Dels cromos dels ‘beefeters’ al millor ‘Pickwick’ romànic

Charles Dickens va trigar uns 20 mesos a escriure Pickwick, la seva primera i gran novel·la. Josep Carner, per traduir-la, el mateix. El resultat, la millor versió de les llengües romàniques, segons els experts, i la més fastuosa de les lletres catalanes, amb l’Odisseade Carles Riba, a parer del catedràtic Antoni Comas. Ara, a sobre, sota el segell Univers, potser és l’única al món que va amb la versió original anglesa acarada i recull 44 il·lustracions que van acompanyar els fascicles, entre altres apèndixs descomunals, tasca com a editor del carnerià Jaume Coll, i de Joan Ferrer per al text anglès.

Carner va morir (4 de juny de 1970) gairebé el mateix dia que Dickens (9 de juny de 1870), amb un segle de diferència. Potser el final d’una predestinació d’un nen que als sis anys s’autoensuma l’anglofília tot just veure els beefeaters (alabarders de la Torre de Londres) que li sortien als cromets de les rajoles de xocolata que es menjava; o potser perquè la mare no parava de llegir Walter Scott.

Cinc anys abans de submergir-se en el que va batejar com a “plena atmosfera dickensiana” (el 1928 es va comprometre a fer tres dickens per a la col·lecció A Tot Vent de la flamant Proa: Pickwick, David Copperfield i Grans esperances, que es va posar a traduir alhora per amarar-se de l’estil; al cap i a la fi, Dickens escrivia Oliver Twist mentre feia el Pickwick), deia que el seu anglès era “udolat (...), de per riure (...) arrossega amb penes i treballs uns esclops formidables”.

L’esforç, modèstia a banda sobre el seu nivell d’anglès, deuria ser titànic; per una banda, perquè sembla que primer traduïa al dictat, a una mecanògrafa, i després corregia la cosa minuciosament per fer versions elevades i evitar el català pitarresc. El pare es veu que li feia de copista, segons desvela Coll a la sucosa i erudita introducció. De l’altra, perquè Carner no tenia cap diccionari de català modern (el Diccionari general de la llengua catalana de Fabra no sortiria fins un any i mig després) i d’anglès, només un Webster de finals del XIX. S’hi dedicarà de desembre de 1928 a setembre de 1930. Posats a fer, tradueix amb rima aquells versos que ni en anglès en feien. Cobrarà per la feina unes 2.500 pessetes.

PICKWICK

Charles Dickens
Traducció de Josep Carner
Edició de Jaume Coll
Univers
1.499 pàg. 49,50 eu.

Pickwick (Documents pòstums del Club d’aquest nom), en tres volums, sortiria pocs dies abans de Sant Jordi de 1931 i pocs després de proclamada la Segona República. I amb una obsessió pel dring català i una riquesa de solucions lèxiques davant l’argot cockney (el llenguatge col·loquial de la classe obrera anglesa) que va plantejar Dickens que fan dir a Coll que “Pickwick és la més elevada materialització literària de l’obra de Fabra. Si Fabra és el seny ordenador, Carner és el seu profeta”. Això es pot apreciar en el diccionari del vocabulari carnerià (un lèxic “nabinià”, per la proximitat ja del procés creatiu del gran poemari Nabí, de 1938) que incorpora l’edició que commemora els 150 anys de la mort del autor anglès, amb 52 planes de paraules. Freguen el centenar (93, exactament) les omissions de la traducció original que es restitueixen en aquest volum, generalment errors de tipografia i correcció (salts d’igual a igual) i algun nom o cognom confós.

Completen l’edició d’aquest fastuós Pickwick, a banda de diversos capítols d’aparell crític i notes, els pròlegs de Dickens a les diverses edicions (Carner no va fer servir la mateixa que tothom, la darrera de les cinc que va controlar l’autor, de 1867, sinó la segona edició, de 1847, l’econòmica), 19 aforismes del poeta sobre l’art de traduir, el text autobiogràfic on recorda la seva anglofília, un dramatis personae i mapes de les rutes dels protagonistes del llibre. “És la pura massa de llum que precedeix la creació del sol o de la lluna”, va escriure G. K. Chesterton d’una obra que va començar, per cert, sense gaire èxit popular (se’n venien 400 fullets; a partir del quart fascicle s’animà una mica la cosa i al desè esclatà quan aparegué Sam Weller, el Sancho Panza de Pickwick, per saltar als 40.000 exemplars cap a finals de 1837, generant fins i tot marxandatge: barrets, cigars, figuretes xineses, llibres d’acudits...).

Aquest nou Pickwik de Carner i les seves 1.499 pàgines, si no és pura massa de llum, almenys sí que és una peça que honora una llengua en forma i fons, una veritable estructura d’Estat cultural.