El rastre del caos

“Trump es pot sentir guanyador perquè continua dempeus contra tots”, ha dit Santiago Abascal, amb el to militar que el caracteritza: ferms contra l’enemic. S’agraeix que Vox trenqui el pudor que la resta de la dreta i el seu entorn mediàtic han aplicat a l’hora de parlar de Trump, perquè serveix per recordar-nos que el deliri trumpista no ens és aliè i que, per tant, és convenient estar en guàrdia. Com ha escrit Wendy Brown, “el més intel·ligent que el partit republicà i els seus mitjans afins han fet per compensar les exhibicions de Trump ha estat etiquetar els demòcrates com a socialistes i identificar Trump amb la llibertat. La llibertat de resistir-se als protocols de covid, d’abaixar els impostos als rics, d’ampliar el poder i els drets de les empreses, d’intentar destruir el que queda d’un Estat social. Aquesta versió de la llibertat ja impregnava tota la cultura antigovernamental i antidemocràtica neoliberal, tot el que havia de fer el partit republicà era consolidar-la”. I això és exactament el que ha estat fent no només Vox sinó també el PP davant del Govern de coalició de Pedro Sánchez. I si el partit republicà s’ha entregat a Trump a favor de la causa major descrita per Brown, ¿hi ha alguna raó per pensar que el PP no acabi seguint el mateix camí?

El trumpisme és una forma histriònica de despotisme que s’allunya de les pautes de l’autoritarisme convencional i que basa el seu poder en l’arbitrarietat, en el menyspreu per les institucions i per les convencions establertes en la pràctica democràtica i en un ego ferit que viu permanentment en estat de venjança. El trumpisme no sobreviurà a Trump perquè el personatge és irrepetible: la seva marca no és transferible. Sense la Casa Blanca –que tantes vegades ha profanat utilitzant-la en estricte benefici personal– no li queda gaire més que el crit. I el republicà seguirà la batalla que ha lliurat durant quatre anys parapetant-se darrere de Trump, explotant el ressentiment de la ciutadania.

Trump els ha mostrat el camí: una tasca de colonització d’amplis sectors de la societat que se senten abandonats i menyspreats per unes elits polítiques llunyanes. Trump els ha captivat amb promeses, per més vanes que fossin, els ha donat reconeixement adreçant-s’hi directament i els ha mobilitzat amb un llenguatge de confrontació arrelat en un país que continua sense superar els seus traumes fundacionals. Amb Trump o sense, els que viuen amb fúria la condició de perdedors de l’anomenada quarta revolució industrial hi continuaran sent, i el partit republicà intentarà seguir enquadrant-los amb la creixent complicitat de sectors econòmics als quals el caos i el desordre trumpià (en la línia d’un dels seus mites ideològics: la desregularització, és a dir, el campi qui pugui) els va com l’anell al dit per fer les seves martingales mentre la gent expressa la seva irritació.

Fent de la necessitat virtut alguns celebren la mobilització massiva a favor de Joe Biden per salvar el sistema, però no neguem la realitat: també ha estat massiva la mobilització a favor de Trump, que després de quatre anys de caos ha guanyat més de deu milions de vots. L’avís que arriba d’Amèrica se sintetitza en dues preguntes: Hi ha lloc per a la democràcia liberal en una societat fracturada per la quarta revolució industrial? La radicalització d’una part de la dreta és la passarel·la que porta a l’autoritarisme postdemocràtic?

No podem menystenir l’avís: atenció als que cavalquen sobre la incertesa prometent caramels a la ciutadania –sempre amb regust patriòtic i amb els additaments de la xenofòbia, del racisme visceral, de l’odi a feministes i ecologistes– per enquadrar-la sense miraments, desafiant els usos democràtics, en la lluita contra l’enemic. Quan la societat es fractura i els ponts (i els usos no escrits del fair play democràtic) salten pels aires és senyal inequívoc que la democràcia està malalta. Hi ha una interpretació conservadora que fa de les institucions un tabú. Però com s’està veient als Estats Units això té un límit. I el model electoral americà és ara mateix pur anacronisme. Renovar les institucions i fer evolucionar la democràcia fins a una major capacitat inclusiva, abans que la via de l’autoritarisme s’imposi sense que ningú sàpiga com, ha estat i és una obligació que ens concerneix a tots. També a Espanya.