L’art de mentir retorçant la realitat

És un atropellament de la racionalitat política tan freqüent que ja ni ens n’adonem. Però aquesta setmana hem tingut ocasió d’observar una vegada més com el PP aconseguia imposar amb tant èxit com barra la seva estratègia de falsejament de la realitat per la via d’imposar un relat de “fets alternatius” que en realitat no és res més que una versió enganyosa de les seves veritables intencions i de la seva pròpia actuació política. El PP demostra una gran habilitat, però perquè aquesta estratègia funcioni necessita la connivència de, almenys, una part del periodisme. Quan s’hi llança amb tant d’entusiasme ja sap que no comptarà, per descomptat, amb la col·laboració de tots els mitjans, però en té prou amb disposar d’una massa prou crítica per provocar un efecte arrossegament que obligui els altres mitjans a parlar dels assumptes que el PP vol i en els termes que a ell li interessen. Per a això sol comptar com a cooperant necessari amb el periodisme de trinxera afí i com a col·laborador involuntari amb un tipus de periodisme indolent que es limita a reproduir les diferents versions sobre un mateix fet creient que mantenint l’equidistància ja compleix el seu deure.

Com ja és habitual, el PP va omplir l’última sessió de control del Govern d’exageracions i hipèrboles que no tenien cap altra finalitat que colonitzar durant tot el dia els espais informatius. Ho va aconseguir àmpliament. La notícia no eren els assumptes tractats, ni tampoc l’estratègia de confrontació que practica el PP, sinó l’esbronc polític. Com més soroll hi ha, més fàcil és crear relats falsos i mentir.

Dos assumptes rellevants d’aquesta setmana permeten observar en què consisteix aquesta estratègia. Dijous es va conèixer la temuda sentència del Tribunal Suprem sobre la trama Gürtel. Rajoy es va afanyar a utilitzar de manera oportunista un aspecte formal de la sentència que no n’altera el fons per provar de construir un relat d’exculpació, quan en realitat era de confirmació de culpabilitat. Després de dos anys de silenci, va emetre un comunicat per dir que considera la sentència “una reparació moral” perquè desmunta “tota la justificació de la moció de censura” que li va arrabassar el Govern el 2018 que, segons ell, “està construïda sobre la base d’una enorme manipulació d’una sentència”. En realitat, és ell qui està manipulant la sentència, seguint l’estratègia que el 2009 el va portar a dir que no era una “trama del PP” sinó “una trama contra el PP”.

Amb aquesta manera de procedir el que pretén Rajoy és neutralitzar la interpretació correcta de la sentència i abundar en l’estratègia de presentar-se com a víctima. Qui ara diu que se sent reparat moralment era el president d’un partit que té encara 11 processos judicials oberts per corrupció. Un dels seus ministres, Federico Trillo va arribar a dir que tot l’assumpte Gürtel era un muntatge policial orquestrat pel socialista Alfredo Pérez Rubalcaba. Ara sabem que va ser un ministre d’Interior del PP en el Govern de Rajoy qui va crear una trama policial per obstaculitzar la investigació sobre el cas Gürtel i atacar els adversaris polítics. Impossible imaginar una cosa més immoral.

Fa més de dos anys que el PP bloqueja la renovació del Consell General del Poder Judicial, que no ha deixat de prendre decisions sobre nomenaments clau en l’Administració de justícia, fins al punt que la Comissió Europea ha cridat l’atenció a Espanya per aquesta falta de renovació. Després d’una temptativa de preacord amb el PSOE, va tornar enrere. El Govern de coalició ha reaccionat amb un projecte de llei que és discutible, però el PP ha tingut l’habilitat de presentar-lo com un atemptat a la democràcia, quan qui està incomplint greument el mandat de la Constitució és el mateix PP, obtenint rèdit polític del bloqueig. La portaveu del PP ha arribat a acusar Pedro Sánchez de “conductes autoritàries i dictatorials” i “frau de llei” per promoure una reforma legislativa destinada a impedir que el PP continuï amb el seu frau de llei.

És una constant dels argumentaris del PP acusar o responsabilitzar els adversaris d’allò que ells practiquen. Però tot això no passaria d’una basta interpretació teatral sense la decisiva col·laboració d’uns mitjans molt polititzats i entregats a la causa, que l’ajuden a construir i consolidar els relats. Un ecosistema mediàtic cada vegada més enrarit en el qual el periodisme de verificació i rigor sobreviu amb dificultat i amb prou feines aconsegueix sobreposar-se a la frenètica activitat dels spin doctors i dels mags de l’storytelling, constructors de relats capaços de retorçar la realitat fins a donar-li la volta com a un mitjó.