Omplir un blanc

Donem per fet que la memòria és una facultat que contribueix a l’escriptura de novel·les. Però la veritat és que la memòria treballa de moltes maneres: comptem amb reconstruccions ingènues, històriques, arbitràries, reminiscents com la de Proust... Gairebé podria dir-se que en triar una classe de memòria el narrador determina el to de la narració.

'Dora Bruder'

Patrick Modiano
Traducció de Jordi Martín Lloret
Angle Editorial
127 pàgines. 16 euros

Pocs escriptors han concentrat tant la seva narrativa en la memòria com Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945). Els seus personatges semblen existir sense vincles socials amb el present i sense desitjos envers el futur. El motor que engega les seves novel·les és la memòria, però d’una mena especialíssima, es diria que mai vista, almenys no de manera tan concentrada.

Modiano aplica la memòria sobre un espai que no sols pertany al passat, sinó que també s’ha oblidat; sobre vides sense interès ni relleu públic, que ningú s’atura a examinar, vides amb les quals no va tenir relació directa. De manera que aquí la memòria no s’assembla al fet de treure uns gustosos fruits del corn de l’abundància (a la manera del memorialista), sinó a l’exercici treballós i esforçat d’anar perforant la capa d’amnèsia que embolica aquestes existències en blanc. La memòria de Modiano és tan fràgil i precària que un acaba llegint les seves novel·les com tractats sobre els efectes de l’oblit, i potser per això molts dels seus llibres es recorden travessats de boires... malgrat que en la majoria de les seves pàgines brilla el sol!

Cada llibre de Modiano planteja l’al·licient de descobrir com va arribar a interessar-se pel passatge de vida que tracta de rescatar. La indagació sobre la protagonista de Dora Bruder (que va escriure el 1997) sembla justificada per l’impuls de retribuir i honrar la vida d’una jove segada pel nazisme. En aquest marc s’explica l’esforç de qui va ser premi Nobel 2015 per humanitzar els documents, per afegir carn i sang (encara que seria més apropiat parlar de dubtes i emocions) a les dades estadístiques d’aquesta història sobre una noia jueva desapareguda el desembre de 1941 a París en plena ocupació dels alemanys. Però les motivacions de Modiano són més complexes: ell entén l’avenç de la realitat com una trituradora que tanca comerços, reconfigura barris i enfonsa milers de persones en l’oblit... “Amb els anys les perspectives se m’entelen, els hiverns és barregen l’un amb l’altre”.

La seva literatura es constitueix com una maquinària contra aquest procés d’esvaïment del passat mitjançant una bateria d’intuïcions, presciències, prefiguracions, ressons, reminiscències... que procuren a les seves novel·les aquesta impressió de màgia mitigada, de tènue fantasmagoria. Si Modiano es fixa en Dora és perquè ha compartit amb el narrador les mateixes coordenades espacials, una empatia de la memòria, que li porta a recórrer els carrers de tots dos, recitats com conjurs capaços d’unir el temps dels qui encara recorden amb el dels oblidats.

Malgrat que el toc subtil de Modiano ja es manifesta a Dora Bruder (com en el detall de la pel·lícula on creu reconèixer, adherides, les mirades de tots els que la van veure en el passat), la novel·la encara confia massa en la documentació, i la reparació moral és massa evident. Dora Bruder està encara tendra si la comparem amb els assoliments madurs de Modiano, aquests cims d’ambigüitat i estranyesa que suposen Rue des Boutiques Obscures o Pour que tu ne te perdes pas dans le quartier, i que no poden sinó situar-se com a assoliments majors de la narrativa contemporània.

De tota manera, els que coneixen Modiano no podran privar-se de llegir aquest llibre, i els que són encara fora del secret farien bé de no deixar passar l’ocasió.