Asimetries de poder

Les relacions de poder són força complicades, tot i que la relació entre actors pot pretendre el contrari. D’exemples n’hi ha molts. Un bon exemple el trobem en la Unió Europea, en què dos estats membre (Hongria i Polònia) planten cara als vint-i-cinc restants i amenacen amb bloquejar les imprescindibles ajudes econòmiques promeses. Si la UE funcionés per a aquest tema segons la regla de la majoria, no hi hauria problema. Però la UE és un entramat d’estats i la seva existència, en bona part, reposa sobre el fet que els estats (tots) han preferit sempre reservar-se la garantia de la regla del consens per als temes essencials.

Escolteu, això del consens sona bé, és una paraula “bonista”, però moltes vegades és el dret de veto d’un contra tota la resta. És poc democràtic. Hongria i Polònia, i sembla que ara també Eslovènia (un no s’ho esperava…) ho saben i ja han après que poden fer, desfer i no deixar refer, ho han demostrat incomptables vegades. És a dir, la majoria i la mateixa UE han anat perdent tota credibilitat a l’hora de fer que els seus correctius contra aquests hooligans funcionin. La “màgia de la UE”, diu el Sr. Michel, president del Consell Europeu, precisament, “és que sempre s’acaba trobant una solució”, és a dir, un brindis al sol fins que els hooligans imposin la seva, que acostuma a ser el que ells volen.

On és el problema? En la credibilitat d’uns i altres, l’avantatge d’Orbán i els seus adlàters és que per guanyar no els cal fer res. El desavantatge del Consell Europeu és que o fa alguna cosa en el terreny de les sancions o acabarà cedint. Què penseu que passarà? Va passar una cosa semblant a Bòsnia quan hi va haver la guerra, és a dir, quan Nacions Unides anava llançant advertències “a les parts”, una de les parts (els radicals serbis) les ignoraven olímpicament, i la massacre continuava. Fins que l’OTAN va dir prou i va actuar (amb força) en conseqüència. I aquí s’acaba el símil, estem parlant únicament de la credibilitat dels actors.

Un altre exemple, l’actual coalició de govern a Espanya. Ja sabem que hi haurà Pressupostos, gràcies al pragmatisme de bascos i (alguns) catalans, però fins a l’últim moment Iglesias no ha parat de gesticular, driblar, i donar la llauna. Fins i tot fa una esmena als “seus propis” Pressupostos per posar Sánchez davant d’un fet consumat. Per una sèrie de raons, el que s’entreveu és que Sánchez ha arribat a una conclusió: Iglesias hi té molt més a perdre forçant una ruptura de la coalició de govern. Molt més. Però queda molta legislatura, i amb els Pressupostos a la mà Iglesias continuarà marejant la perdiu. En última instància, fins i tot es podria arribar a l’extrem que Sánchez es cansi, i faci ús de l’arma secreta que la Constitució li ofereix i de la qual no es parla mai, la qüestió de confiança.

La iniciativa la té el president, només necessita majoria simple per guanyar-la, i obliga els seus socis de coalició a votar a favor (o no) del seu programa comú de govern. Si escau, aquest mecanisme pot servir per disciplinar no només socis de govern, sinó faccions rebels dins del mateix partit. Val la pena donar un cop d'ull a les vegades (poques) que s’ha fet servir en les democràcies europees, i sempre ha funcionat.

En canvi, en el cas del Govern de Catalunya, la cosa és més complexa, ja que som a les portes d’unes eleccions (el proper 14 de febrer) en les quals previsiblement s’invertirà la correlació de forces entre ERC i Junts. Per cert, l’altre dia el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, va anar-se'n per la tangent i es va inventar una solució normativa per a un problema que no existeix, però què hi farem, la qüestió és estar a missa, per la banda de l’altar. Des del 2015 hem estat assistint a variants d’aquest joc d’asimetries de poder en les quals el petit impedeix al gran tenir un cert marge d’iniciativa. Ja no diguem en el cas de la CUP, que continuem sense saber quina ideologia i quina estratègia té a banda de jugar a “fer d’indepe”, quan va convèncer Mas de fer “un pas al costat”. Com es pot observar, de cara a l’acció política, la lectura de les asimetries de poder entre actors és una assignatura molt difícil d’aprovar, i no sempre hi ha el que abans s’anomenava “convocatòria de setembre”.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona.