Barcelona no té la seva gran novel·la

Barcelona, tan escrita, no té la seva gran novel·la. Curiós. El temps en què hauria d'haver sorgit, el segle XIX, quan per realisme tocava (Balzac, Zola, Dickens, en altres metròpolis), no la va generar, mentre que, ja a principis del XX, el Modernisme va tirar cap al relat rural (Caterina Albert, àlies Víctor Català, per exemple), i el seu successor, el Noucentisme, va tenir sempre el cap en altres coses, com ara fer de cervell ordenador sociopolític de Catalunya, per la qual cosa, directament, es va saltar el gènere o, com a màxima concessió, el va deixar en la novel·la de regust psicològic (Carles Soldevila i el seu Fanny, per posar un altre exemple).

Tampoc la iconografia de la ciutat ho necessitava, còmoda amb la seva notable presència des del XVII en llibres cabdals, com la segona part del mateix Quixot, on ja s'associa a la modernitat i al progrés econòmic i social. I ni aquesta marca simbiòtica es va veure gaire afectada quan, en particular en la literatura francesa, es va donar al món aquesta imatge d'una Barcelona exòtica, passional, pecadora, transgressora, oriental, un punt depravada, a partir del retrat del mitificat Districte Cinquè, o sigui, el barri del Raval, el famós Barri Xino, com el va batejar el periodista Francisco Madrid en l'essencial llibre de reportatges Sangre en Atarazanas (1926), reeditat després de dècades de ser una peça de col·leccionista cara i introbable. És la ciutat que, amb precedents com els de Paul Morand, Pierre Mac Orlan o George Bataille, retraten Jean Genet a Diari del lladre (1949) i Pieyre de Mandiargues a La marge (1967). És l'escenari, salvant les distàncies, on s'havia anat a divertir a la recerca d'exotisme l'alta burgesia catalana que ja havia reflectit amb meravella Josep Maria de Sagarra en el seu imprescindible Vida privada (1932).

Tot i així, sembla una ciutat imbatible, l'aurèola de la qual no para de créixer, amb un cosmopolitisme que encara deixa lloc per a bodegues de barri, com bé reflecteix l'attrezzo de ciutat oberta que destil·la La magnitud de la tragèdia, de Quim Monzó (1989). I en una mirada més històrica, per dir-ho així, La ciudad de los prodigios, d'Eduardo Mendoza (1986), que traspua l'eufòria d'una Barcelona que ha anat enfilant el seu imparable afany de modernitat amb l'organització de grans esdeveniments, des de l'Exposició Universal del 1888 a la Internacional del 1929. Un atzar capritxós: apareix aquest títol de Mendoza el mateix any en què s'anuncia la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992.

És curiós també que el mateix autor que dona aquesta imatge d'una Barcelona imparable fins a l'infinit i més enllà sigui el que desprengui un “escepticisme insidiós” cap a la mateixa ciutat a El secreto de la modelo extraviada (2015). L'expressió és de l'escriptor i periodista David Clusellas (Avinyó, 1979) en el seu estudi Lire Barcelone, que acaba de publicar Edicions Trabucaire en francès. El seu passeig historicoliterari per la capital catalana pretén fixar quan i com la literatura ha passat de reflectir l'eufòria col·lectiva de la Barcelona Olímpica a copsar, en la mateixa proporció, desencís ciutadà, a denunciar des de l'estètica realista les injustícies socials, una imatge més crítica d'una ciutat que s'enrosca en si mateixa per convertir-se en producte de luxe, víctima en part del seu propi èxit, una cosa impensable pocs anys abans. Pel cronograma, el punt de sortida és la preparació de Barcelona per al Fòrum de les Cultures del 2004, l'artificial esdeveniment que potser simbolitza (discutible projecte urbanístic a banda) el moment de la conjunció de l'esclat de la bombolla immobiliària, la crisi econòmica, la gentrificació i dos efectes col·laterals de tot això: el ressorgiment de l'independentisme i l'esclat dels indignats socials.

