El conflicte català, catàleg 1934-1935

Jaume Vicens Vives va escriure el 1953 que Catalunya contra Castella era la millor interpretació del moviment catalanista que havia llegit. I hispanistes com Gerald Brenan i Gabriel Jackson també el van valorar positivament. Malgrat això, l’obra que el 1936 va escriure un desconegut Anton Sieberer no s’ha publicat en català fins ara. Entremig, versions escapçades que van circular a l’exili, traduïdes de l’original alemany que va escriure el jove filòleg austríac.

Sieberer va rodar per Espanya amb moto i tenda de campanya els estius de 1934 i 1935. Apassionat pels viatges, les estades van ser curtes però intenses. Com a filòleg, el que més el va sorprendre va ser la vitalitat del català, i es va lliurar a estudiar-lo i a intentar entendre la seva pervivència. Òbviament, de seguida va comprendre que no havia topat només amb una llengua, sinó amb un país que no apareixia als mapes europeus i amb un conflicte secular. I s’hi va posar. Volia entendre’l com un observador objectiu, però en ple Bienni Negre era difícil sostreure’s al clima polític. 

D’aquí sorgeix el Katalonien gegen Kastilien, en què l’autor s’adona de seguida que “té una importància més decisiva en els esdeveniments el que la gent pensa que no pas els fets reals”. Sieberer vol captar sobretot el xoc de mentalitats (la castellana i la catalana), encara que se centra en la segona. Llegeix molt i coneix els autors de l’època, però sobretot coneix la intel·lectualitat catalanista. En alguns moments del llibre és fàcil recordar com l’historiador Pierre Vilar havia quedat encisat pel clima cultural catalanista des que el 1927 va començar a freqüentar l’arxiu de la Casa de l’Ardiaca. Sieberer conversa amb Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Alexandre Galí, Carles Riba i una desena més de persones del més granat de la cultura catalanista políticament moderada. Vol ser equànim: “Les pàgines següents no han estat redactades per il·lustrar una opinió preconcebuda, sempre que el lector no consideri com a tal la simpatia de l’autor pels catalans”, i aquí ens torna a recordar el Vilar que es preguntava si es pot fer la història d’un país sense simpatia.

'Catalunya contra Castella'

Anton Sieberer
Traducció de Ramon Montón
Pòrtic
336 pàgines
18 / @ 8,99 euros

L’obra és un interessant catàleg dels elements de la confrontació. Alguns es veuen des del llarg abast, com ara la història i les seves interpretacions, les dinàmiques econòmiques diferenciades, la concepció de l’Estat i la democràcia. Sieberer capta perfectament el paper de la història en el discurs catalanista, que en bona mesura segueix, tot i que a vegades el troba un recurs exagerat. I diu de castellans i catalans: “Tots dos callen sobre les pàgines de la història que no els proporcionen bons arguments”.

També explicita l’explotació fiscal com a argument catalanista, amb xifres que ho justificarien, però sosté que l’economia catalana era molt dependent del mercat espanyol, de manera que “l’economia uneix allò que l’esperit vol separar”. Fa una bona descripció de les fases del catalanisme des de la Renaixença, que qualifica com a “fonamentalment positiu i constructiu”, tot i que no s’està d’assenyalar els prejudicis que també manifesta en els moments de més tensió. Identifica amb claredat el paper de la llengua: “El catalanisme podria renunciar a tota la resta, però abandonar la lluita per la llengua seria renunciar a si mateixos”; o el paper de Barcelona: “No és possible imaginar el catalanisme sense Barcelona”, tant per la seva dimensió com perquè “Barcelona ha esdevingut un sol com Madrid i ha deixat de girar a l’entorn de l’altre sol”.

Naturalment, Sieberer estava molt influït per l’actualitat més immediata: veia Cambó sense projecte propi, només reactiu respecte de la República, i fixant-se en Companys considerava que el Sis d’Octubre “no va ser només una derrota, sinó també un immens ridícul”; i alhora constatava que a Espanya “uns quants presoners simpàtics que cal alliberar són molt més útils que no pas el programa polític”. I aquí tornem a les mentalitats que l’austríac volia captar. Al seu parer, les dificultats venien sobretot per una de les bandes: “La majoria dels castellans (...) confessen que les pretensions catalanistes els fan més efecte que el drap vermell als toros de les seves arenes”. Era en part per això que arribava a una sentència final: “No queda cap més sortida que un acord negociat. Però això és precisament el que resulta psicològicament més difícil”.