“Estem molt desbordats”

Oriol Rebagliato, metge de família i adjunt a la direcció del CAP Gòtic, a Barcelona, es troba aquest divendres al matí a la plaça Joaquim Xirau, on es construeix un barracó de dues plantes per atendre els pacients de covid-19. Al centre de la plaça hi ha una carpa d’emergències sanitàries, amb el personal enfundat en vestits protectors, on s’examina possibles infectats. Hi ha molt de soroll. El metge interromp un moment la seva llista de queixes i afina l’orella. “Miraré si poden moure una mica la màquina. Ahir costava auscultar”, afirma mentre fa una ganyota, amb la motxilla posada abans d’entrar a treballar.

Colonitzada per la covid, la plaça, que ja no té gronxadors, reflecteix la cruesa de la pandèmia i les necessitats d’un CAP que reclama des del 2008 un nou local. Amb goteres, plagues i inundacions, els seus 900 metres quadrats no són suficients per atendre la pandèmia i altres patologies. “Ens van dir que al setembre ja estaria acabat”, diu la directora del CAP Helia Cebrián. Anna Romagosa, del Raval Nord, té esperances: vol un local prefabricat similar just a sobre de les pistes esportives perquè les urgències tornin a la planta baixa. No li han dit que no.

“Estem molt desbordats. La direcció treballa matí i tarda i moltes més hores de les que toquen. No ens acabem la feina. És un bucle”, descriu. “Estem supersaturats”, rebla Cristian Llàcer, director del CAP Casc Antic. “I no només els metges. Les infermeres, les dones de la neteja, els administratius. Fem el que podem”, admet Cebrián. Ara també assumeixen les residències de gent gran. “Hi ha falta de personal i deficiències d’espai. Això funciona molt gràcies al compromís del personal”, afegeix Rebagliato. Ruth Martínez, administrativa, gestiona també el centre. No els paguen les hores extres. I demana que les mútues assumeixin també les PCR.

Els centres d’atenció primària han fet gairebé un salt mortal sense xarxa reorganitzant de dalt a baix el seu espai i el seu servei en una mena de trencaclosques. “El de Casc Antic també és petit i en demanem un de nou”, diu Llàcer. Els metges atenen ara per telèfon i filtren les trucades per decidir si una consulta ha de ser presencial o no. “És doble feina”, assenyala Romagosa, que recalca que les urgències continuen obertes. El Raval Nord fa el 25% de les visites que feia al dia (unes 700). Els metges admeten que als pacients els ha costat acceptar-ho. Però la majoria, almenys els que s’apropen aquests dies a l’ambulatori, són conciliadors. Hi ha una queixa comuna: costa molt que els agafin el telèfon. “Tenim una centraleta molt vella i es col·lapsa”, assenyala Llàcer.

No hi ha cues i a dins impera el silenci. “Les coses han canviat. Costa que t’agafin el telèfon però no em queixo”, diu Dolores Fuentes, que ha anat al CAP Gòtic a vacunar-se i està contenta perquè té hora amb l’especialista. “He estat tres mesos a Burgos i la infermera m’ha anat trucant”, afegeix Raquel Gordo, de 67 anys, que ha anat al CAP Raval Nord a buscar una doble cita. Sota un rètol a la façana del CAP Drassanes a favor de la sanitat pública en català, urdú i àrab, María Ángeles, de 67 anys, amb mascareta i guants, s’acaba de vacunar. “La meva mare té 90 anys. Hem de venir el mínim possible. Aquí ens podem contagiar”, diu. No renega de la sanitat pública, tot i que es va operar en una mútua d’una pedra al ronyó. Va pagar 600 euros. “Ho tinc clar: si em passa alguna cosa vindré aquí”, afirma.

Compromesos, molts dels sanitaris de Ciutat Vella fa anys que treballen en aquest districte. “Aquesta feina t’ha d’agradar. Les situacions són dures. Hi ha moltes cultures i s’ha degradat la vida al barri amb la saturació del turisme, la droga i la delinqüència”, explica Paloma Prats, infermera i adjunta a la direcció del CAP Drassanes. Amb un 60% de pacients d’origen immigrant –moltes consultes es fan amb intèrprets–, és fàcil trobar pisos on viuen 10 o 15 persones. Prats subratlla que com pitjor és la condició social, més fàcil és emmalaltir, tot i que ara la incidència a Ciutat Vella és com la d’altres districtes. “De vegades”, revela, “comuniquem positius a pakistanesos i no entenen que s’hagin de confinar només perquè no es trobin bé”.

Indignació del CAP Gòtic

A còpia de protestes, el CAP de Drassanes ha recuperat uns baixos inutilitzats on hi havia abans la medicina tropical i ha aconseguit –“Era prioritari treure’l de l’edifici”– que els cedeixin un local per a la covid. De la mateixa manera que el CAP de Raval Nord va guanyar la batalla al Macba, els veïns i sanitaris del CAP Gòtic esperen tenir un local nou algun dia. Estan molt enfadats perquè l’Ajuntament no s’hagi oposat que una empresa tecnològica s’instal·li a l’edifici de Correus. Té 30.000 metres quadrats i l’ambulatori només en necessita 3.000. “Els han pres el pèl”, lamenta la directora del CAP. “Una altra vegada, l’Ajuntament prioritza la iniciativa privada a la salut pública”, clama Martí Cusó, de la plataforma Resistim al Gòtic.

Amb professionals cansats “psíquicament”, com diu Llàcer, els CAP intenten aprendre a conviure amb la covid sense desatendre altres patologies. “Els diabètics se’ns descompensen; es detecten menys càncers de mama”, lamenta Cebrián. Romagosa demana, per exemple, que els treguin tasques administratives. Demanen més personal, però no és fàcil trobar-ne, com li passa al CAP Casc Antic amb els pediatres. “Doncs jo estic contenta”, afirma la pakistanesa Shenaz, de 45 anys, pacient de la doctora Romagosa i que porta els seus fills al CAP Drassanes. Àngels del Pozo, de 63 anys, surt de pressa del CAP Gòtic: “He vingut a buscar un certificat de fe de vida. El local és un desastre però ells et donen el que necessites. Que consti”.