Clusellas recorre gràficament la publicitat institucional de l'Ajuntament barceloní per fixar el procés: de la campanya Barcelona, posa’t guapa (del 1986, per a la rehabilitació d'habitatges de cara als Jocs) a Barcelona, la millor botiga del món (1997) “de la modernitat a la lògica comercial, amb la complicitat de les elits econòmiques i urbanes (…) Barcelona és víctima de la seva pròpia vocació de modernitat”, el salt a una “ciutat-aparador”, concebuda ja no pels seus ciutadans sinó a través i per als ulls “dels altres”, majoritàriament turistes, que potser no deixen de veure la ciutat de manera no gaire diferent dels que buscaven i llegien l'orientalisme dels anys vint i trenta i els cinquanta i seixanta. Una tesi reforçada per la sensació que l'Ajuntament s'havia apropiat de la vocació de modernitat de la ciutat per fer-ne una política institucional buida i pantalla per a altres situacions, en una tesi en part fonamentada en la del filòsof Joan Ramon Resina, professor a Standford.

Escull Clusellas per al seu periple sis novel·les, dues en cadascun de tres idiomes: català, castellà i francès. Troba els primers símptomes de desafecció a A la ciutat en obres (2002), de Mercè Ibarz, “més un llibre-símptoma que profètic”: la ciutat que apareix està a punt de ser rellançada sota l'ham del Fòrum i per primera vegada la modernitat és qualificada de minimalista i vista com una cosa negativa: la destrucció fagocita la rehabilitació; el nou, el vell; l'oblit, la memòria. També donen els seus primers senyals de vida certa gentrificació i la precarietat laboral.

Calle de los ladrones (2012), del francès Mathias Énard, va més enllà, ni que sigui perquè, després de vuit anys, ja són clarament visibles els problemes posteriors al Fòrum: és, assegura Clusellas, la primera vegada que té protagonisme rellevant la Barcelona musulmana, la dels magrebins que han desplaçat els andalusos dels anys trenta als carrers més infames del Districte Cinquè, enllaçant amb la tradició literària de Genet o Mandiargues. La ciutat a la qual arriba en Lakhadar buscant l'estudiant d'àrab que el va encisar, la Judit, és ja l'atrapada pel turisme low-cost i la que ha obert la rambla del Raval (2000) en ple Barri Xino: oxigena l'àrea, però no canvia la composició sociològica de pobresa i exclusió social, mentre la gentrificació ja és galopant per tota la ciutat. A més de profetizar (cinc anys abans dels atemptats de la Rambla i Cambrils) un possible atac terrorista gihadista, Énard fa entreveure els moviments de resistència que ja desitgen una transformació sociourbanística.

Més càustica és Marta Rojals a L’altra (2014), on els protagonistes provenen de la Catalunya interior per fer-se un lloc a la metròpolis; la ubicació és als barris que són per sobre de la Diagonal, frontera entre la Barcelona rica i la pobra, com en els anys cinquanta i seixanta ho va ser la Gran Via, tal com recordava Manuel Vázquez Montalbán, nascut al Raval. Les crítiques a Barcelona arriben per voler ser més moderna que els moderns, aquesta idea equivocada de modernitat que una de les protagonistes defineix àcidament en recordar que a Barcelona no es troben magdalenes perquè ara tot són muffins. Són personatges que odien les platges de Barcelona, epítoms de l'esplendor olímpica del 1992, i on una de les parelles protagonistes ha de vendre el pis per solucionar compromisos del seu avi al geriàtric on s'està, mentre que altres amics han de deixar el barri de tota la vida perquè viure-hi s'ha convertit en un luxe.

Diu Clusellas que la de Rojals és una novel·la psicològica que té punts en comú amb Barcelona! (2015), del belga Grégoire Polet, “la millor novel·la en llengua francesa que reflecteix la complexitat de la realitat social de Barcelona”. I és cert que tant la qüestió del puixant independentisme polític com la dels indignats (que enllaça amb la tradició anarquista de la Barcelona de principis del XX) protagonitzen moltes pàgines, amb un pinzellada guinyolesca a partir del fet que la filla del president de la Generalitat s'enamora d'un immigrant sense papers, refugiant-se a Sants, per antonomàsia el barri del moviment okupa i contestatari.

El to de Mendoza és molt diferent a El secreto de la modelo extraviada, cinquena novel·la del seu famós detectiu sense nom i pur desengany de les esperances de canvi que diverses generacions havien dipositat en una Barcelona que als anys vuitanta era rematadament mediocre i gris perquè, deixa entreveure l'autor, havia renunciat al seu rol històric per egoista i potinera. La reacció vindrà amb l'operació 1992, que comportarà una posterior neteja del tot ja discutible i que en el període del Fòrum deixa la ciutat massa a prop de Las Vegas, una Barcelona kitsch simbolitzada per la Torre Agbar il·luminada amb colors.

