El compte enrere

En aquest país anòmal, no hi ha res que transcorri per la seva llera ordinària ni que rebi el nom que li correspondria. No tenim president, sinó vicepresident en funcions de president, hi ha partits que canvien de nom i neguen tota vinculació amb ells mateixos en la seva denominació anterior, i es convoquen eleccions per passiva. Ahir dimecres, Roger Torrent va comunicar que arrencava “el compte enrere per a la dissolució del Parlament”. És a dir, que quedaven convocades les eleccions per al 14 de febrer. És cert que encara falta un tràmit, la signatura del decret de dissolució, però, com el seu nom indica, serà un tràmit condicionat a un calendari imposat.

Galimaties a banda, les eleccions ja estan convocades de facto. Ha quedat clar quan els portaveus han intervingut per donar la seva versió sobre aquest compte enrere i el que han fet és presentar la seva estratègia electoral. El portaveu de Junts per Catalunya, Albert Batet, llançant una mena de preeslògan, “solvència i independència”, i insistint que amb l'Estat no es va enlloc, i el d'Esquerra, Sergi Sabrià, remarcant que aquest Govern independentista ha de ser “d'esquerres”, i que ells volien les eleccions abans. Aquests dos socis fan pensar en els Sharks i els Jets de West Side Story en l'arrencada del musical, quan es temptegen mentre fan espetegar els dits. I els altres grups, igual, delimitant el camp de joc propi.

Més enllà de l'engegada del comptador, la sessió de control ha estat gairebé un monogràfic sobre covid, i això, tenint en compte l'angoixa general que ens aclapara, tranquil·litza una mica: el mínim exigible al Parlament és que debati sobre les mesures per afrontar la pandèmia, més enllà d'algun estirabot de qui s'hi sent obligat per fidelitat als colors. És en aquest terreny on Pere Aragonès prova de reafirmar-se en el seu no-càrrec i donar imatge d'home d'Estat, i s'ha tret de la màniga una oferta de reunió amb tots els grups “que vostè no podrà rebutjar”, com diria Marlon Brando.

Esquerra encara camina per la fina línia que separa la vocació de govern i l’activisme èpic

Però Esquerra encara camina per la fina línia que separa la vocació de govern de l'activisme èpic. Per això, aquest dimecres, no podia faltar l'apel·lació a Lluís Companys, afusellat pel franquisme ara fa 80 anys. Quim Torra va obrir joc exigint al Govern Sánchez una disculpa per l'afusellament, i ERC s'hi va sumar (no vull imaginar com hauria rebut si no ho hagués fet). La portaveu del partit, Marta Vilalta, va centrar, i la consellera de Justícia, Ester Capella, va remetar una intervenció menyspreant la propera llei de memòria que estudia l'Executiu central, que pretén anul·lar la sentència de Companys. Una Generalitat que és Estat sense voler-ho exigeix que es disculpi aquest Estat del qual forma part pel que va fer un altre Estat anterior. Amb la peculiaritat que, avui dia, els qui s'asseuen al Govern central són els hereus dels qui eren a la mateixa trinxera que Companys, i compten també per milers les seves víctimes de la repressió (un ministre socialista, Julián Zugazagoitia, va ser detingut en la mateixa operació que el president i afusellat una setmana abans). Us imagineu el Govern PSOE-Podem demanant perdó per l'assassinat de Las Trece Rosas?