La Catalunya violenta

El passat 10 de setembre, el Parlament de Catalunya va reprovar l'exconseller d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Alfred Bosch, per haver encobert el seu excap de gabinet, Carles Garcias, en un presumpte cas d'assetjament sexual. Reprovar parlamentàriament algú que ja no ostenta un càrrec públic (Bosch va dimitir al març) és un exercici simbòlicament valuós però pràcticament inútil. En una societat democràtica madura, la reprovació parlamentària hauria de ser l'avantsala de la dimissió, no al revés. Quan una reprovació no va seguida de dimissions, com va succeir el 2017 amb el director de TV3, Vicent Sanchis, i la llavors presidenta en funcions del Consell de Govern de la CCMA, Núria Llorach, és que alguna cosa falla en els nivells de qualitat democràtica del sistema.

En tot cas, no és la primera vegada que un alt càrrec d'ERC es veu embolicat en una “situació” que ofèn la dignitat de les dones. En aquest context és inevitable recordar la conversa que va mantenir Lluís Salvado, exsecretari d'Hisenda de la Generalitat, a començaments del 2018. Es va destacar llavors la seva referència als “pits grossos” com a criteri per seleccionar una consellera d'Educació, quan el pitjor és el context d'aquesta ocurrència, en el qual s'afirma que trobar dones qualificades per exercir una tasca d'aquest nivell és una “missió impossible”. (Lamentablement, el Parlament no va reprovar Salvadó i, encara que ho hagués fet, aquest personatge continuaria exercint feliçment de diputat).

Tornant a la reprovació de Bosch, que, per cert, no va ser unànime, la casualitat va voler que es produís el mateix dia que es van donar a conèixer els resultats de la Macroenquesta de Violència contra la Dona del 2019. La Macroenquesta és l'operació estadística més rellevant que es realitza a Espanya sobre aquest tipus de violència i el seu objectiu principal és cristal·lí: conèixer el percentatge de dones de 16 o més anys residents a Espanya que han patit o que pateixen actualment algun tipus de violència. Una característica interessant de l'edició del 2019 és que l'informe de l'enquesta, a diferència dels anteriors, presenta les dades per comunitats autònomes. I si analitzem aquestes dades amb atenció, cosa que els mitjans catalans no han fet, descobrim xifres que només mereixen el qualificatiu d'inquietants.

La part principal de l'informe (gairebé la meitat de les pàgines) es refereix a la violència en la parella o exparella. Doncs bé: Catalunya està en tots els podis. En violència física i/o sexual d'alguna parella al llarg de la vida, Catalunya ocupa la tercera posició amb un 18%, només per darrere de les Canàries i la Comunitat Valenciana. Si parlem de violència psicològica emocional, Catalunya torna a ser tercera, amb un 28%, darrere de la Comunitat Valenciana i les Canàries. Quan la violència és psicològica de control, Catalunya és la primera, per davant de les Canàries i la Comunitat Valenciana, amb un 34,9% de dones que diuen que l’han patit al llarg de la vida. La mateixa primera posició es registra en els casos de violència econòmica i de violència total (física, sexual, emocional, control, econòmica). Quatre de cada 10 dones catalanes han patit algun tipus de violència d'alguna parella al llarg de la vida.

Que aquesta violència no és cosa del passat ho mostra l'apartat dedicat a la violència patida no al llarg de la vida sinó “en els últims 12 mesos”. Catalunya destaca en els dos indicadors on és possible la comparació entre comunitats autònomes. En violència psicològica de control, Catalunya és segona, empatada amb la Comunitat Valenciana, amb un 8% de dones afectades. I en violència de qualsevol tipus Catalunya torna a ser primera, per davant de Madrid i Castella-la Manxa. Una de cada 10 dones catalanes (1,3, per ser exactes) ha patit algun tipus de violència en els 12 mesos anteriors a la realització de la Macroenquesta del 2019.

En la seva declaració amb motiu del tercer aniversari de l'1-O, el Govern de la Generalitat afirma que el futur passa per superar la crisi de la covid-19 i posar els fonaments d'una Catalunya “més justa, més pròspera, més innovadora, més verda i més feminista”. A part de la controvèrsia que genera condicionar aquest noble objectiu a un futur tan incert com l'adveniment de la República catalana, la declaració del Govern d'Aragonès té raó en una cosa: “El repte és enorme”.