‘Rockdelux’ ressuscita a la xarxa mirant cap a Llatinoamèrica

La pandèmia de coronavirus, amb la seva dràstica baixada d’ingressos publicitaris, va fer desaparèixer al maig dels quioscos la revista mensual amb seu a Barcelona Rockdelux, una de les més publicacions musicals més destacades del país, que es publicava des del 1984. Set mesos després, les seves tradicionals llistes amb els millors de l’any han saludat la seva reaparició en línia sota el paraigua del festival Primavera Sound, que li cedeix espai a les seves oficines a més de tota la seva infraestructura de comunicació i promoció i equip humà per a la coordinació d’una publicació que ben aviat estarà en disposició de penjar continguts originals cada dia.

Tal com assenyala Santi Carrillo, el seu històric director, “hem sortit ara per aprofitar l’empenta de les nostres llistes, un dels plats forts de la publicació, i ens donem un període de dos o tres anys per estabilitzar el model”.

De moment, i després de pocs dies de funcionament, la capçalera ja supera les 5.000 subscripcions i posa la seva mirada a Llatinoamèrica, “espai geogràfic en què hem sol·licitat a periodistes de Mèxic, Colòmbia, Xile i l’Argentina que ens estableixin unes llistes amb els millors artistes dels seus respectius països, que anirem publicant la setmana que ve i que avanço que són, respectivament, Los Cogelones, Lido Pimienta, Gepe i Nathy Peluso”. El mercat en espanyol d’Amèrica sembla un dels espais de creixement d’una revista que quan s’editava en paper ja va ser distribuïda a aquest continent.

Les llistes amb els millors de l’any continuen planificant l’esperit d’una publicació disposada, més que mai, a convertir-se en un referent del consum cultural més enllà de la música. Així, a més de millors discos i cançons nacionals i internacionals de l’any, hi ha llistes semblants sobre còmics, literatura, llibres de música, sèries i cine, una porta oberta als futurs continguts de la publicació, que ja ofereix un reportatge sobre l’impacte de Marcelo Bielsa en el joc del Leeds United, prepara informe comparatiu entre Lebron James i Magic Jordan i ja ha penjat una peça sobre l’ús dels mems durant aquest any pandèmic i una altra que reflexiona sobre la xarxa social Tinder.

A més, una firma convidada diària tindrà pista lliure per a la seva ploma, una secció estrenada amb noms com els d’Ernest Urtasun i al qual s’afegiran ben aviat els de Xavier Melero o Ignacio Escolar, entre molts altres.

En relació amb l’esperit de les llistes, promouen una mirada que, tot i que està centrada en el món anglosaxó, fa conviure Bob Dylan –“el seu Murder Most Foul és una de les cinc millors cançons de la seva història, que no és poca cosa”, opina Carrillo– amb Fiona Apple –“el seu disc és difícil i ambiciós, en la línia del que va fer Joni Mitchell als anys setanta”–, C Tangana –“sens dubte serà l’artista espanyol més important de l’any vinent deixant de banda ser simplement un èmul local de Drake”–, Bad Bunny –“una prova que el reggaeton és molt més que lletres masclistes, hedonisme i absència de compromís polític”–, Soleá Morente –“una artista que ha fet amb el seu últim disc el pas que li faltava per projectar el seu talent”–, o Yung Beef, amb “els seus dos mixtapes de l’any, que són formidables”.

Segons els col·laboradors de la revista digital, Martin Eden, de Pietro Marcello, ha sigut la pel·lícula de l’any; Podría destruirte, de Michaela Coel, la millor sèrie, i La cólera, de Santiago García i Javier Olivares, el millor còmic.