Llengua, llibertat i privilegi

Un dels arguments més sovintejats sobre l’ús de les llengües, especialment present en el magma desinformat de les xarxes i en discursos a dreta i esquerra, és que la gent parla el que vol, al marge de les condicions que l’entorn hi estableixi. És aquesta la tesi que sol justificar per exemple l’avenç del castellà a Catalunya per part d’aquells que discrepen de la política lingüística, o dels que es congratulen que, malgrat la imposició del català a l’escola, els nens al pati parlen el que volen. Es tracta d’un argument profundament liberal basat en la fal·làcia que som lliures de parlar la llengua que parlem.

I no, no som lliures de fer tries lingüístiques plenament sobiranes, ni pel que fa a l’aprenentatge de la primera llengua, condicionat pel lloc de naixement i per l’entorn familiar, ni tampoc en la interacció amb els altres. Som éssers lingüístics inserits en un medi configurat per una successió de marcs que se superposen —un marc històric, que ens fa parlar una llengua heretada de segles; un marc polític, que regula els usos lingüístics sincrònics; un marc econòmic, pel qual les tries lingüístiques se sotmeten a lleis de mercat— i en virtut del qual establim un seguit d’acords tàcits que procuren l’intercanvi. La tria de la llengua materna és la menys lliure de les decisions possibles, com tampoc som lliures de sortir al carrer i parlar qualsevol llengua que vulguem.

Qui creu que sí, que pot parlar el que vulgui, sol arrencar del privilegi. Abunda en els darrers anys la literatura que entén el privilegi com el conjunt de circumstàncies que ens beneficien pel sol fet d’haver nascut en un lloc i un moment determinats, i que comunament coincideixen en la descripció tòpica de l’home blanc, heterosexual i occidental, i encara més si és de classe mitjana-alta. La pregunta, ara, és si també la llengua pot ser objecte de privilegi, en constituir-se en un benefici innat i en un passaport d’oportunitats. Com diu Nic Subtirelu, especialista en la qüestió als Estats Units: “Haver nascut en un entorn en què adquireixes una llengua potent (com ara l’anglès i variants de l’anglès considerades d’estatus alt) com a llengua inicial et dona un avantatge important tant en societat com arreu del món. En altres paraules, et dona un privilegi”.

Aparellat al privilegi hi sol haver el parer que a les llengües les hem de deixar fer. És, altre cop, un argument liberal, de pensar que les vicissituds de les llengües són canviants, que no s’hi pot fer res, que és normal que algunes llengües pateixin i desapareguin, que ha passat sempre. I que qualifiquen els intents d’apuntalar les llengües no privilegiades com a imposicions, quan, de fet, les llengües de privilegi solen tenir una fortalesa ben poc destructible. És el que apunta el mateix Subtirelu per les queixes respecte del transport públic d’Atlanta quan s’hi va incorporar el castellà (fins llavors només en anglès), o el que trobem en les crítiques de la dreta a Astúries davant la petició de fer-hi cooficial l’asturià.

Poques vegades la llengua potent ha assolit el privilegi de bones maneres; al contrari, s’ha imposat per força i magnitud. Que a Catalunya s’hi parli català no deixa de ser resultat d’una imposició colonial que va estendre la llengua de privilegi del moment (el llatí), mentre que s’hi parla castellà per una successió d’avatars d’ordre polític, econòmic i militar que al seu moment tant es van servir de la seducció com de la coerció. En compensació, a Espanya els territoris amb llengua pròpia han procurat corregir els excessos del privilegi amb el disseny de polítiques que influïssin en els diversos marcs descrits més amunt, de manera que la via per incorporar nous parlants a aquestes llengües s’ha centrat sobretot en l’atracció a través del medi.

Ara bé, instal·lada en el privilegi, la llengua potent sol veure els intents de reforçar altres llengües com un atac a la llibertat, i per tant com una amenaça a la seva hegemonia. És aquí que pren tot el sentit la intervenció dels poders públics en l’enfortiment de les llengües menors: l’ideal hauria de ser no pas garantir l’accés universal al privilegi —per entendre’ns, procurar el monolingüisme en una llengua gran—, sinó estendre la meritocràcia —antagonista del privilegi— que significa adquirir una llengua gran com a segona llengua. I per a això, cal garantir l’espai públic a la primera, o desapareixerà.