors quan el seu fill Carlos va pensar a fer menjar per emportar. “Vam tenir el servei a punt a l’agost. Funciona”, explica. Els seus fills i nebots van trucar als clients per informar-los i van començar a repartir. El menú —ara el preparen també per Nadal— es pot reservar per internet.

Amb el segell de ser un negoci familiar, Siscu Agut i Sussi Manubens, una parella de cuiners, de Súria, va comprar el Culleretes el 1958. L’Alícia tenia quatre anys i recorda que llavors tenia els dos salons històrics, el de l’entrada i el dels grans quadres, i una petita cuina de carbó. Diu que el seu pare era un apassionat de les obres i el Culleretes va créixer fins a tenir sis salons amb un aforament de 300 persones. I fins avui. “Si el local no fos nostre no seguiríem aquí. Això és evident”, diu qualificant d’“impagables” els lloguers que han portat al tancament de molts negocis i entristit el Gòtic. L’Alícia admet que el seu fill ha fet “filigranes” per quadrar els comptes. “Aguantem perquè som molt de família. Hi ha 27 treballadors i molts en ERTO. I això em sap greu. Ho vaig passar molt malament quan vam obrir i no els vam poder recuperar tots”.

Després d’elogiar el suport a la restauració en altres països europeus, la copropietària lamenta que no han rebut ajuts —“Els crèdits ICO s’han de tornar”—, i encara menys una subvenció per a un local tan emblemàtic i amb tanta història, refugi de pintors i músics del Liceu al segle XX i ple de fotos en blanc i negre. “L’única ajuda —diu— ha sigut la d’Ada Colau”. Un dia va penjar a la xarxa que aquest era el seu restaurant preferit i poc després vam guanyar 1.000 seguidors. Quan van fer Masterchef a la Rambla, va dinar aquí i al programa hi va anar Jaume Collboni. Ens ajuda molt”.

La pandèmia, com a tothom, els ha canviat la vida. S’han hagut d’oblidar dels viatges a Terra Santa, Portugal, anar a buscar bolets a Burgos i només van a la casa de Vallirana a recollir verdures de l’hort ecològic. Amb la caiguda del turisme i el toc de queda, el Culleretes també ha canviat de ritme i no fa sopars. Però és que les noves restriccions del Govern suposen, assenyalen les germanes, més dificultats perquè és més complicat fer dos torns de dinar si han de tancar a les 15.30. “El pitjor és el dia de Cap d'Any. A veure si la gent voldrà venir a dinar a les 13.00”, diu dolguda l’Alícia.

I s’acomiada explicant la versió que més els agrada de l’origen del nom de Culleretes: “Uns diuen que va ser el primer local que va fer servir culleretes metàl·liques i d’altres que quan se servia la xocolata, el cambrer deia, ‘Nenes, culleretes!’ I nosaltres creiem que ve d’aquí”.

Els canelons de sempre

Els canelons de sempre són el plat per excel·lència de Can Culleretes. “Era el plat estrella des que era petita”, explica l’Alicia, filla, dona i mare de cuiner a qui no tempten els fogons. “És trist però és així. A mi m’agrada menjar”, fa broma. Els plats devien seduir l’actor José Sacristán quan va actuar al Romea. “Ens va dir que li sabia greu no haver conegut el Culleteres. ‘Quan vinc em porten on volen. És la primera vegada que vaig on em dona la gana’. I va venir cada nit”, revela l’Alícia.