La vistositat de l’acció pura

El príncep Felix von Lichnowsy, que com altres aristòcrates i militars prussians va venir a Espanya per afegir-se a la defensa que els carlins feien del tron i l’altar, difícilment hauria pogut imaginar que gràcies a les seves aventures verídiques a la primera guerra carlina acabaria ocupant un lloc d’honor a la història de la literatura catalana. A Les històries naturals, Joan Perucho el converteix en un emblema humorístic de l’absurd, perseguint en va l’escamot de liberals que travessen impunement un territori enemic. A Els estranys, Raül Garrigasait, a banda de prendre’l com a model inspirador del protagonista, l’agafa com a agent provocador de la novel·la.

Ara, a La Companyia Nòrdica, Albert Villaró (la Seu d’Urgell, 1964) torna a recuperar aquest aristòcrata prussià per retre homenatge als seus precursors: Ulrich von Wilamovitz, el militar prussià que protagonitza la novel·la, i que és un botànic com el protagonista de Les històries naturals, allistat a les forces després d’haver-se batut en duel a causa d’una trifulga sentimental, coneix el príncep a Solsona —i també un canonge anomenat Garrigasait—, localitat on se situa Els estranys. Un palimpsest, diu l’arxiver que localitza el dietari escrit pel protagonista, “és un pergamí on s’ha esborrat un text per escriure’n un de radicalment nou a sobre”: La Companyia Nòrdica és un palimpsest perquè Villaró reescriu les ficcions de Perucho i Garrigasait, sense perdre de vista, però, els motius que han anat caracteritzant la seva obra fins ara.

Tot el que es pugui situar al marge del suspens i la intriga no sembla que interessi gaire a la pràctica de la novel·la que realitza Villaró, com si l’objectiu primordial fos entretenir i sorprendre el lector —i convertir-lo en un addicte, en un consumidor pertinaç de ficcions— amb un desplegament narratiu que el fes demanar més, sempre més peripècies argumentals, a la manera de les sèries televisives. Com passava a Els ambaixadors i a La Bíblia andorrana, el que s’imposa des del primer moment a La Companyia Nòrdica és la continuïtat de l’aventura, la tensió permanent de la trama, la velocitat de cada episodi: un dia, un escamot de soldats desapareix en plena fugida, com si un llamp els hagués fos, i pocs dies després, víctimes d’una violència extrema, apareixen morts els soldats que custodien el correu de Talarn. L’atmosfera irònica de Les històries naturals —una mena desconeguda de vampir atacava i atemoria la població de Pratdip— aquí s’enrareix i assembla més a la que planejava en un western de terror com el que va filmar S. Craig Zahler a Bone Tomahawk, i el lector que accepta el disseny del joc, la vistositat de l’acció pura, les regles de la sèrie B, pot esgarrifar-se de broma amb els episodis delirants que Villaró traça amb una mà molt segura, i divertir-se tant com ell es deu haver divertit calculant meticulosament els passos exactes del relat. Així, La Companyia Nòrdica és una novel·la d’aventures i de misteri que no decebrà els partidaris de l’aventura i el misteri com a matèria literària.

També pot passar que el lector que no es conformi amb la reducció al mínim de la gràcia verbal, el lector que cregui que les històries narratives explicades amb imatges no són el més important d’una novel·la, el lector que experimenti alguna mena d’interès cap a l’equilibri i les relacions que mantenen les paraules a cada pàgina, els lectors que busquen que la lectura li trasbalsi o transformi la seva consciència com a lectors, surtin de La Companyia Nòrdica una mica decebuts perquè el camí de Villaró no coincideix amb el seu.