Política de segmentació

Fa alguns anys que lluitem una batalla equivocada. Impel·lits per les xarxes socials i l’expansió audiovisual, hem convertit la discrepància —política, social, econòmica— en un frontisme desmesurat. El fenomen, sense ser nou en l’àmbit genèric, ho és en el substancial. Dels fronts d’antany que reforçava la premsa ideològica, tot i que no sense dificultats, en podies sortir. Dels actuals, a causa de la segmentació de les audiències, cada vegada menys.

Ho explica el documental El dilema de las redes (2020). Cada usuari conforma amb les seves eleccions una esfera ideologicocomunicativa pròpia sense ser-ne —i aquesta és la clau— conscient. A mesura que s’endinsa en l’ús de les xarxes socials, les seves decisions estan cada vegada més condicionades. Una vegada segmentat en la seva bombolla, amb estímuls constants de qui té un marc mental semblant al seu, hi forma una comunitat de confort.

D’una banda, les xarxes socials projecten en l’usuari la sensació que tot el que passa al seu voltant va a una velocitat de vertigen i, per tant, l’intranquil·litzen. Per una altra, i com a antídot, li ofereixen una sensació de seguretat portant-lo a un entorn virtual en què es reforcen els criteris propis i que, per simplificar, li dona contínuament la raó. Els dubtes sobre les seves reflexions, cas que n’hi hagi, desapareixen per donar pas a les certeses.

Umberto Eco va expressar (La Stampa, 2015) que «les xarxes socials donen el dret a parlar a legions d’idiotes que primer parlaven només al bar rere un got de vi, sense perjudicar la comunitat. Llavors eren silenciats ràpidament i ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel» que, afegeixo, és probable que no tingui perfil a la xarxa. El semiòleg ho va definir com «la invasió dels idiotes», però és pitjor. Aquests idiotes —qualsevol de nosaltres—, no només opinen, sinó que es troben acompanyats pel xivarri de les seves bombolles, que alhora incrementa el seu afany per continuar pontificant.

En el món audiovisual passa una cosa semblant. En el moment clau de La voz más alta (2019), la sèrie sobre el creador del canal per cable Fox News, Roger Ailes (Russell Crowe) planteja als seus directius que no han de dirigir la televisió «a tothom», sinó a un nínxol. «Hem de programar directament per a l’espectador que està predisposat a comprar el que intentem vendre», afirma. «Si ho aconseguim, mai canviaran de canal». Deixaran que molts altres canals competeixin per l’audiència progressista d’una meitat dels Estats Units mentre ells són «els amos de l’altra meitat».

Per poc al corrent que estiguin de la política nord-americana, sabran de la importància de les xarxes i la Fox en la consolidació del fenomen trumpista que, malgrat la seva derrota, és lluny d’esgotar-se. Com recollia Kiko Llaneras el 7 de novembre en aquest diari, el 96% dels votants demòcrates i el 89% dels republicans assegurava que «tindria por» si guanyava el rival. Reflex d’un fenomen: ciutadans impermeables a missatges de l’exterior de les seves respectives esferes. Això, molt evident a Amèrica del Nord, també es dona al nostre país. Cada vegada més partits polítics han apostat per la segmentació que permeten les xarxes i l’audiovisual.

L’objectiu no és cap altre que guanyar per la mínima per aplicar el mateix programa o influir en una determinada agenda amb una minoria. Ja no es tracta de plantejar un programa per al gruix de la societat que després sigui validat amb millor o pitjor fortuna per l’elector, sinó que directament es renuncia a una part substancial d’aquesta per consolidar un nínxol concret de votant. El canvi és substancial.

Deia al principi que lluitem una batalla equivocada. Cada missatge que llança la política plantejant opcions a blanc i negre és perniciós per a la nostra democràcia perquè contribueix a blindar i alimentar les diferents bombolles ideològiques en un entorn comunicatiu del qual no és fàcil escapar. Defugir la complexitat, els valors de la raó i de la crítica il·lustrats pels quals durant segles van lluitar i van morir milers de persones i apostar pel confort dels dogmes per defensar les nostres posicions és una equivocació. Hem d’abraçar la diferència i deixar de segmentar o serem desbordats pels que esperen treure profit de les nostres pors.

Joan Esculies és historiador i escriptor.