L’estratègia de la confrontació

En democràcia, l'estratègia de la confrontació és gairebé sempre una expressió de la impotència. El recurs amb el qual els perdedors busquen la seva oportunitat. El PP no té projecte des que ho va deixar Aznar. Rajoy, fidel al seu estil –en els temps actuals elaborar un projecte polític és molt complicat, el millor és rondar per aquí–, va pujar la tensió gradualment fins que la crisi del 2008 li va lliurar Zapatero en safata. I se'n va anar eludint responsabilitats, subrogant la qüestió catalana als jutges, i abandonant el parlament per la porta del darrere amb la moció de censura. El seu màxim atreviment ha arribat ara. A correcuita, per una vegada, ha publicat una inefable nota arran de la confirmació de la sentència de la Gürtel per part del Suprem, que ell converteix en una reparació moral per la moció que el va tombar. I això malgrat que es condemna el PP a retornar els diners obtinguts irregularment i que els jutges el que diuen és que “no es pot afirmar l'autoria del PP en no sol·licitar-se la condemna en aquest sentit”. Deu dirigents del partit han estat condemnats i la Gürtel es va carregar la plana major dels líders populars. I Rajoy no s'assabentava de res?

Casado ha optat pel camí fàcil: la baralla sense caserna. Però on Casado simplement hi posa brega, Díaz Ayuso se'n surt. Després d'acusar el Govern central de tancar Madrid a punta de pistola, afirma que Sánchez i els seus volen “posar fi a la monarquia, la independència judicial i l'abraçada del 1978 i portar-nos a una república bananera”. Importa ben poc que Casado es negui reiteradament a complir amb l'obligació constitucional de renovar el Poder Judicial, per por de perdre sintonia amb la majoria del màxim ordre judicial. Tot s'hi val per als qui, a la manera de Trump, tenen decidit que el respecte a la veritat és una impertinència en qualsevol discurs polític. I que l'única cosa que compta és avivar les pors de la ciutadania dividint la societat entre bons i dolents, lleials i traïdors. I per això cal identificar el mal suprem: Pablo Iglesias, enemic públic número u de la dreta, de qui s'esperava, sense èxit fins al moment, que fos el dissolvent del Govern.

La confrontació és la llei del mínim esforç. Simplement es tracta de convertir en escàndol qualsevol decisió de l'adversari. Però, contribueix realment al benestar de la societat? En plena crisi sanitària, econòmica i social és justificat defugir qualsevol responsabilitat en la solució dels problemes per desgastar l'adversari? Quina és la prioritat d'Ayuso: resoldre la crisi sanitària o projectar-se com a ariet de la lluita contra el Govern de coalició?

Casado va començar amb calma. Donant per fet que el Govern quedaria atrapat en les seves pròpies contradiccions i la resta ja vindria sola. Però han anat passant els dies i el desgast del Govern no agafava el ritme somiat pel nou president del PP i el seu propi lideratge no aconseguia l'impuls esperat. És més, s'ha anat diluint en el magma de la dreta. Al mateix temps, Díaz Ayuso es disparava en el seu exhibicionisme amb el cor de la premsa conservadora rient-li les gràcies. I la inquietud del president del PP s'ha anat fent perceptible. I així ha anat sortint de la cova per pujar al carro de la confrontació. L'activisme de Díaz Ayuso li està robant espai i potser la presidenta comença a tenir somnis de grandesa.

La confrontació s'ha anat ensenyorint de l'escena. No és res de nou, és el mateix camí que segueixen l'extrema dreta europea i Trump, el gran referent, que ha augmentat l'agressivitat i els estirabots a mesura que veia que les eleccions se li escapaven. Però sota l'impacte de la pandèmia, i més ara que torna a agafar força, és aquesta una bona estratègia? Els fets diuen que des que el virus s'ha adoperat de l'escenari social, a l'extrema dreta no li han anat bé les coses. Trump n'és la prova. Més astuta, Marine Le Pen ha optat pel perfil baix. I Boris Johnson ha anat allunyant-se de l'enrenou. Què n'espera el PP, d'aquesta baralla? Simplement sobreviure? I per això posa en risc la convivència democràtica, després d'haver trencat els equilibris del sistema fent que el poder judicial jugués el paper d'actor polític? A la desesperada, tot s'hi val. Fins i tot un ridícul com la nota de Rajoy.