No apareix l'independentisme en l'obra de Mendoza, i si s'hi entreveu el catalanisme sempre és per la via de l'humor, de la mateixa manera que el moviment contestatari muta al llibre en crítica social mostrant fosques aliances entre els poders econòmics i polítics: sí, Barcelona és una ciutat corrupta, a més de socialment desigual i salvatgement capitalista.

La Barcelona més abstreta és la que reflecteix Hoy he conocido a alguien (2008), de Milena Busquets, “novel·la de classe, burgesa”, com la defineix Clusellas, que l'escull com a mostra de la cohabitació d'un altre tipus de literatura, aquesta sense un bri de crítica al sistema: a la Barcelona de l'upper-Diagonal on viu la protagonista, dissenyadora de moda, no hi ha dificultats econòmiques, l'alta burgesia viu una vida paral·lela entre l'elit dirigent de la qual formen part; la ciutat hi apareix absolutament despersonalitzada, tan globalitzada és aquesta Barcelona que “l'acció podria passar a San Francisco”, tal com ja transcorre parcialment a Londres i Nova York.

Al fil de la tesi de Lire Barcelone, si la capital catalana ha implosionat i la impostura de la modernitat ha estat fins i tot segrestada pel mateix Ajuntament, cosa que ha servit per emmascarar la trista transformació socioeconòmica de la ciutat, no hauria de sorprendre que en els últims anys hagin proliferat les novel·les en les quals l'escenari s'ha desplaçat dels cèntrics i literàriament famosos barris del Raval, Gràcia o l'Eixample als perifèrics. A Picadura de Barcelona (2014), per exemple, Adrià Pujol Cruells fa que el seu protagonista travessi de nit de punta a punta, amb l'avituallament de les llaunes de cervesa dels venedors ambulants, una ciutat adormida físicament i metafòricament. Més salvatge es mostra Sergi Pons Codina en les seves novel·les Mars del Carib (2014) i Dies de ratafia (2017), on els personatges planten cara contra la societat postcapitalista al barri extrem de Sant Andreu, a la seva manera estrafolaris i passats de revolucions des de paradisos artificials i refugis de petits delinqüents, sabent-se tragicòmics i derrotats d'entrada.

Una cosa semblant practica Cristina Morales a partir de les quatre joves que no per atzar mostren símptomes de disfuncions psíquiques a Lectura fácil (2018): entre un pis tutelat a la Barceloneta i una casa okupa a Sants, van llançant dards radicals contra l'establishment de la ciutat, qüestionant-ho absolutament tot.

A la seva manera també ho fan els personatges que, des de la novel·la negra de tipus social, Carlos Zanón va col·locant en els seus llibres (Marley estaba muerto, el 2015; Taxi, el 2017), principalment des del muntanyenc barri del Guinardó i fins a l’Hospitalet i el Prat de Llobregat. I és que, en un pas encara més enllà, dels marges de la capital catalana s'ha arribat a l'extraradi. Potser perquè, com diu, si un escriu sobre el centre de Barcelona ja només pot parlar de turistes o narcopisos, Tony Hill reivindica el seu Cornellà dels setanta, el dels Estopa, a Tigres de cristal (2018). Possiblement, l'extraradi ja és un dels últims refugis on trobar gent autèntica. Una raó no gaire allunyada de la que pot donar Kiko Amat, que fa el mateix a Antes del huracán (2018) amb el seu Sant Boi natal dels anys vuitanta, on fa temps que ja saben que això de l'Estat del benestar ja fa molt que va deixar de funcionar, si és que alguna vegada ho va fer. En realitat, Amat fa servir el riu Llobregat com el pioner Javier Pérez Andújar va anar pel marge del Besòs i la ciutat de Sant Adrià a, per exemple, Paseos con mi madre (2011).

Potser resulta, no obstant això, que qüestionar valors estètics i morals i viure una situació de crisi constant entre la recerca de la innovació (el Mobile World Congress fent de succedani de les exposicions del 1888 i el 1929) i el turisme de masses resulta que és l'única modernitat possible avui, sembla apuntar Clusellas. Barcelona, així, seria on ha estat sempre, també en el terreny literari.

Lire Barcelone

Autor: David Clusellas

Editorial: Trabucaire

Format: Tapa tova, 172 pàgines